dilluns 13 de maig de 2013

I Cursa dels Cingles de Bertí

La Mitja Marató del Cingles de Bertí és una iniciativa que neix de diferents col·lectius de Riells del Fai i de la UEC de la Vall del Tenes amb l'objectiu d'organitzar una cursa de muntanya que mostri els espectaculars paisatges que formen els Cingles de Bertí i així donar a conèixer aquest esplèndid racó del Vallès Oriental.

Des del pintoresc poble de Riells, passant pel emblemàtic monestir de Sant Miquel del Fai i el seu impressionant salt d'aigua del riu Tenes, recorre part del GR5 i la seva aèria balconada d'espectaculars vistes que s'alça sobre el poble de Riells.

S'ha intentat crear un recorregut 100% muntanya així que, tret d'un parell d'inevitables kilòmetres de pista al principi i al final de la cursa, la resta transcorre per corriols que travessen frondosos boscos i s'enfilen i descendeixen per tècnics pedregars.

Es tracta d'una cursa de muntanya en la que pràcticament no trepitja asfalt i que té com a punt més elevat els 896 metres prop del Puigfred. Passat aquest punt i resseguint part del PR C-33 i del GR5 es troba la Taula, excel.lent mirador del Montseny i la Vall del Congost i seguidament s'arriba al Santuari de Puiggraciós.

Ara ja només queda l'últim esforç abans de la baixada al poble, el que sens dubte serà la pujada més dura de la cursa que porta al cim amb el mateix nom que el santuari, el cim de Puiggraciós.

Ha estat un recorregut que no s'oblida per la seva duresa però també pel seu encant.

El primer que va arribar a la meta va ser Marc Solé Ametller (1:47:23). En la categoria femenina, va ser Montserrat Martínez Guerrero (02:07:24, 26a en la general). Pel que fa als guanyadors de la Vall del Tenes van ser Albert Soley Castells (1:55:08, 4t en la general) i Neus Estrany Riera (2:45:19, 178a en la general). D'altra banda, només dos participants dels 277 que van prendre la sortida van haver d'abandonar per problemes musculars.

dimecres 17 d’abril de 2013

Matí de festa a Puiggraciós

"Matí de festa a Puiggraciós" va ser la primera obra simfònica del compositor garriguenc Manuel Blancafort, que ja s'havia donat a conèixer anteriorment amb altres composicions. Amb una durada de 12 minuts, va ser estrenada l'11 de març de l'any 1929 per l'Orquestra del Gran Teatre del Liceu, dirigida per Joan Lamote de Grignon, durant la celebració d'un festival de música. Al 1930, l'orquestra Pau Casals la va interpretar al Palau de la Música Catalana. La peça també va ser estrenada en ciutats forànies, com són París, Milà i Amsterdam. També va ser reinterpretada per Edward Filpse i la Orquestra Filarmònica de Rotterdam el 27 de gener de 1934. Va ser planejada com una obra de gran envergadura, però només en va acabar la primera entrega.

Pel títol, caldria esperar la xerinola típica d'un aplec, però això no és així, només s'hi troben reminiscènies de la festa. Sí que hi trobem el moviment i el valor de la festa, però és una visió llunyana dominada per la llum i les formes del lloc, de tal manera que explica uns fets i descriu la impressió que li dóna el paisatge i la silueta de l'ermita i la muntanya. Tal i com el mateix compositor va explicar en el programa de mà del concert d'estrena, la seva concepció de l'obra era que "Matí de festa a Puiggraciós" és la meva primera obra orquestral. La vaig compondre l'any 1926, sota la impressió del capítol "La festa de les roses" de "Sol·litud", la novel·la de Víctor Català. Mentalment em vaig situar en una ermita del meu poble, i la meva obra és una mena de diàleg entre la naturalesa i el propi esperit".

L'estrena va ser acollida amb satisfacció general per part de la crítica. Jaume Pahissa, en el diari "Las Noticias", escriu: "Jove compositor que en aquesta obra demostra coneixement de la orquestació i habilitat per al desenvolupament orquestral, modernitat en el treball harmònic i fantasia en el desenvolupament simfònic dels temes. [...] "Matí de festa..." és una obra simfònica que prova les bones condicions del seu autor".


dimarts 26 de març de 2013

Els Cingles durant els visigots i els sarraïns

Camí al Rejadell
Camí al Rejadell
Carregat originalment per Jesús Cano Sánchez

De la mateixa manera que, tot i que no siguin moltes, podem trobar restes d'èpoques romanes i anteriors, l'època dels visigots i de la invasió sarraïna són unes èpoques de foscor històrica als Cingles de Bertí, ja que no n'ha arribat cap mostra, pel que hom pensa que va ser una època que va provocar una desestabilització en la població autòctona i un més que possible desplaçament d'algun sector.


dimecres 20 de febrer de 2013

La Trona

La Trona
La Trona
Carregat originalment per Jesus Cano Sanchez

La Trona és un gran esperó rocós que sobresurt de les dretes parets assolellades dels Cingles de Bertí, dominant la vall del Sot del Bac. Aquest fet ha provocat que en la seva part obaga hi hagi una petita zona amb un microclima molt específic. A més a més, és un bon exemple d'escola d'escalada tot terreny. La roca no és precisament el granit de Yosemite ni el calcari del Verdon, però és de força bona qualitat si la comparem amb la gran majoria de parets d'Osona.

Es troba dominant amagada l'enllaç natural del Vallès amb Osona, mirant cap al Vallès tot i pertànyer a Osona, al bell mig de la cinglera que va resseguint el congost que ha format el riu del mateix nom. El nom segurament li ve de la seva curiosa forma, ja que ben bé podria ser la trona d'algun gegant. Des del seu cim es veu la part meridional de la vall del Congost, tancada pel Puiggraciós i la població de la Garriga; a llevant es gaudeix de tot el sector de ponent del massís del Monseny, dominat pel Turó del Tagamanent amb el Pla de la Calma i les Carenes d'en Bosc en un segon terme; i vers el nord, si els elements acompanyen, es poden arribar a divisar els Pirineus. A ponent hi ha tot el sector oriental dels Cingles de Bertí fins al seu contrafort de Puiggraciós.

Geològicament, la successió sedimentària de les cingleres superiors del Bertí són del terciari inferior (fa uns 55 milions d'anys) i els estrats es troben situats en posició horitzontal. De baix a dalt, consta d'un conjunts de gresos i conglomerats vermells dipositats en sistemes sedimentaris fluvio-torrencials que drenaven una plana costanera. Al damunt s'hi situen els estrats que formen la cinglera principal, de gres groc calcari compacte i fracturat, dipositats en una plataforma marina de poca fondària amb gran quantitat d'invertebrats marins ara fossilitzats, de manera que les dues unitats geològiques queden sobreposades. Això informa d'un bon augment del nivell del mar en l'època terciària, el que es coneix com una transgressió marina: la terra ferma amb sedimentació fluvial queda sota l'aigua i recoberta pels sediments marins posteriors. Després, l'actuació de diversos agents ha acabat format el paisatge del que gaudim avui en dia.

La història de l'escalada a la Trona s'origina a la dècada dels 40 del segle XX. No obstant, no s'obre la primera via d'ascens a la Trona, anomenada Cerdà-Riera, fins l'any 1960. Actualment, disposa d'una quinzena de vies obertes d'ascens. Per als amants d'aquestes pràctiques, aquí deixo un enllaç a una ressenya sobre la via directa d'ascens a la Trona.


Mostra Cingles de Bertí en un mapa més gran


Més imatges de la Trona: