La restauració de Puiggraciós

Santuari de Puiggraciós, dècada de 1950
El dia 8 de setembre de 2017 es compliran 60 anys de la finalització de la recuperació del Santuari de Puiggraciós, incendiat durant la Guerra del 1936, com moltes altres esglésies d'arreu del nostre país.

Durant aquests anys, la visita de la Mare de Déu al seu Santuari es reduïa a dues ocasions al llarg de l'any: la seva diada, el 25 de març, i per la Festa Major, el diumenge després del 8 de setembre. La resta de l'any es custodiava a la parròquia de Figaró i, des de 1946, per decret del bisbe Modrego, a la de l'Ametlla.

Els mossens de les respectives parròquies, Narcís Vilarrasa (Figaró) i Jesús Ventura (l'Ametlla) van encapçalar els moviments per a la recuperació del Santuari. En la felicitació del Nadal de 1955, el rector de l'Ametlla aprofitava per insistir que "amb l'ajuda de Déu i de les almoines dels devots de la Verge, s'espera tenir-lo reconstruït aviat per tornar a posar la venerada imatge en el seu sitial".
0

Un rincón de ensueño

Sota el mateix títol que titula aquesta entrada, Jaume Brossa va publicar en el número 20 del Boletín de Información del Vespa Club Sabadell, corresponent a l'agost de 1961, aquest escrit sobre l'ermita de Sant Bartomeu de Mont-ras, en la llegenda de la qual s'inspirava el patronatge de Sant Bartomeu per als vespistes.

L'article deia així:

Allá en el confín de nuestro Vallés, frente a Puig-graciós, existe un valle, siempre verde, siempre exhuberante: "La Vall Roja". Y en medio de este rincón de ensueño, se levantan las ruinas de lo que en su tiempo fue una Ermita Románica.

Con todo el amor y la fe que los vallesanos de este florido rincón, han sabido mantener al Santo que en la misma sigue venerándose -el Apóstol San Bartolomé- han procurado y lo consiguen, que estas vetustas ruinas sean un plácido remanso en el que la naturaleza lo domina todo; y cosa rara, uno no se siente empequeñecido, antes al contrario, se agiganta el pensamiento, cual si la Ermita modestamente engabelgada, limpia y sencilla, sea un monumental santuario, que extiende su protección a todo el Vallés.

0

El mas Santa Eugènia

Els Cingles de Bertí no estan exempts dels capricis dels límits moderns. Això fa que llocs com el mas Santa Eugènia o la seva veïna església de Santa Eugènia, que es troben al costat del riu Congost dels cingles, formin part del terme municipal de Tagamanent, que en molt bona part de la seva extensió s'enfila pel massís del Montseny fins dalt el Pla de la Calma.

És en el trancurs del segle XII quan es comença a trobar documentació sobre el mas de l'Església i sobre el casal del Congost. Però no és fins més endavant, ja a finals del segle XIII i concretament el 1289, quan apareix per primera vegada en la documentació la denominació amb la qual ha arribat als nostres dies, el mas Santa Eugènia. Aquest mas s'havia associat de bon principi a la família Ecclesia, documentada cap el 1200, i que per proximitat i possible vinculació a la capella, es creu que hauria acabat adoptant el nom. Així, en la documentació del XIII, trobem esmentats "manso de Ecclesia sive de Sancta Eugenia", que donaria a entendre, doncs, aquesta vinculació.

0

La Lloba de la Madella reviu

Des del juny d'enguany, el municipi de Bigues i Riells pot dir que té un nou símbol, la Lloba de la Madella. La colla del Ball de Diables ha tirat endavant aquesta iniciativa per donar una bèstia de foc al municipi, i s'ha basat en la llegenda de la pota de la lloba que es pot veure a la porta principal de la masia de la Madella, a Riells del Fai.

La bèstia de foc és una creació de l’artista Arnau Codina. Amb unes mesures de tres metres de llarg i dos d’alt, pesa 38 quilos i, segons m'han comentat alguns dels membres de la colla de diables, és de bon portar. Codina ha estat dos mesos elaborant, amb fibra de vidre i resina, un motlle naturalista, fidel al símbol, amb 14 punts de foc.


0

Goigs a llaor de Sant Pere (de Bertí)

Puig del nostre anhel
millor vida espera:
Apòstol Sant Pere,
obriu-nos el Cel.

Betzaida és bressol
de vostra infantesa.
En platja de sol
prop la mar estesa,
poseu fonda l'arrel
en l'art marinera.

Quan el Redemptor
us crida a sa vora
deixeu, sense enyor,
la nau pescadora.
Heu vist nou estel
a l'altra ribera.

Davant de tothom
Jesús us anima
mudant-vos el nom
en prova d'estima.
De glòria sens vel
Tabor reverbera.

Pel seu successor
entre els dotze us tria
per fer-vos Pastor
del ramat que Ell guia.
Si mai un bruel
del llop ens esvera

Del Mestre seguiu
de prop tant bé els passos
que fins quan moriu
la Creu amb sos braços
us és cobricel
altar i senyera.

Patró de Bertí
us en fem memòria;
tingueu pels d'aquí
un lloc a la glòria.
Amb Vós, per estel,
farem més drecera.

Quan s'escorri el vel
de l'hora darrera:
Apòstol Sant Pere,
obriu-nos el Cel.
0

La llúdriga colonitza més de la meitat de Catalunya

Font: Consorci Besòs Tordera
La llúdriga continua la seva imparable expansió territorial, segons acaba de revelar el quart sondeig d'aquesta espècie (Lutra lutra) efectuat a Catalunya, on la presència d'aquest mustèlid s'ha detectat en el 56,5% del territori. per realitzar aquesta investigació, s'han efectuat 739 mostrejos en rius (en un total de 290 quilòmetres) i en 344 quadrícules de 10 x 10 km en què es va dividir el territori per a la inspecció. En aquest treball s'han participat més de 200 persones, entre els quals estan agents rurals, la Diputació de Barcelona o Forestal Catalana i col·laboradors a nivell personal.

El resultat final indica que la llúdriga ha estat localitzada o ha deixat les seves traces en el 48% dels trams dels rius catalans, mentre que ha estat detectada en 195 quadrícules, el que representa el 56,5%. Avui dia la llúdriga és a la major part dels rius, però fa pocs anys era un animal escàs, una raresa. Per això, és un dels millors exemples de recuperació d'una espècie. Des de la dècada de 1980 s'han anat fent sondejos cada deu anys que han anat demostrant la seva progressiva recuperació. En els anys vuitanta del segle passat, només estava en un 3,8% dels rius; en els noranta, en un 19%; i en la dècada del 2000, en un 38,2%. A Espanya, la situació és semblant. S'han fet 7.500 sondejos i ha estat detectada en el 55% de les zones analitzades.

1

El problema no és Quim Torra: és Eugeni Xammar

Eugeni Xammar i M.H.Sr. Quim Torra
Per inversemblant que pugui semblar, la investidura del 131è President de la Generalitat de Catalunya guarda una relació amb els Cingles de Bertí i, més concretament, amb un dels pobles de la seva falda, l'Ametlla del Vallès.

Arran de la proposta del ja Molt Honorable Senyor Quim Torra com a candidat a President, en Francesc Canosa va escriure un interessantíssim article al Diari Ara que va sortir publicat en l'edició del diumenge 13 de maig de 2018, a la vigília de la segona volta de la sessió d'investidura, on una majoria simple de vots favorables és suficient per proclamar el President; un article on el passat es relaciona amb el present i el futur a través de n'Eugeni Xammar, probablement l'ametllatà més il·lustre del qual Quim Torra n'ha estat biògraf.

L'article diu així:

Al seu DNI només es llegia: “Eugeni Xammar”. Era el seu passaport, targeta existencial. Un bocí de paper que li obria les portes de París, Ginebra, Londres, Berlín... Ningú sabia mai on era, però fos on fos allà es rostia algun pollastre. Com a bon sentimental feia viatges llampec a Barcelona. Aleshores, a l’Ateneu, algú cridava: “Ha arribat en Xammar!” La frase corria i s’aixecaven Francesc Pujols, Josep Pla, Josep Maria de Sagarra... Tothom volia saber què succeïa a Europa, al món. Però tornem a terra.

 Eugeni Xammar (1888-1973) és fill del somni català. Un jove saltataulells de cabellera lleonina agafa l’ascensor social, nacional, i arriba a ser un “superperiodista” llegendari, mític, que vola amb una gavardina planetària. El noi alt, prim, pengim-penjam, afuat, que es fa a si mateix: a les biblioteques, les xarxes socials de la curiositat, les lectures robades a la son... Xammar és la tradicional i innovadora start-up catalana: autogestió, autosuficiència, autodeterminació. Només ens tenim a nosaltres. I explica el know-how català al món.

Des de 1909 viu fora de Catalunya i només hi torna per morir. Entremig fa entendre que, més enllà de la nació, Catalunya ha de ser una narració, una explicació. I ho fa real. Ensuma, rumia, escriu. Explica la Primera Guerra Mundial. I tota l’olla de totalitarismes: leninisme, estalinisme, feixisme, nazisme... Cap periodista ha explicat l’enlairament nazi com ell. És ell que als anys vint fa veure “l’ou de la serp” de Hitler i els seus, que eren vistos com uns friquis. És ell que explica la veritat de l’Alemanya nazi dels anys trenta: “Gairebé cap dia la veritat del matí ha estat la veritat de la nit, i la veritat de la nit no és mai la veritat del dia següent”. Els crits, plors, morts: la mentida d’ombres. És ell que ha de fugir el 1936 de Berlín perquè als nazis no els agrada el que explica. I és ell que no trepitja la Catalunya de 1936 perquè explica “el feixisme espanyol” -amb còmplices a l’exèrcit i la policia- i els seus “aliats naturals”: els anarquistes de la FAI, “els professionals de l’assassinat i de l’atracament”. Per això l’amenacen de mort els uns i els altres. És ell que el 1931 ja ha vist el cel tenebrós de guerra amb una República de fum per vestir una Espanya ancestral, letal. És ell que diu que l’Estatut català quedarà en “estatutet”. Que “la feina dels catalans havia d’ésser la de preparar les coses per a poder aprofitar les dificultats d’Espanya i convertir-les en oportunitat per a Catalunya”. És ell que continuarà explicant des de Ginebra, Washington... Ell, que parla set llengües i n’escriu cinc. Ell, dotat d’un nas avançat, d’una mirada perforadora, visionària, d’uns dits àgils i precisos, d’un mapa mental liberal, universal, català, d’una ironia al cub. Per això, el 1973, abans de morir, a la seva casa de l’Ametlla del Vallès, hi ha a fora una bandera catalana, solitària, revolucionària, desafiant, onejant, gronxant-se com ell: entre l’escepticisme davant els afers col·lectius i l’emoció per les coses del país. Ell, com els catalans, que sempre estan atrapats, a l’aire, volant, com una hipòtesi que no aterra. Per això, com va dir el seu amic Josep Pla quan va morir Xammar, viu “del futur”.

 Per això el problema no és Quim Torra: és Eugeni Xammar. Torra, candidat a president de la Generalitat, quan va descobrir Xammar li va canviar la vida. Torra ha estat biògraf de Xammar. N’ha escrit, n’ha parlat, l’ha defensat... I aquest és el problema: que molts no volen que veiem Xammar, els Xammars. Que fins i tot neguen que existeixin. No volen perquè no fos cas que descobríssim qui som. Per això ens volen matar a mentides, falsedats. Ens diuen provincians, xenòfobs, nazis, supremacistes... Tot al revés. Perquè la realitat, la veritat, és una altra. Xammar també és una xifra. Forma part del 80% dels periodistes catalans que entre 1936 i 1939 es van haver d’exiliar. És l’exili de la realitat. Un país es queda sense explicació. Un país substituït. Aquest és el problema ahir i avui. Tot només per voler ser, existir, per viure al futur.
Per cert, si teniu interès en conèixer quelcom d'en Xammar sobre el terreny, aquí us deixo una excursió matinal a peu on descobrireu els racons de l'Ametlla del Vallès segons l'aguda visió d'aquest personatge.
0

Tercera edició d'"El Bertí. Flaixos d'una cinglera"

A l'any 2015 va veure la llum "El Bertí. Flaixos d'una cinglera", un projecte del tot personal al que se li va treure la pols d'un calaix i se'l va fer créixer fins a convertir-se en el que és.

Després de poc més d'un any d'intensa feina, es va fer la primera presentació, la institucional, que va sortir a la llum gràcies al suport i a la col·laboració dels ajuntaments de Bigues i Riells, l'Ametlla del Vallès, la Garriga, Sant Martí de Centelles i Sant Quirze Safaja; la Fundació Maurí, de la Garriga; Òmnium Cultural; el Forn d'Obra Duran, de Bigues; l'Hotel Molí de la Torre, també de Bigues; la Impremta Galobart, de Santa Eulàlia de Ronçana, i el propi autor. Els resultats comercials del llibre van desbordar qualsevol previsió, esgotant-se la primera edició en pràcticament només un mes i arribant al punt de ser el llibre més venut en el Vallès Oriental dins la seva categoria en la Diada de Sant Jordi de l'any 2015. Aquest fet va provocar una segona edició que, com és lògic i esperable, ha anat a un ritme més pausat.

A causa de l'interés d'alguns dels col·laboradors de les dues primeres edicions, coincidint amb la Diada de Sant Jordi de 2018 s'ha llançat una tercera edició del llibre que, com a novetat, incorpora un mapa a escala 1:30000 de la zona dels Cingles de Bertí a partir dels editats per l'Institut Cartogràfic de Catalunya on s'indica gràficament l'àrea de cadascun dels capítols del llibre i es remarquen alguns dels llocs més interessants o emblemàtics dels Cingles.
1

Bigues i Riells a España Directo

El dilluns 9 d'abril, el programa de Televisión Española "España Directo" va visitar Bigues i Riells.

En aquesta visita, es mostren algun dels gorgs del Tenes, la figuera del campanar de Riells del Fai, el Cim d'Àligues i a l'Hotel Molí de la Torre elaboren una raviolis de foie amb pèsols de Llavaneres.

No obstant, el relat conté alguns errors, com la ubicació dels gorgs i la del Cim d'Àligues, que es troba passat Sant Feliu de Codines en direcció a Castellterçol.

Deixo aquí el vídeo. El sector que parla de Bigues i Riells es troba a partir del minut 46 amb 20 segons.

0

Els salts del Bertí es manifesten

Les intenses pluges recollides durant la nit del dimarts 10 al dimecres 11 d'abril de 2018 va provocar que els cursos d'aigua dels Cingles de Bertí que habitualment estan secs o quasibé secs es mostressin en tot el seu esplendor durant bona part del dimecres. Aquestes pluges van recollir quantitats de l'ordre d'uns 60 litres per metre quadrat a la part superior de la cinglera.

El Congost i el Tenes van incrementar notablement el seu cabal. El Congost, per exemple, va superar el llindar d'alerta, segons informa l'Agència Catalana de l'Aigua, arribant a portar 76 metres cúbics per segon. En alguns punts, com a Figaró, ha fregat el llindar màxim.

Estrictament en l'àmbit dels Cingles de Bertí, els salts d'aigua de Sant Miquel del Fai, tant el del Tenes com el del Rossinyol, saltaven generosament, fent bones les descripcions com les del marquès de Laborde, a principis del segle XIX, quan afirmava que és "un dels més bells espectacles que hom pugui veure" o la de Francisco de Zamora, encara abans, al segle XVIII, quan deia que "cuando vienen grandes avenidas es cosa soberbia". El saltant de Roca Gironella, riu Rossinyol amunt, el salt de la Llòbrega, a Vallderrós, i, fins i tot, el del Torrent del Gat Menjat, entre d'altres per la conca del Tenes, o el Torrent del Bosc Negre, el de la Guillotera o el de Valldeneu a la conca del Congost, també van manifestar-se per algunes hores, mostrant així la important quantitat de pluja caiguda a l'altiplà de Bertí i convertint l'entorn en un petit paradís per als amants de la natura.

0

Les Barbotes

Les Barbotes és una surgència situada al terme municipal de Bigues i Riells, al Vallès Oriental. Situada a 223 metres sobre el nivell del mar, en el mateix curs del Tenes, al costat de llevant de la construcció més septentrional del complex de Can Noguera. Es pot veure la surgència en el lloc on el Tenes presenta un eixamplament del seu curs perquè l'aigua de les Barbotes sorgeix de sota la llera del riu, de manera que provoca una mena de bullidor visible a la superfície del Tenes, tot i que l'aigua que en surt no és pas calenta. En època d'estiatge és habitual que remuntant el corrent del riu aquest estigui sec o amb molt poca aigua i d'aquí en endavant estigui ben ufanós.

Les surgències són cabals d'aigua subterrània que surten a l'exterior mitjançant un forat o una cova, es fan bàsicament a terreys càrstics ja que l'aigua erosiona fàcilment la roca i forma coves i canals.


0

copyright © . all rights reserved. designed by Color and Code

grid layout coding by helpblogger.com