Per una vegada, i que no serveixi de precedent, faig una entrada al blog de caire personal. Es tracta sobre el musical L'Envelat: Històries d'un poble, creat per un molt bon amic que m'ha demanat si podia ajudar-lo en alguna cosa que jo, més o menys, controlo a la meva manera, sense arribar a ser un professional. Es tracta del cartell de l'espectacle, el meu petit gra de sorra en tot l'engranatge d'aquest espectacle. La relació amb el Cingles de Bertí es troba en la de fons que, pels que no ho coneguin, pertany a la Festa Major de Sant Bartomeu de Mont-ras, mentre que la foto principal es va fer a Barcelona especialment per a aquest projecte.
L'argument
La Festa Major de Campirans s'ha acabat i tothom ha marxat cap a casa excepte els nostres protagonistes, que segueixen desmuntant l'envelat com cada final d'estiu. Però aquest any, els records, els sentiments més profunds i els secrets més íntims surten a la llum. La companyia Musicànima presenta un musical amb més de vint músics i més de trenta actors, cantants i ballarins.
Fitxa tècnica Guió: Marta Torrent, Jordi Sánchez i Alexis Maldiney. Música: Alexis Maldiney. Coreografia: Cisco de Sande. Direcció d'escena: Alexis Maldiney. Direcció musical: Daniel Pérez. Durada aproximada: 120 minuts.
Santa Coloma Sasserra és un antic poble rural del terme de municipal de Castellcir, pertanyent a la comarca del Moianès.
La seva parròquia, però, abraçava també una part dels actuals termes de Balenyà, Centelles i Moià.
Està situat en el sector nord del terme municipal de Castellcir, a prop del límit amb Collsuspina i Moià. El seu centre és l'església parroquial del mateix nom, situada al costat de la masia del Giol i de la Rectoria, en una pla carener entre la riera de Santa Coloma, a ponent, i el torrent de la Font del Pardal, a llevant. Al nord es troba el Pla del Forn, al nord-est, la masia del Bonifet i a llevant, a la vall del torrent del Soler, es troba el Camp de la Terma.
Formen part d'aquest poble, a part de l'església i la rectoria propera, les masies de les Berengueres, el Bonifet, el Giol, Serracaixeta i la Torre de Serracaixeta, actualment dins del terme de Castellcir, les Closanes, les Comes de Santa Eugènia, el Gomar, Perers, els Plans del Toll, Puig-antic, el Toll i La Tuta, ara en el de Moià, Mirambell, el Soler de l'Espina i la Torre Estrada, en el de Balenyà i el Corral de la Rovira, en el de Centelles. També en forma part la urbanització de la Penyora. Al segle XVII (1681) s'esmenten també les Cases de Serracaixeta.
S'hi troba també l'espectacular Roure del Giol i al sud-oest, les restes de la Domus de Santa Coloma.
Hi mena, des de Castellcir, a la cruïlla de les carreteres BV-1310 i BV-1342, el Camí de Santa Coloma Sasserra, que en 4 quilòmetres de bon camí sense asfaltar duu fins al nucli d'aquesta parròquia rural.
L'església és un temple romànic d'una sola nau amb capçalera actual amb un sol absis central, però amb restes de dues capelles que formaven un transsepte que li conferia planta de creu llatina. Té la torre campanar al mur nord. L'absis, inicialment del segle XII fou molt desfigurat al XVII.
Se'n tenen notícies des dels anys 956, 1109 i especialment entre els anys 1149 i 1160, en uns documents on es detalla el seu abast territorial, que arribava a Collsuspina.
El Roure del Giol, en alguns mapes denominat Roure de Santa Coloma Sasserra, és un roure de fulla gran o roure de fulla grossa (Quercus petraea) que està situat davant mateix, al sud, de l'església parroquial de Santa Coloma Sasserra, al sud-est de la Rectoria i al sud-oest del Giol, presidint l'esplanada on es trobaven el Camí de Santa Coloma Sasserra i el de Collsuspina i on hi havia la gran era comunal del poble. Pel costat de l'arbre arriba, des del poble de Castellcir, el primer dels dos camins esmentats.
Diu la llegenda que cap al 1231, Sant Antoni de Pàdua viatjà de Pàdua (Itàlia) a Coimbra (Portugal) cavalcant un cavall blanc amb enormes ales de cigne que li va proporcionar l'arcàngel Sant Miquel. Parà a descansar a l'ermita de Santa Coloma Sasserra, on a l'empara del gran roure van succeir grans meravelles.
El 1987 va ser declarat oficialment Arbre Monumental de Catalunya.
Mesura aproximadament uns 20 metres d'alçada i 4,50 metres de corda (perímetre del tronc a una alçada d'1,50 metres).
La Rectoria, situada en el sector nord del terme, en el petit pla que acull el poble rural de Santa Coloma Sasserra, amb l'església parroquial de Santa Coloma i la masia del Giol, a migdia del Pla del Forn; a llevant seu, a la vall del torrent del Soler, es troba el Camp de la Terma. És l'edifici de més al nord del conjunt.
Construcció de grans dimensions, iniciada al segle XIII i amb nombroses modificacions posteriors (segles XVI i XVIII, sobretot). És de planta rectangular, coberta a dos vessants amb teula àrab.
El Giol és una masia possiblement hereva de la Domus de Santa Coloma Sasserra, una part dels seus murs degueren ser aixecats amb les pedres d'aquella domus. És un gran casal data entre el segle XVI i el XVIII, i està format per tres cossos diferents. El central, el més antic, és rectangular i encarat a migdia. Els altres dos, posteriors, formen un angle recte amb aquest cos més antic.
La Vall de Marfà, de vegades simplement esmentada com a Marfà, és una vall fluvial força aïllada i feréstega del terme municipal de Castellcir, al Moianès, si bé està adscrita
administrativament a la del Vallès Oriental. La seva altitud sobre el nivell del mar oscil·la a l'entorn dels 550 metres. Si bé no pertany ja als Cingles de Bertí, és un lloc que, en una molt petita part, s'inclou en el mapa de l'editorial Alpina dels Cingles i, per això, m'he permès la llibertat d'incloure-ho en aquest bloc.
És la major part i el centre d'un enclavament del terme municipal de Castellcir entre els termes de Castellterçol, Moià i Monistrol de Calders. Està centrat en la casa de Marfà i l'antiga església parroquial de Sant Pere de Marfà. Conté també diverses masies disseminades així com diversos molins, entre els que destaca el Molí d'en Brotons, molí troglodític situat en un paratge espectacular, i que amaga una trista història, i el santuari de la Mare de Déu de la Tosca.
La major part del seu territori correspon a l'antiga parròquia rural de Sant Pere de Marfà, lligada gairebé sempre a Santa Maria de Moià, tot i que també hi ha una part del terme de la sufragània de Sant Llogari de Castellet, de la parròquia de Sant Martí de Granera.
S'arriba a Marfà per diversos camins. D'una banda, la pista rural en força bon estat que enllaça per la vall de la Golarda el poble de Monistrol de Calders amb la vila de Moià. Marfà equidista de les dues poblacions, a uns 5 quilòmetres de cadascuna d'elles. De l'altra, la pista rural que des del Pont de la Fàbrega, al límit dels termes de Moià i Castellterçol, segueix aigües avall el torrent de la Fàbrega, i mena a les Feixes Roges, a llevant de Marfà, i a la casa que centra la Vall de Marfà també en uns 5 quilòmetres de recorregut.
Marfà és una masia i antic castell que centra l'enclavament de la Vall de Marfà, antiga parròquia de Sant Pere de Marfà, que tingué ajuntament propi entre el 1812 i el 1827, abans d'unir-se en primera instància amb Santa Coloma Sasserra i després, el 1847, amb Castellcir.
Està situada ben bé al mig d'aquest enclavament, a l'esquerra de la Riera de Marfà. És a l'extrem nord-est del Serrat dels Llamps. Al costat nord-est de la masia hi ha l'església de Sant Pere de Marfà, que tenia caràcter parroquial.
Mas antiquíssim, sembla estar construït damunt les restes d'un castell, citat el 939, que duia el mateix nom. Consta ja en relacions de castells del 1050. La masia, gran i amb nombrosos detalls que remeten a les diverses èpoques en què va anar sent construïda, està coberta a doble vessant i encarada a migdia, amb una galeria exterior de gran vistositat. Té lliça a la part davantera. També rebé el nom de mas l'Alzina, segons alguns autors, si bé segons d'altres el mas l'Alzina és un dels noms antics del Xei.
A la masia de Marfà establí el seu quarter general Antoni Desvalls i de Vergós, Marquès del Poal, cap de l'exèrcit català de l'interior, el 1714. Des d'aquest lloc aquest militar, amb les seves tropes bàsicament formades per voluntaris i miquelets, es desplaçà a les nombroses confrontacions que mantingué amb l'exèrcit borbònic a les comarques del Bages, Berguedà, Lluçanès, Moianès i Osona, principalment, la més destacada de les quals fou l'agost del 1714 a Talamanca, on es lliurà la Batalla de Talamanca.
Durant la Guerra del Francès, Marfà fou en més d'una avinentesa refugi dels moianesos que fugin de l'arribada de les tropes napoleòniques; així mateix ho fou durant les Guerres carlines, al llarg del segle XIX. Precisament durant la primera d'aquestes guerres, el 9 d'octubre del 1839, moriren en l'assalt dels carlins a Moià Francesc i Isidre Marfà, pare i fill, pagesos hereus del mas. La propietat passà a la filla de Francesc Marfà, qui la llegà al seu nebot, Isidre Casamitjana i Marfà, pagès hereu del mas Casamitjana de Moià. La filla del darrer, que es casà amb Antoni de Rocafort, hereu del mas de Rocafort, de Sant Feliuet de Terrassola. D'aquesta manera, Marfà i les seves possessions a la vall (el Coll, les Vinyes i el Molí de Marfà, s'integraren en les extenses possessions dels de Rocafort, consistent en una dotzena de masos i diverses cases a Artés, Barcelona, Manresa, Moià i Vic.
Allunyat del conreu directe de la terra, el darrer de Rocafort, Ramon, fou molt actiu en els camps de la indústria i de la política: fou alcalde d'Artés, diputat provincial i diputat a Corts, de Madrid. Mort sense descendència, la seva herència passà a mans de la família de Torrents, que després del 1939 s'anà venent el patrimoni. Anà a parar a mans, així, d'una família terrassenca que en són propietaris el 2013. Hi hagué mesovers fins a la dècada dels seixanta del segle XX, i més tard s'ha mantingut la casa en bon estat, malgrat no residir-hi de forma continuada ningú.
És Bé Cultural d'Interès Nacional des de 1949.
Sant Pere de Marfà és una església d'estil barroc popular d'una sola nau amb entrada lateral a la banda de ponent.
Té una estructura del segle XVIII amb campanar de planta quadrada i coronament piramidal. El portal d'accés presenta una magnífica decoració de pedra ja que, emmarcada entre dos pilastres, la decoració de l'arc es feta a bade de garlandes, flors, fulles i angelets. L'absis de la capella és pla. El parament és d'obra emblanquinada. El nucli original (dels segles X-XI) ha desaparegut totalment.
Aquesta església apareix ja a la relació feta amb motiu de l'acta de consagració de l'església parroquial de Moià (any 939). Al segle XI ja gaudia de plena autonomia. Sant Pere consta el titular de la seva església des del 985, i abunden les seves notícies en els documents de Sant Benet de Bages a partir de l'any 1077. Fou refeta al segle XVIII. Actualment, sense culte i convertida en un galliner, es guarden les seves imatges a l'església parroquial de Moià.
El secret de Marfà
Els diumenges i dies de precepte, els veïns de les diferents masies, és trobaven a Marfà per assistir plegats a l'ofici religiós a l'església de Sant Pere. Al finalitzar, era costum romandre una bona estona al pla de Sant Pere, i mentre la canalla jugaven, els caps de família parlaven de l'estat de les collites, del bestiar i quan era l'hora, de les possibilitats d'emparentar unes cases amb les altres, mitjançant el matrimoni dels seus fills i/o filles. El jovent –ni cal dir-ho- aprofitaven per xerrar, i quan era possible, per fer-se evidents els sentiments que sentien uns i altres. La Mariona n'estava i molt del fill d'una de les masies que es trobaven a l'entorn del torrent Mal, el noi de nom Pasqual corresponia plenament a l'amor de la Mariona.
Entre les dues masies corria la riera de Marfà, i era un bon xic arriscat intentar creuar-la fora dels guals o fer-ho només una persona sola, ja que hi ha una llarga relació de pèrdues humanes per arrossegament. Amb tot, el Pasqual, com a mínim un cop per setmana, creuava el llit de la riera per trobar-se amb la Mariona, i d'aquestes trobades en va néixer un amor profund que ambdos joves, esperaven veure confirmat pels pares d'ambdós ben aviat en les trobades posteriors a la missa dominical a Sant Pere de Marfà.
El dimoni, però, corria per aquelles terres del Moianès en forma en aquesta ocasió de banquer, el Josep de Calders, de fet per a la majoria, el sr. Josep, el banquer de Calders.
El pare de la Mariona, havia demanat diners al banc del Josep, per a comprar un ramat de vaques, i dins dels terminis previstos, l'home anava complint amb el pagament dels seus deutes.
L'hivern de 1848 va ser excepcionalment fred al Moianès, tant i tant ho va ser, que es feia dificultós tornar l'aigua a l'estat líquid, calia fer foc, per poder desfer el glaç i tant bon punt, l'aigua perdia la calor, tornava a convertir-se en gel. Per unes coses i per altres, la mortaldat entre les vaques i altres bèsties va ser extensa, general i dissortadament abundosa; quan va ser l'hora de pagar el termini corresponent el pare de la Mariona, es va adreçar fins a Calders per demanar al sr. Josep un allargament del període per a fer front al deute; el banquer li va dir que quasi tothom es trobava en aquella situació, i que li semblava que no podria atendre la seva petició, ni la de molts d'altres, i que en parlarien plegats el diumenge següent, a Sant Pere de Marfà, a la sortida de missa. El pare de la Mariona, no va fer cap comentari a la família, però la seva cara de preocupació, va deixar clar a tothom que les coses no anaven de la forma prevista.
El diumenge després de la missa, tots els caps de família és van aplegar a enraonar amb el banquer de Calders, i aquest els va explicar que no tenia altre remei que executar les hipoteques que pesaven al damunt de les finques, per a rescabalar-se de les pèrdues sofertes. Tots però podrien continuar a les seves cases, treballant les seves terres; ara amb un contracte d'arrendament, i que quan fos possibles els tornaria a vendre les terres, al mateix preu pel que se les adjudicava. No pocs dels veïns van manifestar allí mateix la seva intenció d'abandonar la vall, intenció que en els mesos següents va deixar quasi en la meitat el cens. En un apart el banquer li va dir al pare de la Mariona que si li donava la mà de la seva filla, donaria per extingit el deute. Un cop a casa, el pare va explicar a la Mariona la proposta del banquer, tot i dient-li, que si ella no el volia, ell no l'obligaria pas, a casar-se amb aquell home.
La Mariona quan es va trobar amb el Pasqual li va explicar la situació; la família del Pasqual tenia pensant deixar la Vall de Marfà, i ell demanar-la en matrimoni al seu pare, per tal de casar-se i marxar junts. La Mariona li va dir que aniria a parlar amb el banquer de Calders. El sr. Josep va rebre a la Mariona amb extrema cordialitat, i li va fer saber que estava en disposició de perdonar els deutes del seu pare, i allò que ella li demanés. La Mariona li va demanar que perdonés els deutes de tots els veïns de Marfà, com a condició per a casar-se amb ell, i que aquesta condonació s'havia d'escripturar abans de la cerimònia.
El banquer finalment s'hi va avenir, i es va signar una escriptura en la que és recollia que tant bon punt es dugués a terme el seu casament amb la Mariona, els deutes dels veïns de la Vall de Marfà, quedarien extingits.
El diumenge en que es va celebrar l'enllaç matrimonial lluïa un sol quasi primaveral, malgrat trobar-se encara en el més cru de l'hivern; tothom, llevat del banquer i malgrat tractar-se d'un casament, tenia la cara llarga i el posat seriós. A la sortida de l'església, el banquer va fer saber a tothom que en virtut de l'acord matrimonial els seus deutes quedaven extingits. Ningú va donar cap mostra d'alegria en rebre la notícia i en Pasqual es va adreçar fins al nuvis, com aquell que anava a donar-los la seva felicitació, i quan va tenir entre les seves les mans de la Mariona, els dos van començar a córrer, cap al penya-segat. Els dos joves, ja havien pres la decisió feia dies, i davant de la impossibilitat de romandre junts a la vida, havien decidit de morir junts.
Mentre els cossos del Pasqual i la Mariona, s'apropaven a la pedra dura de la riera de Marfà, es va sentir per tota la Vall, l'afirmació d'un amor que anava més enllà de la vida. T'estimo!
Després de donar sepultura als cossos dels dos amants, avui uns demà els altres, molts dels veïns de la vall van anar marxant.
En aquest formós Vallderròs, sota el cingle, en aquest lloc escabrosíssim i desert, hi viuen les encantades.
Els dies de boira, qualsevol que miri per aquell cantó hi veurà la roba estesa; més tan bon punt es dóna un pas per acostar-s'hi, la roba despareix en un dir "Jesús".
És que elles, amatents, sempre coneixen tot seguit la intenció.
Una pastora, tot guardant bestiar, va anar a parar a Vallderròs. Encantada per aquell loc anà curiosejant aquí i allà, i pujà amunt per un estretíssim camí. Es va trobar en un graó del cingle on hi havia un gorg que, posat al bell mig de la timba, deixa anar les aigües en els llocs de Vallderròs. Era el gorg de les Donzelles; allí on perderen la vida les cent jovenetes que havien de donar-se en tribut al moro que habitava la cova d'allí a prop.
La pastora va asseure's al seu peu tot filant i emmiranllant-se en les seves aigües. Tant s'hi va estar que el dia ja anava de caiguda, i quan determinava d'anar-se'n, va sentir una formosa veu que sortia de dintre el gorg i que cantava una dolça cançó. Va quedar meravellada i va pensar si seria aquest el cant de la sirena. Va acostar-se més al llav per intentar distingir alguna cosa. I seria per art d'encantament, sens dubte, que la pastora va veure-hi palaus de cristall i plata, que amb la seva riquesa li van fer venir el cap en roda, pel que va relliscar i va caure al fons de l'aigua.
Un xic de borra de la seva filosa va quedar nedant per sobre l'aigua, i entremig d'ella hi ha un rossinyol que tot l'any hi canta. I el ramadet que mirava admirat l'enfonsament va quedar convertit en pedres al voltant del gorg.
Tot filant hi va anar una altra pastora i, per veure la fondària del gorg, va lligar una pedreta al fil i el va anar amollant tot el de la fusada. Quan va haver-lo acabat, va sentir una veu que sortia de dins el llac i que li deia:
- "Tira'n més, encara!"
Espaorida, la pastora va anar-ho a explicar als riellencs, i molts van voler provar-ho, però per més fil que hi anmollessin, sempre sentien les mateixes paraules.
Quan la lluna escampa els seus melangiosos raigs als llacs de Vallderròs, les encantades surten de les seves aigües i enmig d'ells i entrellaçant-se amb les heures i ridortes maragdes,formen graciosos jocs i danses acompanyant-se amb els cants. Però si la nit és feréstega, si amenaça la tempesta,e sposen a fer sardanes tot voltant els gorgs, i de pressa de pressa, tan de pressa que ni es pot distingir el que són, que amb l'impuls que porten s'enlairen fins a la nuvolada i la desfan.
A vegades se les sent rentar bugada i donar cops de picador enmig de converses i rialles. Com ja hem dit, aquesta bugada l'estenen quan la boira cobreix la vall, i desapareix tot seguit quan algú s'hi acosta.
