Antiga domus o casa forta, molt propera a Bertí, esdevinguda masia. hom pensa que el nom deriva de Castellar o de Castlà. S’ha identificat com l'antic castell de Bertí, del que hi ha existència documental de l'any 987. Més endavant, al segle XIV s'esmenta un tal Guillem de Clascar sota el domini dels nobles Centelles. Al segle XVI ja se l'identifica com a domus i era propietat dels senyors de Bell-lloc.
L'edifici actual, dels segles XV o XVI, deixa entreveure alguns detalls de l'antiga masia, com ara són les tres crugies paral.leles, la planta baixa, el pis i la coberta de dues vessants. A començaments del segle XX es va reformar en un castell fantasiós d'estil neogòtic amb elements arquitectònics variats, com les finestres germinades d'arc trebolat, el coronament amb forma de merlets i la torre de planta circular en el cantó de tramuntana. Aquests elements es combinen amb d'altres imitacions de caire gòtic i, fins i tot, d'origen àrab.
Ja documentada al 971 com a basilica Sancti Vicencii, al 1045 és cedida pel Bisbe de Barcelona al monestir de Sant Miquel del Fai i al segle XVI, la poca població existent fa que se la vinculi amb Sant Pere de Bigues. Per un assumpte relatiu a Sant Miquel del Fai, que forma part de la parròquia de Riells, des de l'any 1957 pertany al bisbat de Vic. és consagrada a Sant Vicenç. L'actual edifici data del 1618 i va ser ampliat durant el segle XVIII.
De l'edifici original només resta el mur nordoest, que es troba sota el campanar, de torre, que es troba construit sobre l'antiga espadanya. És rectangular fins al segon pis, on després pres forma ortogonal de cantons desiguals. L'alçada aproximada és de 25 metres, amb una base que mesura, aproximadament, 5'5 x 3'5 metres. Els gruix de les parets és desigual, però oscil.la al voltant dels 90 centímetres.
Com a curiositat cal destacar que a la coberta del campanar hi ha arrelada una figuera, que sembla que ja existia a mitjans del segle XIX, segons una tradició oral que ha passat de pares a fills.
Entre el 19 i el 21 de febrer de 1937 van succeir els fets més coneguts de la guerra civil a Sant Martí de Centelles, en la zona del Coll del Taló. Els pagesos de la zona, cansats dels abusos dels comitès revolucionaris, van matar un dels seus membres. L'assassinat va fer córrer l'alarma sobre un suposat aixecament feixista i es van presentar a Sant Martí de Centelles diversos comitès de la rodalia, que van detenir la majoria dels pagesos en el camp de la casa del Pou. Allí mateix els van començar a executar, un per un, fins que l'arribada del comitè revolucionari de Roda de Ter i els guàrdies d'assalt van aturar la matança. En total, van morir 5 pagesos i foren detingudes 21 persones més.
La creu fou aixecada després de la guerra per recordar els veïns assassinats. Els fets del Pou foren l'antecedent dels més coneguts fets de maig de 1937 a la Fatarella i a la ciutat de Barcelona. La creu forma part de l'itinerari de la memòria històrica de Sant Martí de Centelles.
Els Cingles de Bertí, després dels grandiosos incendis que havia patit a principis de juliol del 1994, van haver de viure, tot just tres mesos després, unes jornades de diluvis que van provocar, entre d'altres, les grans crescudes dels corrents d'aigua més importants de la zona: la riera de Caldes, el Congost i el Tenes, sent aquest darrer el que va generar més maldat.
Les quantitats d'aigua recollides per amateurs (una seixantena de litres als pobles de la Vall del Tenes, uns 160 a Castellterçol, uns 190 a Castellcir, uns 70 a can Mestret, dalt els Cingles de Bertí) semblen no ser tan excepcionals com per generar una riuada com la que va haver-hi. Aquestes pluges, però, duraren dues hores escasses... i no sabem el què plogué en indrets no mesurables de la conca, com la majoria de les aigües que canalitza el Rossinyol, el principal afluent del Tenes. A més a més, cal afegir que els dies anteriors ja s'havien registrat precipitacions i que els rius baixaven més plens del que sol ser habitual.
El cabal del Tenes fou el més alt de la darrera dècada, el 10 d'octubre el riu sortí dels seus marges inundant el seguit de camps riberencs, que s'alinien a banda i banda i, en molts casos, l'aigua, enfilada una desena de metres sobre el llit, s'havia escampat per les terrasses fins a una amplada maxima d'uns 170 metres a ambdós costats del corrent central. La carretera de Bigues a Riells (BP-1432), construïda el 1910, mai havia estat soscavada i ho fou llavors, prop de la pedrera de can Margarit, on passa encaixada juntament amb el riu. També hi hagueren afectacions al pont que creua el Tenes a la carretera BV-1485 (la de Sant Feliu de Codines a Sant Miquel del Fai), que va quedar malmès; a la Resclosa, a Bigues, l'aigua va destruir el pont vell al barri de la Torre i va superar el pont nou; al camí de can Traver, també a Bigues, el pont va restar afectat i, al seu peu, centenars de vaques i vedells de la granja de can Coix foren enduts aigües avall; el polígon can Barri, elevat artificialment uns 8 metres a l'esquerra del Tenes, que ja baixava ple d'arbres arrencats de més amunt i de tota mena d'objectes, va impactar de manera espectacular les primeres naus i automòbils, productes manufacturats, i tota mena d'estris foren arrossegats aigües avall. La carretera BV-1435, al pont de ca l'Uñó, al límit entre Bigues i Santa Eulàlia de Ronçana, quedà tallada en dipositar-s'hi al seu damunt gran quantitat d'arbres que van destruir les baranes i els marges del pont. L'actual C-17 (antiga N-152), a l'alçada de Centelles, fou tallada al trànsit ja que l'aigua cobria el ferm de la calçada.
L'erosió del sòl en les conques que quedares desforestades pel foc foren el factor clau que agravà l'efecte de les fortes pluges, ja que el bosc actua com a una gran esponja que filtra, reté i emmagatzema l'aigua i que, en menor o major mesura, permet minimitzar els efectes provocats per grans quantitats d'aigua precipitades en un instant de temps relativament reduït. No obstant, en aquesta ocasió els boscos dels Cingles estaven acabats de cremar, desprovistos de qualsevol mecanisme d'aprofitament de l'aigua. Segons un estudi de l'època fet per la sección d'Enginyeria Hidràulica i Hidrologia de la Universitat Politècnica de Catalunya, el cabal dels rius augmenta el 30% un any després en una conca desforestada. Aquest estudi també revelava que els cabals punta del riu (els que causen pitjors efectes) poden presentar-se en la mitad del temps que el que es donava de promig abans dels incendios. A més, la deforestació incrementa el risc que puguin produir-se avingudes. És a dir, el bosc té menor capacitat per captar, filtrar i retenir l'aigua, pel que aquesta segueix un curs superficial fins arribar al riu; l'aigua erosiona el terreny amb molta més facilitat, arrossegant amb ella tot tipus de materials sòlids; i, degut a l'escassa protecció dels arbres cremats, augmenta la presència d'elements surants (arbres sencers, troncs, branques), que acaben obturant els ponts i els llocs de pas més estrets, provocant preses que tard o d'hora acaben cedint, magnificant els efectes destructius.
Els polígons industrials de la Vall del Tenes van haver de ser abandonats a tota pressa a causa del ràpid augment del nivell de l'aigua del riu i, inclús, va caldre lamentar la pèrdua de quatre dies humana, dues a Bigues i dues a Santa Eulàlia de Ronçana.
Aquesta activitat de caire etnogràfic es proposà arran d'un projecte supramunicipal entre aquests ajuntaments per al foment de la ramaderia extensiva en el marc de la prevenció d'incendis forestals.
Així, doncs, la idea era a partir del fil conductor d'un món cada dia més llunyà i perdut en la memòria com és el de la transhumància veure com pot adaptar-se a les noves necessitats de la societat actual, com podrien ser la prevenció d'incendis.
La transhumància
La transhumància és la migració estacional dels ramats a la recerca de les pastures, a l'estiu cap a la muntanya i a l'hivern cap a la terra baixa.
La principal zona de pastura estival a Catalunya són els Pirineus, tot i que hi ha altres zones com són ara el Montseny, el Montsant o els Ports; mentre que, tradicionalment, les pastures hivernals s'han centrat a les depressions d'interior al Prelitoral.
Ja al segle X apareixen les primeres referències de l'inici de la transhumància gràcies a les vies pecuàries. Aquests espais de trànsit entre la muntanya i la vall -els camins ramaders-, es consoliden al llarg dels segles fins a formar una malla que abasta tot el territori.
A les nostres contradesm es principals camins ramaders són els que conflueixen a Puiggraciós per iniciar el camí ramader dels Cingles de Bertí que, a prop de l'Estany, s'uneix amb el gran camí del Moianès.
Al voltant dels camins ramaders va aparèixer un gran nombre d'infraestructures: basses per abeurar els animals, amorriadors per fer descansos i, fins i tot, masies o pobles que van viure de l'activitat que els proporcionaven els ramats.
I avui?
A dia d'avui, aquesta activitat està en franca regressió per la intensificació de l'agricultura i la ramaderia. D'altra banda, una part important de les vies pecuàries està en perill per diversos factors, essencialment pel procés massiu d'urbanització del territori.
Les grans transhumàncies d'antany, segurament, no tornaran mai més, però, aprofitant aquest bagatge històrics, determinats territoris, com el que aquí ens ocupa, s'han plantejar tornar a pasturar grans zones forestals properes als espais urbans per reduir la càrrega de combustible i minimitzar els incendis forestals amb petites transhumàncies a una escala local.
L'activitat organitzada
Dins el marc de les Jornades Europees de Patrimoni, els pobles de la contrada (el Figaró, la Garriga, l'Ametlla, les Franqueses del Vallès i Bigues i Riells) es prepararen un seguit de caminades pels principals camins ramaders que confluïen a Puiggraciós, on conclogueren les respectives caminades amb un esmorzar de pagès amb tots els participants.
Informació extreta del tríptic informatiu de l'activitat de la Transhumància organitzada pels diversos ajuntaments esmentats dins el marc de les Jornades Europees de Patrimoni.
El dia 23 de febrer de 1789, Francisco de Zamora sortia de Caldes de Montbui per dirigir-se a Sant Miquel del Fai, segons consta en el seu "Diario de los viajes hechos en Cataluña".
El camí d'accés al lloc era "malísimo", segons comenta, i la primera descripció que dóna del lloc és que hi ha una ermita "que se halla situada al final de la riera, formando allí el terreno una grandísima cortadura de peñas por lo cual caen los ríos". Per anar-hi, "se sigue la riera, llegando al final de la cual se presentan enriscados peñascos, de modo que parece que se acaba el mundo y la salida". Però sí que ja hi havia una sortida a la que llavors s'hi arribava per "una escalera de 62 escalones que sube por una cortadura natural en la misma roca". Aquesta sortida és la pas de la Foradada, ja que té una inscripció que diu "«Donante beneplacito Archidiaconi Majoris sedis gerundeñ, domini mei, sum apertum. 1592»", tot i que "la rotura de la peña parece natural (pues tiene visos de aspecto de eso)". Del pont sobre el Rossinyol no en diu res.
De la bellesa del paratge de Sant Miquel en quedà ràpidament encisat, tot utilitzant un llenguatge on tot sembla ser grandiloqüent. "Desde dicho paraje se recrea la vista mirando la riera y despeñaderos y riscos, y la fuentecilla que petrifica hasta las yerbas, pedras vivas, que hay cerca de ella".
Evidentment, els que encara són els grans atractius de Sant Miquel del Fai, els salts d'aigua, no passaren desaparcebuts. De les aigües del saltant del Tenes diu que "se precipitan por un elevado risco formando una cascada natural de tres saltos soberbios, especialmente el de enmedio, por su extensión, igualdad del agua y hermosura". També constata que "por el primero se pasa debajo del arco que forma", lloc on actualment molts dels visitants es queden més embadalits, i que "está debajo de la roca, de modo que parece cubierto el paso". Tot i que en aquelles èpoques hi havia "bastante agua perpetua", sí que ja considerava que en les èpoques de llevantades hi ha crescudes del riu; així "cuando vienen grandes avenidas es cosa soberbia" i que alguna que altra "caidita graciosa que se escapa de la riera" es perd, ja que "se unen todas cuando hay gran avenida". Completa la descripció del saltant del Tenes dient que "el pozo sobre el que cae el primer salto tiene de 11 a 12 canas¹" i que "el agua de la riera petrifica". Respecte al Rossinyol, diu que "tiene grandes avenidas de parte del término de San Martín de Centellas, donde comienza el río, y entonces dicen que hace buen efecto", tot i que "regularmente es de poquísimo caudal, y a veces se seca". En qualsevol cas, "por encima de la iglesia se despeña el pequeño arroyo Rosiñol, que ha excavado la peña formándose una caja que con el tiempo llegará a horadar hasta la iglesia", i perd el seu nom quan "cae en una placeta de peña viva que forma como una teja, y desde allí se precipita de nuevo a un barranco terrible que forma la riera de Tenas".
L'altre element natural destacat de Sant Miquel són les coves. La cova de les Tosques té "la entrada áspera y cubierta la puerta de un solio soberbio de caprichosas petrificaciones inexplicables"; mentre que el seu interior es divideix en "dos cuevas claras, llenas de petrificaciones, y dos oscuras". En qualsevol cas, "son soberbias las más petrificaciones de esta cueva y montaña de San Martín, de las que se han desgarrado masas inmensas". També esmenta la petita cova on segons la tradició es va trobar la imatge del Sant i una altra, que seria la que es coneix com la de Sant Miquel, que "forma una pequeña galería, cubierta, en la misma peña, para bajar a la cual hay una escala" i "desde el techo de la piedra nace el agua".
De la casa prioral només adverteix "que es cómoda" i que per accedir-hi "se halla una torre con campana para llamar, y luego, un patio capaz, con una fuente natural que sale de la peña; y luego se entra en la casa". Al parlar d'aquest accés aprofita per acabar de definir els límits del recinte monàstic, on s'hi arriba "siguiendo el camino desde la casa para ir al salto de la riera, se cierra luego con otra puerta. Con las dos cuales el despeñadero por el mediodía y las cortaduras de los riscos por el norte queda cerrada la casa". A l'interior del recinte "hay un estanque con peces".
Fa una descripció força acurada de l'església de Sant Miquel, que sembla que no hagi canviat pas massa des de que ell va estar-hi. L'església "de ancho tiene a lo más 13 pasos, con las capillas (cada paso, de cuatro palmos). De largo, comprendido el presbiterio, tiene unos 30 pasos de igual medida". Els altars són "miserables" i "son seis, con el mayor", mentre que "las capillitas están formadas artificialmente", i en la que ell considera la darrera "de los pies hay un escudo con dos lobos y 8 astas en la orla y con cordón y arriba dice: «Ic iacet frater Andrea For de Arbicu monecus vius domus. Ro. po. vos. Oretis pro eo.»", text que "está muy mal escrito". Del presbiteri diu que "está dividido por un rejado [...], el cual está embovedado y sostenido con columnas, formando como tres naves". L'església, al ser troglodítica i pel tipus de pedra existent, "tenía alguna humedad en el techo, y la han sacado con láminas o conductos de cobre". L'únic element que descriu, sense esmerçar-s'hi massa, que no ha arribat als nostres dies és la imatge del Sant, del que només comenta que és "muy pequeño, como de media vara²" i que "está a la espalda del altar mayor".
De l'antiga parròquia de Sant Martí del Fai esmenta que és "una iglesita con bóveda almedrada que en el día pertenece a San Miguel y parece que fue parroquia de Riells; sino que por haber crecido el pueblo y la incomodidad del sitio, hicieron abajo iglesia". L'interior, llavors, ja era molt senzill, ja que "hay un altar con sólo el cuadro de San Martín". El prior mantenia a Sant Martí "un capellán, una criada, monecillo y un mozo" i afegeix que "roban bien a los que concurren allí".
Més imatges de Sant Miquel del Fai i el seu entorn:
------ Notes ¹Cana: Dimensió variable que equivalia a unes 2 vares. ²Vara: Mesura de longitud que s'utilitzava en diverses regions d'Espanya amb valors diferents, que oscil·laven entre els 768 i els 912 mm.
Aquesta ruta transita pràcticament tota ella pujant per la pista carenera que creua la serra de Barnils fins arribar a l'ermita de la Mare de Déu del Roser, pràcticament al costat del mas Barnils, que dóna nom a la serra. És una ruta força ombrívola, ja que en ban part del camí aquest està acompanyat de bosc.
L'excursió comença rere l'església parroquial de Sant Quirze Safaja, que només conserva l'absis de l'edificació romànica original, i on hi ha una petita esplanada on podem deixar el cotxe, punt on també s'acaba el carrer asfaltat. Començarem a caminar cap a llevant, seguint la pista de terra principal. Poc després (km. 0'1) surt un desviament de front que mena a la Balma de l'Espluga, un lloc interessant al que anar i que suposa un quart d'hora o vint minuts. No deixem l'ampla pista, que mitjançant un seguit de llaçades guanya alçada, tot passant a tocar de cal Menut i d'un punt on hi ha una panoràmica de la Balma de l'Espluga, punt on la pujada fins a l'ermita de la Mare de Déu del Roser és més forta.
Un cop es deixa enrere una porta, la pujada es suavitza i s'arriba a les runes de can Riera (km. 1'2), a l'esquerra del camí en el sentit de la marxa i al costat d'uns camps on és possible trobar-hi bestiar pasturant. Des d'aquest punt, també a l'esquerra del camí, es pot veure, a l'altra banda de la vall, can Puigdomènec. Més endavant es deixa, també a l'esquerra, la Corona (km. 1'9), on la pista creua uns camps abans de tornar-se a endinsar al bosc.
Quan la pista gira a l'esquerra per començar a baixar la deixem i agafem un camí a la dreta (km. 2'6), marcat com a particular. En pocs metres s'arriba a un petit monument commemoratiu que recorda l'assassinat del prevere Domingo Barnils, veí de la zona, durant la Guerra del Francès (km. 2'7). Poc després passem enmig dels masos Serratacó, a l'esquerra, i Serracarbassa, a la dreta (km. 2'8) per torner a recuperar la pista principal (km. 3'1).
Finalment, s'arriben a les envistes del gran mas de Barnils (km. 4'2), a la dreta de la pista, que actualment funciona com a casa de turisme rural, i que es troba situat al bell mig d'un petit altiplà a la carena, en una raconada d'allò més tranquila. En un petit turonet a l'altra banda del camí s'observa l'ermita barroca de la Mare de Déu del Roser, que data de principis del segle XVIII, a la que s'hi accedeix pujant per unes escales poc després d'una petita mina (km. 4'4). Des d'aquest punt, la vista que hi ha és meravellosa: el mas Barnils, el castell de la Popa, el cingle de Gallifa i, fins i tot, la Mola.
