Panoràmica del Fai

Aquesta excursió ens porta al lloc d'on podem gaudir d'una meravellosa panoràmica de tot l'Espai Natural i de la vall de Sant Miquel del Fai. A més a més, tenim les vistes al poble de Riells des de les costes d'en Batlles i tres dels antics masos de la zona. Completa la ruta el saltant de Roca Gironella.

Mostra Cingles de Bertí en un mapa més gran

El punt de partida és a Sant Miquel del Fai, el pont gòtic que creua l'habitualment sec curs del riu Rossinyol (479m). Comencem seguint els senyals del sender GR-5 cap a mestral fins a trobar-nos amb el riu, el creuem a gual (km 0.05, 0:01h, 477m) i seguim cap a la dreta per un corriol en forta pujada mitjançant la qual, després de diverses llaçades, guanyarem un llom que queda a sobre de Sant Miquel del Fai i que ens permetrà gaudir del conjunt format per les cascades, el monestir, la vall del Tenes obrint-se cap al Vallès i els Cingles del Perer. La vegetació consta, bàsicament, d'arbusts i herbes que mostren la major sequedat de l'ambient, com les farigoles, gatoses, romanins... No deixem aquest corriol, sempre amb els senyals del GR-5, que es va allunyant de la gorja que és la vall de Sant Miquel per tombar cap a llevant a les Costes d'en Batlles (km 1.77, 0:30h, 603m), on a migjorn hi ha una àmplia panoràmica del Vallès, amb Riells als peus de la cinglera, vigilant-nos a llevant el Turó de les Onze Hores, el Perer a ponent i, si el cel és clar, Sant Llorenç del Munt a garbí i Collserola a migjorn. Una estona després començarem a veure, enfront nostre, la masia de l'Ullar. Amb l'Ullar de front (km 3.01, 0:45h, 651m) seguim un corriolet que s'hi enfila, senyalat amb marques de color groc, mentre el GR, que abandonem, gira cap a llevant per anar a resseguir el torrent de Puig Fred en direcció a Bertí.

Arribem a l'Ullar (km 3.24, 0:55h, 672m), un antic mas del segle XVII, actualment deshabitat. Les parets que tanquen Vallderròs ens priven de gaudir d'una millor vista del Vallès, en canvi podem disfrutar de la majestuositat d'aquestes parets, dominades pel Turó de les Onze Hores. El camí a seguir s'enfila per darrera la casa, amb marques grogues. Quan el camí comença a planejar, cap a tramuntana, seguim una drecera a l'esquerra per un corriolet (km 3.52, 1:00h, 692m), que és una pujada curta i dura fins que arriba a una ampla pista, que seguirem cap a ponent, en lleuger sentit ascendent. Gira a migjorn, on tenim un excel.lent mirador d'aquesta zona de la vall del Tenes i del Farell, i llavors puja fortament a tramuntana. Els senyals grocs no abunden. En aquesta pista s'arriba a una bifurcació (km 4.27, 1:15h, 771m) on, cap a llevant tenim una panoràmica on s'observa perfectament la complicada orografia originada pels diversos torrents de la zona. A l'horitzó, de sud a nord, trobem el Puiggraciós, amb la casa del Pollancre, el Clascar, Sant Pere de Bertí, que sembla amagar-se darrera el Puig Descalç, i Barnils. Deixem la pista per prendre un camí que surt a l'esquerra i que inicialment es dirigeix a migjorn, i d'on ja es divisa la casa de l'Onyó, a ponent.

L'Onyó (km 4.85, 1:20h, 732m) és un antic mas situat al bell mig d'una esplanada amb bones vistes sobre el Farell, Sant Llorenç, Gallifa i el Puig d'Olena. Ja documentat a l'any 1316, quan el prior i els monjos del Fai arrenden el mas Gat Menjat, propietat del monestir, al propietari del mas Onyó de Bertí. L'edificació que ha arribat als nostres dies, en estat ruinós, és clarament posterior. Per la façana de migdia segueix el sender amb senyals grocs, per on arribem al Gatosar (km 5.31, 1:27h, 697m). Ens trobem en plena carena que separa el torrent del Soler del torrent del Gat Menjat, ensotat a migjorn. L'espectacular panoràmica de Sant Miquel del Fai s'obre davant nostre, així com la visió de Roca Gironella i el curs del Rossinyol a tramuntana, el Puig d'Olena i el curs del Tenes a mestral. Podríem seguir per aquest camí carener per retornar a Sant Miquel, força perillós per l'acusat pendent que presenta i per la timba. Donarem mitja volta cap a l'Onyó i havent passat la casa, al costat d'un pi, seguim el camí cap a tramuntana. Quan gira a llevant es comença a divisar el Soler. Més endavant, per la dreta, se'ns afegeix el camí que hem deixat abans per anar cap a l'Onyó.

Arribem al Soler (km 6.79, 1:50h, 790m), que ens queda, enrunat, a la dreta, bastant amagat entre la vegetació que el va cobrint cada cop més. Des de la part superior de la casa divisem a ponent el Serrà, que serà un punt de referència gairebé constant, i cada cop més elevat, fins a Roca Gironella. Més enllà destaca el campanar de Sant Quirze Safaja i el Sanatori de Puigdolena a mestral. Seguim per la pista de front, passant pel costat d'una enorme alzina, que baixa fortament cap a un dels torrents tributaris del Rossinyol, canviant dues vegades de vessant. A partir d'aquí seguim els senyals verds, que no n'hi ha massa, però tampoc hi ha trencants que puguin dur-nos complicacions.

Al final de la baixada s'arriba a Roca Gironella (km 9.54, 2:30h, 562m). Passem a gual el Rossinyol, on forma en aquest punt un interessant saltant després d'una bona pluja, cas en el que pot presentar dificultats. Arribem a una pista asfaltada, que seguirem a migjorn, cap al Fai. Al passar la casa que trobem al costat de la carretera, surt un camí descendent, també cap a migjorn, que acaba en unes escales davant del pont sobre el Rossinyol i que ens estalvia una volteta.

Dades de la ruta:

• Distància aproximada: 10.70 quilòmetres
• Durada aproximada: 2 hora i 45 minuts
• Alçada mínima: 477 metres
• Alçada màxima: 796 metres
• Desnivell acumulat: 435 metres
• Mapa recomanat: Cingles de Bertí (Editorial Alpina)

L'alzinar

L'alzinar del Clascar
Carregat originalment per Jesus Cano Sanchez

Un alzinar (també conegut com alzineda, auleda i aulet) és un bosc d'alzines. És un bosc sempre verd que forma un estrat arbori continu i ombrívol, no gaire alt. L'estrat arbustiu és molt ric i espès i, per contra, l'estrat herbaci és poc desenvolupat.

És un dels ecosistemes mediterranis més característics. Actualment els alzinars madurs escassegen a causa de que han tingut un sistema d'explotació en règim de bosc menut, per producció de llenya. L'activitat humana que, amb els incendis i certes polítiques de repoblació, han fet que les pinedes o les brolles, pertanyents a estadis més primerencs de la successió ecològica, siguin molt abundants. L'estatge arbori d'un bosc desenvolupat hauria d'atènyer fins a 20 m d'alçada, en canvi, actualment és difícil trobar alzinedes amb l'estrat arbori superior a 12 metres. Els alzinars normalment s'exploten per el sistema de bosc menut, caracteritzat per la regeneració per rebrotada de les soques tallades, i tallades a diàmetres petits/mitjans.

Des d'un punt de vista fitosociològic, també són alzinars els anomenats carrascars (boscos de carrasca) i les suredes (boscos de sureres). Alzinars, carrascars i suredes formen l'aliança Quercion ilicis.

A la imatge es pot veure l'alzinar que hi ha rere el Clascar.

Com arribar als Cingles amb autobús

Des de Barcelona surten la majoria de les línies regulars que donen servei a les poblacions de la zona. Per la vessant del Congost es tracta de la línia Barcelona (Fabra i Puig) - Granollers - Vic, amb parades a la Garriga, el Figaró, Tagamanent, Aiguafreda i Centelles. Cap al sector del Moianès es tracta de la línia Barcelona (Passeig de Sant Joan) - Caldes de Montbui - Santa Maria d'Oló, amb parades en diversos punts de Sant Feliu de Codines, Sant Quirze Safaja i Castellterçol. També hi ha la línia que remunta la Vall del Tenes fins a Riells del Fai, Barcelona (Sagrera) - Mollet del Vallès - Parets del Vallès - Lliçà - Riells del Fai, amb parades en diversos punts de Bigues i Riells.

També podem arribar a la zona des de Granollers mitjançant la línia Granollers - L'Ametlla del Vallès - Sant Feliu de Codines, que té parades a l'Ametlla del Vallès, Bigues, Riells del Fai i Sant Feliu de Codines.

Els diumenges també hi ha un servei d'autobús de Sant Feliu de Codines a Sant Miquel del Fai.

Tots els serveis són operats per l'empresa Sagalés. Podeu consultar-ne els horaris seguint aquest enllaç.

Riells del Fai i Sant Miquel del Fai són, possiblement, els dos millors punts de sortida per a fer excursions pels Cingles, ja que tots dos llocs ofereixen tot un repertori de camins per triar i remenar. Per la vessant del Tenes, Castellterçol i Sant Quirze de Safaja són, també, bons punts de sortida. Per la vessant del Congost, el Figaró, Aiguafreda i Centelles són els millors accessos, que, a més, tenen combinació amb el ferrocarril. Bigues, l'Ametlla i la Garriga queden ja més allunyats, a un xic més d'una hora a peu del Santuari de Puig-Graciós.

L'època medieval als Cingles de Bertí

St. Martí del Fai
Carregat originalment per Jesús Cano Sánchez

A mesura que van anar-se recuperant territoris als sarraïns, van anar-se construint edificis de culte cristià. En el sector dels Cingles la referència més antiga cal trobar-la al conjunt d’esglesioles del Fai (any 878), així com el conjunt de la capella i del castell de Centelles, que va originar la baronia i després comtat al que van pertànyer els Cingles durant l’Edat Mitjana.

En aquesta època, també, s’origina el mas que, com a unitat d’explotació, era la base econòmica de la família conjugal. Comprenia l’habitatge, les dependèncie i les terres de conreu, estructura que s’ha amntingut fins avui en dia i que es veu reflectida en les masies actuals. Hi havia masos alodials^[1] i dominicals^[2].

Durant el segle X es van consagrant noves esglésies i parròquies, que significaven noves entitats de població. Destaquen la de Sant Genís de l’Ametlla (any 932), Sant Andreu de Castellcir (any 939, que la vinculava a Santa Maria de l’Estany), Sant Feliu de Codines (any 940) o la de Sant Vicenç de Riells (any 971). En aquests anys cal datar també la parròquia de Sant Pau de Montmany, que apareix en documentació de la parròquia de Sant Esteve de la Garriga de l’any 966, tot i que no queda clar que tingués la categoria de temple paroquial. També es situa en aquesta època el castell de Bertí, concretament a l’any 978, que es situa en l’emplaçament que actualment ocupa el Clascar. Però el més destacat d’aquests anys és el monestir de Sant Miquel del Fai, fundat per Gombau de Besora l’any 997 i que va perdurar fins a mitjans del s. XIV.

Al s XI s’inicià el procés de submissió de la pagesia al domini senyorial i gran part dels pagesos aloers es convertiren en tinents de masos dominicals. Aquest domini senyorial va centrar-se, en els Cingles, en el castell de Centelles, mentre que en la part baixa del secotr de migdia en el castell de Montbui, baronia que va originar-se l’any 1059. Van anar sorgint noves parròquies com Sant Pere de Valldaneu (any 1007), Sant Martí de Centelles (any 1031), Sant Quirze Safaja (any 1100) o Sant Miquel Sesperxes (any 1154), algunes amb més èxit que d’altres. No obstant, el més destacat és l’església de Sant Pere de Bertí, que dóna nom als Cingles, que ja surt com a tal l’any 1031, tot i que es té constància del nom de Bertí des del 978.

Altres castells que cal situar en aquesta època són el de Castellcir, conegut actualment com la Popa, i el de Montmany, conegut popularment com castell dels Moros, del que se’n conserven dues parets.

L’edificació que no sigui castell ni d’ús religiós més interessant que ens ha arribat d’aquesta època és el mas Esplugues, a Castellcir, que data del segle XII i és el resultat de l’aprofitament de les balmes per fer-hi un mínim habitatge. En aquesta època devien ser molt utilitzades les barraques. Altres edificacions que comencen a sorgir són els molins, sobretot a arran del Tenes, on des del seu naixement fins als saltants del Fai se’n té coneixement, al llarg dels anys, d’un mínim de 6, destacant pel seu estat de conservació i perquè va utilitzar-se fins fa poc el de Llobateres, a Sant Quirze Safaja, que també tenia ús militar, com a defensa de la baronia de Centelles.

Nous poblaments van anar sorgint, sobretot a les valls, com els casos de l’Abella (s. XIII), el Figaró (s. XIV) o Aiguafreda (s. XV), originats per algun mas o com a raval de camí.

Ja més endavant, el règim feudal va conduir a la Guerra dels remences (1462-72.). El triomf de la monarquia sobre les institucions catalanes no va resoldre els problemes existents i les reivindicacions pageses van continuar. A les muntanyes persitien els focus revolucionaris i al 1484 va iniciar-se un nou enfromtament remença, on el Vallès va ser un dels focus principals. La Sentència Arbitral Guadalupe (21 d’abril del 1486) va imposar solució d’equilibri entre els enfrontats.

Tot i això, el poblament dels Cingles no va ser mai massa dens, ja que només el 4% dels focs es trobava per sobre dels 750 metres d’alçada.

^[1] Masos alodials: Masos habitats per família d’aloers, propietaris de la casa i de la terra
^[2] Masos dominicals: L’amo del mas era una persona diferent del pagès que l’ocupava com a tinent, i que estava subjecte a un cens