Els cingles de Bertí

• Distància aproximada: 8.5 quilòmetres
• Durada aproximada: 2 hores i 30 minuts
• Alçada mínima: 854 metres
• Alçada màxima: 683 metres
• Desnivell acumulat: 290 metres
• Mapa recomanat: Cingles de Bertí (Editorial Alpina)

El Regne de la Mort
Cargado originalmente por El senyor dels Bertins

Aquesta és la descripció que fa Raimon Casellas dels Sots Feréstecs, en la novel·la del mateix títol publicada el 1901, tal i com ens apropem a Montmany pujant des del Figaró.

Y ¡quína tristor, allavors, quína tristor més fonda va ser la de mossen Llátzer quan va veure que, tant com anava caminant cap a la rectoría, semblava que'l cèrcol de montanyas que'l voltava s'anés clouhent, clouhent, derrera seu, com si per tots costats l'aparedessin, fins a quedar enterrat dintre del sot! Devant per devant se li alçavan las foscas ubagas de la Rovira, coronadas pels cims altíssims de Puiggraciós. A má dreta se li arrengleravan, com un pany de murallas que toqués al cel, las rocas fantasmas del cingle de Bertí. A má esquerra se li extenían las feixas conreuadas de l'Uyá, tot esgrahonant las vessants, com si volguessin arribar als núvols. Y a derrera, cap a derrera, ajuntantse de mica en mica ab las feixas de conreu, se li apareixía'l toçalot de Romaní, ab el Castell dels Moros dalt de tot, trayent el cap com un espectre. Rocas, turons, feixas, espadats, toçals, cingleras, se donavan la má tot a l'entorn, formant una roda de montanyas negras qu'esglayava de mirar.

Al veures soterrat al fons del clot, el pobre rector sentía fret a las entranyas y li agafava una vaga temença de que'ls penyals que'l voltavan se li decantessin a demunt. Tancat, enrotllat per tots cantons, feya com si per instint cerqués ab els ulls un indret per hont fugir, o a lo menos poguer extendre la mirada. Però era en va, tot era en va... Allí no hi havía forat ni respirall pera esplayar la vista lliurement... allí era tot tapat, cobert, enmurallat... allí no's coneixían llunyarias fora del sot... allí no se sabía què volia dir horitzons... y s'havía d'alçar el cap enlayre pera poguer contemplar el cel entre'l cèrcol de molas y cimals.

Encara'l sol estava leri-leri, si's pon, no's pon... y ja's passejavan grans clapas d'ombra per tot arreu. El misteri del crepúscol s'amparava per instants dels avenchs, las boscurias y timberas. ¡Quína fredat, quína fredat que sentía mossen Llátzer al veure com la foscuria venía a marxas doblas a reposar a n'aquella trista fondalada que, per la soletat y el silenci qu'hi suravan eternament, ja semblava'l regne de la nit!

Las quatre casas qu'hi havía per allí escampadas acabavan de fer més feréstech, més solitari, aquell desert enclotat. A l'altra banda de l'Uyá, ab prou feynas s'hi endevinavan las molsosas parets de la Rovira, quasi del tot amagadas entre la fosca d'un alzinar atapahit; allí, lluny, apenas s'entreveyan las casetas de càn Pere Mestre y de càn Pugna, arrupidas al peu de la cinglera, com mortas de por; enllá, enllá, dessota'l Castell dels Moros, quasi no's reparava'l casalot enrunat de Romaní, tot decantat de gayrell, igual que si pesés figas, aclaparat pels tropells y per l'edat.

Després d'aquets caus mitj ajeguts per terra, no's veya altre vestigi d'estada humana que l'aplech que formavan, al mitj de la trista vall, la rectoría y l'esglesia, ajuntadas entre sí per la verdor negrenca del cementiri. Pera trobar més casas esgarriadas dins del terme, s'havía de pujar ¡ala, ala! cap al serrat de Puiggraciós, o trescar, rostos amunt, amunt, fins al coll de càn Ripeta, o bé traspassar las aspras serras del voltant del sot y devallar, rostos avall, avall, a las clotadas vehinas, rodolant pels pendiços pedregosos de càn Sunyer o enfonzantse a las ubagas de càn Prat, per entre las tenebras del Bosch Negre...

Santa Maria Savall
Cargado originalmente por El senyor dels Bertins

Conjunt de runes de l'església i petit convent, que trobem a la capçalera de la riera de Castellcir i davant el massís de Sauva Negra. Actualment sota les runes s'ha construït una resclosa.

L'any 1121 apareix anomenada com Santa Maria de Sauva Negra, això confirma l'antiguitat quan al topònim que designa aquesta singular fageda, que sens dubte ocupava aleshores una major extensió.

Hi ha constància escrita de l'ampliació entre 1218 i 1236 d'un atri o segona nau, per compte dels senyors de Cassoles; que deia que en el lloc s'hi instal·larà una petita comunitat de donades. Rebien aquesta denominació de donades i, també, més tard, la d'oblates, les persones que sense el lligam dels vots religiosos, es donaven a si mateixos, amb els seus béns en possessió a un monestir. També s'anomenaven així en el dret català, les persones que s'acollien a una casa i/o família amb el dret de viure-hi i d'ésser-hi mantingut i atès com de família, aportant-hi en canvi els seus bens presents i futurs. L'experiència monacal en aquest lloc no reïxí per gaire temps.

El lloc depenia de la Parròquia de Santa Coloma Sasserra, que n'és encara l'indret habitat més proper. Actualment pertany al terme municipal de Balenyà, a la comarca d'Osona, malgrat tenir l'accés més habitual i còmode des de Centelles. Tingué rectors propis fins al segle XVIII i culte fins al segle XIX.

Els Cingles i els seus encontorns han estat poblats des de ben antic. Les restes de més edat que s’han trobat pertanyen al jaciment situat a can Garriga del Solei, a Bigues. Consisteix en un campament a l’aire lliure, amb un total de cinc possibles llocs d’estada amb molt de material, tant de sílex (entre els que s’ha de destacar burins per tallar i foradar, puntes i fulles rebaixades) com d’os i restes d’animals. Datat als finals del paleolític (Epigravetià final, magdalenià mitjà i superior), en el període format entre el 16000 i el 10000aC.

Dins del neolític, el tret més important és el treball més acurat de la pedra i l’ús de ceràmica. Per aquestes cotnrades, les restes més importants s’han trobat a la balma de l’Espluga, en el terme de Sant Quirze Safaja, i és ubicat en la fase que és anomenada cardial (5500-4000aC). Aquest nom s’origina per la relació de la decoració que es feia sobre els estris de ceràmica amb la vora d’una petxina (Cardium edule).

També trobem alguns sepulcres de fossa a Riells, destacant la Rectoria, la Madella, el Margarit o el Puig de can Pou, i que són xifrats en el període situant entre el 5500 i el 3500aC.

La darrera fase del neolític, anomenada calcolític, enllaça ja amb l’època de bronze. Es caracteritza per la realització de ceràmica campaniforme i la construcció de megàlits, sobretot dòlmens. Els monuments megalítics més importants de la zona són el dolmen proper a la Casa Nova del Verdaguer, a Castellcir; els d’el Criac, el Mas Calamí, el Gavatx i el Casuc, a Castellterçol, i alguns estris de pedra, ganivets, puntes de fletxa, destrals al Margarit, a Riells.

El Clascar
Cargado originalmente por El senyor dels Bertins

Antiga domus o casa forta, molt propera a Bertí, esdevinguda masia. hom pensa que el nom deriva de Castellar o de Castlà. S’ha identificat com l'antic castell de Bertí, del que hi ha existència documental de l'any 987. Més endavant, al segle XIV s'esmenta un tal Guillem de Clascar sota el domini dels nobles Centelles. Al segle XVI ja se l'identifica com a domus i era propietat dels senyors de Bell-lloc.

L'edifici actual, dels segles XV o XVI, deixa entreveure alguns detalls de l'antiga masia, com ara són les tres crugies paral.leles, la planta baixa, el pis i la coberta de dues vessants. A començaments del segle XX es va reformar en un castell fantasiós d'estil neogòtic amb elements arquitectònics variats, com les finestres germinades d'arc trebolat, el coronament amb forma de merlets i la torre de planta circular en el cantó de tramuntana. Aquests elements es combinen amb d'altres imitacions de caire gòtic i, fins i tot, d'origen àrab.

La figuera més famosa de Riells
Cargado originalmente por El senyor dels Bertins

Ja documentada al 971 com a basilica Sancti Vicencii, al 1045 és cedida pel Bisbe de Barcelona al monestir de Sant Miquel del Fai i al segle XVI, la poca població existent fa que se la vinculi amb Sant Pere de Bigues. Per un assumpte relatiu a Sant Miquel del Fai, que forma part de la parròquia de Riells, des de l'any 1957 pertany al bisbat de Vic. és consagrada a Sant Vicenç. L'actual edifici data del 1618 i va ser ampliat durant el segle XVIII.

De l'edifici original només resta el mur nordoest, que es troba sota el campanar, de torre, que es troba construit sobre l'antiga espadanya. És rectangular fins al segon pis, on després pres forma ortogonal de cantons desiguals. L'alçada aproximada és de 25 metres, amb una base que mesura, aproximadament, 5'5 x 3'5 metres. Els gruix de les parets és desigual, però oscil.la al voltant dels 90 centímetres.

Com a curiositat cal destacar que a la coberta del campanar hi ha arrelada una figuera, que sembla que ja existia a mitjans del segle XIX, segons una tradició oral que ha passat de pares a fills.

La Creu del Pou
Cargado originalmente por El senyor dels Bertins

Entre el 19 i el 21 de febrer de 1937 van succeir els fets més coneguts de la guerra civil a Sant Martí de Centelles, en la zona del Coll del Taló. Els pagesos de la zona, cansats dels abusos dels comitès revolucionaris, van matar un dels seus membres. L'assassinat va fer córrer l'alarma sobre un suposat aixecament feixista i es van presentar a Sant Martí de Centelles diversos comitès de la rodalia, que van detenir la majoria dels pagesos en el camp de la casa del Pou. Allí mateix els van començar a executar, un per un, fins que l'arribada del comitè revolucionari de Roda de Ter i els guàrdies d'assalt van aturar la matança. En total, van morir 5 pagesos i foren detingudes 21 persones més.

La creu fou aixecada després de la guerra per recordar els veïns assassinats. Els fets del Pou foren l'antecedent dels més coneguts fets de maig de 1937 a la Fatarella i a la ciutat de Barcelona. La creu forma part de l'itinerari de la memòria històrica de Sant Martí de Centelles.