Les tipologies de les masies

Els Cingles de Bertí han estat, i són encara, un entorn rural, explotacions agrícoles i ramaderes que es situen fora dels nuclis urbans. En aquest entorn, les terres de conreu, de pastura i els boscos s'agrupen en masos, que tenen com a edifici principal la masia.

La masia és la construcció rural per antonomàsia de Catalunya, sobretot de la Catalunya Vella. Solen ser edificis d'un cert volum, ja que en el seu origen acollien molta gent: l'amo, l'hereu, els germans cabalers i altres persones que no necessàriament eren de la família, com els mossos i els pastors. S'hi podia fer aliments vi, farina, oli, elaboració d'embotits i formatges a partir del diferent bestiar o d'altres estris d'utilitat, com botes de vi, espardenyes o sàrries per als animals.

Les masies segueixen el sistema estructural tradicional del país, que són els cossos o crugies de parets de càrrega amb un cobriment de bigues o de voltes. L'amplada d'aquests cossos venia definida per la secció de les bigues que es disposaven o per l'empenta de les voltes, i venia a ser uns 25 pams¹ -gairebé 5 metres-, amb una oscil·lació d'uns 5 pams.

El fet de buscar la practicitat i l'economia fa que habitualment siguin construïdes amb els materials que ofereix el terreny on s'ubiquen, i bastides sempre amb un criteri de durabilitat. Ja en funció de la potència econòmica de cada mas, els elements que es troben en les masies poden ser més elaborats, com peces de pedra picada (carreus cantoners, marcs de finestra o portals adovellats) o materials ceràmics (teules, rajoles o maons). Un altre element molt utilitzat era la fusta i els seus derivats (llates, taulons, etc.).

Les masies clàssiques disposen de quatre façanes o murs exteriors formant els costats d'un rectangle. El que forma la façana principal s'intenta orientar el màxim possible a migjorn, amb tendència a veure el sol ixent. Aquí és on s'ubica la porta d'entrada. Però el que marca l'aspecte de la masia és la teulada, que manifesta l'estructura de l'edifici. Això genera dues tipologies de masies, que tenen en essència la teulada a dues vessants i la diferència és si aquestes vessants són paral·leles o perpendiculars a la façana principal. Hi ha una tercera tipologia, en el que la coberta és a quatre vessants.

La tipologia I és la més humil. La coberta és a dues vessants i paral·lela a la façana principal, és a dir, una de les vessants de la teulada dona les aigües a la façana principal. Les masies d'aquesta tipologia habitualment tenen una planta baixa i un pis. Es troba habitualment en indrets de poca pluja o en indrets difícils de trobar fusta de grans llargades. El fet de fer vessar aigües sobre la façana principal permet que es puguin i posterior permet que les cases puguin crear petits veïnats de cases agrupades, una al costat de l'altra. Representa un 18% del total de les masies d'estructura clàssica. Can Magre i ca l'Escolà, a prop de l'església de Sant Pere de Bertí, seria un exemple d'aquesta tipologia de masia als Cingles de Bertí.

La tipologia II és la més habitual, ja que pràcticament tres de cada quatre masies tenen la coberta a dues vessants perpendicular a la façana principal, és a dir, donant aigües a les façanes laterals. En contraposició de l'altra tipologia, són pròpies d'indrets amb força pluviositat. Es pot dividir aquesta tipologia en set subtipus diferents de masies, que bàsicament es poden resumir ens tres subtipus: masies de planta baixa i d’un pis, que es troba directament sota teulada; masies en què només el cos central afegeix un segon pis; i masies en què la casa està formada per un mínim de planta baixa i dos pisos alts en tots els cossos. La masia de l'Ullar, a mig camí de l'església de Bertí i de Sant Miquel del Fai, seria una mostra als Cingles de Bertí d'aquesta tipologia i presenta una de les evolucions d'aquest tipus, amb dos pisos a cadascun dels cossos de l'edifici.

La tipologia III presenta la coberta a quatre vessants, cadascuna d'elles generalment amb el seu ràfec o cornisa. Aquesta tipologia s'origina en l'antiga casa senyorial que s'estructurava entorn d'un pati central que es suprimeix o es converteix en la llanterna de l'escala. És la tipologia menys habitual i es divideix en quatre subtipus. El Soler del Coll, en els extrems del Pla de la Garga, és un exemple d'aquesta tipologia de masia.

Qui va fer definir aquesta tipologia i classificació de les masies va ser l'arquitecte Josep Danés i Torras (Olot, 1891 – 1955), estudiós de l'arquitectura popular catalana, membre destacat del Centre Excursionista de Catalunya i autor d'obres destacades com el Santuari de Núria. Al 1909 comença a fer la carrera d'arquitectura a Barcelona, on s'apunta en el Centre Excursionista de Catalunya. En les seves excursions per Catalunya combina la seva curiositat per la masia i l'arquitectura de muntanya, i això va fer que el 1924 se li encarregués la codirecció de l'Estudi de la Masia Catalana, un gran projecte d'investigació finançat pel científic i mecenes Rafael Patxot (Sant Feliu de Guíxols, 1872 – Ginebra, Suïssa, 1964), d'on neix aquesta classificació de les masies segons la seva tipologia.

¹1 pam de Barcelona són 19,43 centímetres