Pascual Madoz i el seu Diccionario geográfico-estadístico-histórico

Pascual Madoz Ibañez (Pamplona-Iruñea, 17 de maig de 1806 - Gènova, 13 de desembre de 1870) fou un polític espanyol de tendència liberal. Va ser diputat a les Corts Espanyoles en diverses ocasions i ministre d'Hisenda durant el Bienni Progressista.

És conegut pel seu Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de Ultramar (en català, Diccionari geogràfic-estadístic-històric d'Espanya i les seues possessions d'Ultramar), una obra enciclopèdica dividida en 16 volums publicada entre els anys 1845 i 1850. Conegut popularment com El Madoz, el seu autor hi va dedicar, segons les seves pròpies paraules, "quinze anys, onze mesos i set dies", amb el suport de més d'un miler de col·laboradors i una vintena de corresponsals que li transmetien la informació, i millorava la publicació de les mateixes característiques publicada per Sebastián Miñano l'any 1827 amb el títol Diccionario geográfico y estadístico de España y Portugal.

Aquesta mena de publicacions, estructurades en un rigorós ordre alfabètic i molt en voga a l'Europa dels segles XVIII i XIX, aplegaven els coneixements geogràfics, socio-estadístics i històrics dels diferents estats i les seves respectives colònies. El valor que tenen aquests coneixements actualment rau en la informació de ruïnes, restes i possibles jaciments arqueològics detallats a mitjans del segle XIX.

Modernament, l'any 1982 l'Institut Alfons el Magnànim publicava els articles referits al País Valencià i, tres anys després, Curial Edicions Catalanes feia el mateix amb els articles de caràcter català, amb pròleg d'Antoni Pladevall i Font.

Les entrades dels pobles als que dona una mínima importància les estructura en dotze apartats:

1. Nom de la població, les seves dependències i distàncies.
2. Situació i clima.
3. Interior de la població i els seus afores.
4. Terme.
5. Qualitat del terreny.
6. Camins.
7. Correus i diligències.
8. Com informació estadística, produccions.
9. Com informació estadística, indústria.
10. Com informació estadística, comerç.
11. Com informació estadística, població, riquesa i contribucions.
12. Història.

En els pobles més menuts, que no tenen parroquialitat o que no tenen terme propi perquè depenen d'un altre, simplement els anomena, els situa i, si s'escau, comenta alguna circumstància especial que pugui haver-hi, però sempre acaba referint al poble o municipi al qual pertany per a saber-ne més.

Els pobles del Bertí tenen tots una mínima importància. Les entrades que hi trobem corresponen a l'Ametlla del Vallès, Bertí, Bigues, Centelles, Sant Martí de Centelles, Sant Feliu de Codines, La Garriga, Montmany i Vallcàrquera, Riells (de Sant Miquel) del Fai, Sant Quirze Safaja, Sant Miquel Sesperxes i Valldeneu. De la segona tipologia, els pobles menuts, només trobem Figaró. També mereixen una entrada els dos rius principals dels Cingles de Bertí, el Congost i el Tenes. A nivell més global, podem trobar referències als tres partits judicials que toquen a l'àmbit d'aquest lloc (Granollers, Manresa i Vic), a les dues diòcesis de llavors (Barcelona i Vic) i a la província (Barcelona), entrades quasi bé totes elles amb alguna referència. A tall de curiositat, la Baronia de Montbui té una entrada, tot i que ja s'estava extingint definitivament.

Pren part a la revolució liberal de 1820. Defensa Montsó contra els francesos el 1823 i és fet presoner. Obté el títol de dret a la universitat de Saragossa i marxa a França, on s'estableix a Tours, i torna a Espanya amb l'amnistia de Maria Cristina l'any 1835, exercint d'advocat a Barcelona; també dirigeix el diari d'oposició El Catalán. El 1837 és nomenat jutge i governador de la Vall d'Aran i lluita contra els carlins. Fou promotor del projecte del túnel de Viella, que no s'inicià fins a quasi 100 anys després. El 1838 és elegit diputat per Lleida. El 1843 encapçala amb altres progressistes l'oposició a Espartero, i és nomenat jutge del Tribunal Suprem. El 1844 és empresonat per uns mesos i després passa a l'oposició constitucionalista. En triomfar la revolució de 1854 és nomenat governador de Barcelona, i per la seva feina se li concedeix el títol de Comte de Tremp, al qual renuncia. També en aquest mateix any, el Consell General de les Valls d'Andorra li concedeix la nacionalitat andorrana com a obsequi per haver format part de la comitiva enviada a Madrid per ajudar en un conflicte fronterer. El 1855 és nomenat Ministre d'Hisenda, des d'on tindrà un paper fonamental en l'aprovació de l'enderrocament de les muralles de Barcelona que permetria desenvolupar el pla Cerdà. També fa aprovar el projecte de llei de desamortització de propietats eclesiàstiques, i després dimiteix i passa a l'oposició. Encapçala la milícia nacional, que és desfeta pel govern, i marxa a l'estranger. Al triomfar la revolució de 1868 renuncia al nomenament de governador de Madrid. S'oposa al govern provisional però no a la candidatura d'Amadeu de Savoia, a la qual vota a favor, i és nomenat part de la delegació enviada el 1870 a oferir-li el tron. Com a part d'aquesta delegació va morir mentre era a Gènova.