Sant Feliu de Codines

Sant Feliu de Codines sempre ha estat un municipi amb molta història a les espatlles, situat al Vallès Oriental, a uns 500 metres sobre el nivell del mar. És un espai privilegiat que gaudeix d'un clima molt favorable i unes grans vistes de Sant Sadurní de Gallifa i del Vallès, ja que està situat als darrers contraforts dels Cingles de Bertí vers les terres més planes de la conca del Tenes i la riera de Caldes.

El seu entorn natural i la proximitat que té a les grans ciutats ha fet que Sant Feliu de Codines sigui un espai per a molts residents i un lloc per a poder passar una temporada de vacances. Seria l'exemple d'Antoni Gaudí (que va deixar com a record el disseny de l'estendard de l'Orfeó Feliuà, exposat al museu Arqueològic Municipal), el Dr. Robert o el filòleg Pompeu Fabra, Francesc Cambó, Jaume Balmes i molts més.

Història

El nom de Sant Feliu ja apareix l'any 1059 quan Mir Geribert i la seva esposa Guisla foren nomenats barons de Montbui pel Comte de Barcelona Ramon Berenguer I el Vell. Aquests van ser els primers senyors feudals que van ocupar una baronia que s'extenia al llarg i ample d'una extensa contrada a la que pertanyien, entre d'altres, els actuals municipis de Sant Feliu, l'Ametlla del Vallès, Santa Eulàlia de Ronçana...

Amb el pas dels segles, Sant Feliu es va constituir en l'enclavament més important de tots els que conformaven aquesta baronia, tant en nombre d'habitants com en producció artesanal. Això va provocar que els habitants de Sant Feliu es plantegessin la independència respecte la baronia de Montbui.

Després de molts litigis, i aprofitant una conjuntura favorable, es va obtenir del rei Carles IV, l'any 1793, el títol de Vila a la parròquia de Sant Feliu de Codines, encara que aquesta concessió no va poder ser efectiva fins el dia 8 de desembre de 1799, data en què es van poder reunir els 25.000 rals de billó que es demanaven.

Originàriament, la població va créixer al voltant de l'església parroquial, on es va formar el barri de La Segrera (que vol dir "terra sagrada"). Actualment, aquesta zona encara conserva els carrerons estrets i algunes edificacions típiques de segles passats.

Poc a poc el poble va anar creixent i, paral·lelament al barri de Sagrera, es van formar altres barris importants del nucli urbà, com el Serrat de Vic i La Venderia o Revenderia, aquest últim s'estenia per la carena de l'altra banda del Torrent de l'Escletxa que passava pel mig del poble.

Al llarg del temps es va anar creant una intensa rivalitat entre els dos barris, fins al punt que el de la Venderia, el 1796, va construir el seu propi campanar per posar-hi "rellotge de quarts y horas,... ab sas campanas".

Amb el transcurs dels segles, òbviament, va desaparèixer aquesta picabaralla i aquells dos barris es van unir físicament, per mitjà de la urbanització de la plaça i més tard, també, amb l'obertura de la Travessia. A partir d'aquest fet es van anar formant altres barris i zones residencials fins a conformar l'actual i característic poble de Sant Feliu de Codines.

Des de finals del segle XIX, aquestes zones residencials es van anar incrementant gràcies a l'arribada de gent que ha preferit l'entorn natural de Sant Feliu al brogit de les ciutats.

Pascual Madoz

Pascual Madoz, en el seu diccionari de mitjans del segle XIX, diu de Sant Feliu de Codines que es troba situada "en terreno montuoso a la libre influencia de los vientos" i que "goza de clima sano y benigno", i posteriorment afegeix que és "pedregoso y estéril, pues todo es de roca". La major part de les cases del poble es troben "colocadas en la falda de un monte, formando cuerpo de población, por donde cruza el camino real de Caldas a Moyá, Vich, etc." i que, també, hi ha moltes cases disseminades arreu del terme municipal, destacannt que "muchas tienen un cobertizo, bajo del cual crian un cerdo para el consumo, cuya costumbre es muy general en todas las familias". Que ha estat tradicionalment una població important de la zona ho demostra que llavors ja disposava de "un mesón, taberna y carnicería públicos, [...] un espacioso hospital para enfermos pobres".

Tot i l'adversitat del terreny, la gent del poble s'espavilava per aconseguir-ne alguna cosa, ja que "solo hay algunos pedazos que la infatigable laboriosidad de sus cultivadores ha hecho productivo, cubriéndolos de tierra que han conducido de otros puntos distantes, y deteniéndola de los aluviones por medio de paredes que ellos mismos construyen". Es produïa "trigo, vino, aceite, piñones y legumbres", es criava bestiar i esmenta una puixent indústria tèxtil, comptabilitzant "250 telares de algodón, 60 de lana, en que se tejen estameñas y ropas bastas".

Com a anècdota, diu que "por la escasez del terreno cultivable se dedican muchos habitantes a coger piñones, para lo cual tienen mucha agilidad, y lo efectuan con un garfio de hierro puesta a la estremidad de un palo por el cual suben y bajan con increíble destreza, aunque a pesar de ella, ocurren frecuentes desgracias en esta operación; por la abundancia de piñones que se cogen y el tráfico de ellos que se hace, conocen vulgarmente este pueblo con el nombre de San Feliu del Piñó".

També fa referència a l'església parroquial de Sant Feliu, d'un "oratorio dedicado a San Clemente" i d'un altre anomenat "Villá". També comenta que fins 1799 va formar part de la Baronia de Montbui.