Els forns de calç

Forn de calç del Clascar

L'ús de la calç com element constructiu, barrejat amb sorra i aigua o sola, ha estat utilitzat, des de sempre, de forma tradicional. Aquest tipus d'activitat s'ha d'associar amb la presència de calcita com a matèria primera a la zona propera.

La calcita és un mineral que és una de les formes més comunes del carbonat de calci (CaCO₃). Es troba en una gran varietat de formes i es forma principalment en roques sedimentàries com la pedra calcària, un dels principals tipus de roca que formen els Cingles de Bertí.

La calç es genera mitjançant un procés anomenat calcina o calcinació, en què la calcària es sotmet a una elevadíssima temperatura, de l'ordre dels 900º a 1000ºC, per descompondre-la. Aquest procés allibera diòxid de carboni (CO₂) i deixa com a residu òxid de calci (CaO), que és el que coneixem com a calç viva.

Per aquest procés de transformació de la pedra en calç calia realitzar una combustió, que es feia en els anomenats forns de calç. Solien ser un pou o olla, de planta circular i alçat cònic, excavats dins d’un marge o parcialment a la roca, a ser possible a l'abric d'un pendent que en facilitava el seu procés productiu, la càrrega i buidatge de l'estructura. Les boques dels forns es trobaven a la part inferior del pendent, des d'on és més fàcil l'accés, tant per la càrrega i descàrrega de les pedres com pel seu posterior transport i alimentació del forn.

El procés era llarg i feixuc; s'allargava fins al voltant d'uns tres mesos. La pedra s’arrencava de l’entorn, així com el combustible, que s’obtenia de desbrossar el bosc. Tant la pedra com els feixos de llenya es transportaven amb els carros o mules fins al forn. Aquest s’omplia posant de forma circular les pedres depenent de la seva mida, sempre començant per la part inferior i disposant-les damunt del pedrís o banqueta circular que s’hi havia fet prèviament. Aquesta feina era de màxima importància perquè en depenia tota la cuita. Això permetia crear un buit al seu interior, com si es tractés d’una barraca de pedra seca sobre la qual s’aniria omplint fins arribar a la corona, al capdamunt, mentre que aquest buit permetria col·locar i alimentar la cuita en cas de necessitat emprant el gavell; una mena de forca. Un cop s’encenia el foc, es deixava encès els dos primers dies amb una faixa que es tapava a poc a poc. Se sabia que el forn era cuit quan sortia una flama blanca i les pedres es posaven ben vermelles, com la brasa. Quan aquest procés d’encesa començava ja no es podia aturar fins que el calciner donava per bona la cuita.

Calien entre una dotzena i una quinzena de dies per tenir la pedra a punt. Després en feien falta una vintena més per refredar-se. La calç viva s’apagava llençant-hi aigua, transformant-se així en hidrat de calç o calç morta. Després d’aquest procés ja es podia desenfornar i la calç ja estava llesta.

L'ofici de convertir les pedres en calç era el calciner. Però això no només implicava coure el forn, sino que també havien de considerar que abans d'encendre el forn havien de preparar una o dues barraques per dormir i menjar, ja que, una vegada el forn encès i tapat, la feina era contínua fins que s'obtenia la calç.

Per a la elaboració de la calç es coneixen dos sistemes: el sistema basat en el forn discontinu o intermitent, el més habitual en el nostre entorn i que ha perdurat fins els nostres dies; i el forn de tipus continu.