La Volta Ciclista a Catalunya passant per Centelles l'any 2009
La Volta Ciclista a Catalunya és una de les curses per etapes més antigues del món. Va néixer el 1911 i només el Tour de França i el Giro d'Itàlia la superen en longevitat. Durant més d'un segle, la Volta ha portat el gran ciclisme per tot el país: del mar a la muntanya, com aquell qui diu de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó.
En tots aquests anys, el sector dels Cingles de Bertí s'ha convertit en un pas clàssic sense ser un habitual de cada any. Tradicionalment, son dues les vies principals de pas. La primera, l'actual C-17, una via d'enllaç que transcorre acompanyant el Congost amb un recorregut lleugerament revirat i amb un pendent suau però constant. La segona gira a l'entorn de Sant Feliu de Codines, amb diferents vies d'accés i una fita de muntanya situada a l'actual C-59 que s'anomena diferent segons per on passi la cursa o com els organitzadors ho considerin (Alt de Sant Feliu, situat prop del punt quilomètric 24, o el Coll de Poses, frontera entre les comarques del Vallès Oriental i el Moianès, al punt quilomètric 26). És un port que és més dificultós per la seva vessant meridional, on té uns vuit o deu quilòmetres al 4 o 5% de pendent i ha estat sovint punt d'escapades, seleccions de grup o, fins i tot, testimoni d'algunes anècdotes.
A les primeres dècades del segle XX, la Volta programa diverses etapes que enllaçaven Barcelona i Manlleu pel pas del Congost, és a dir, passant per la Garriga, Figaró i Aiguafreda. Aquells eren temps de carreteres de terra o en no massa bon estat i bicicletes pesants, en què corredors com Miquel Poblet o Mariano Cañardo lluitaven més contra la pols i el fred que no pas entre ells.
A la dècada dels anys 50 del segle XX, la Volta comença a passar per Sant Feliu de Codines i el sector occidental dels Cingles de Bertí, en ocasions en sentit nord, com la 4ª etapa de l'edició de 1953 (de Granollers a Encamp), o en sentit sud, com la 9ª etapa de l'edició de 1957 (de Puigcerdà a Granollers). En aquesta edició, el corredor Luis Otaño, que debutava a la cursa, en plena baixada de Sant Feliu de Codines, va topar amb un pastor que travessava la carretera amb el ramat. La caiguda el va fer perdre minuts i somnis, i el va relegar al quart lloc final. Aquella etapa va guanyar-la Santiago Mostajo i la Volta, Jesús Loroño.
Als anys seixanta i setanta, el recorregut de la Volta mantenia les carreteres del Vallès com a pont natural entre la costa i l'interior. L'edició de 1968, que va ser, segons la premsa, la millor cursa de la temporada, el mític Eddy Merckx hi va escriure una de les seves pàgines de glòria. La 8ª etapa d'aquella edició va unir Sant Vicenç de Montalt i Barcelona fent volta passant per Bigues, Sant Feliu i Caldes de Montbui.
Més modernament, la Volta ha anat incloent el pas pels Cingles de Bertí d'una manera més o menys regular. La darrera etapa de l'edició del 2009, la Volta va voltar pràcticament tots els Cingles. Sortint del Centre d'Alt Rendiment de Sant Cugat, la cursa va remuntar la Vall del Tenes per Santa Eulàlia de Ronçana i Bigues, va pujar a Sant Feliu de Codines, es va dirigir a Centelles i després va baixar pel pas del Congost, per la C-17, cap al Circuit de Catalunya, on finalitzava l'etapa, que va ser guanyada pel neozelandès Greg Henderson, mentre que la Volta se la va endur Alejandro Valverde.
L'Alt de Sant Feliu va ser la única dificultat muntanyosa de l'etapa. En les edicions de 2017, 2018 i 2019, la Volta va tornar a creuar els Cingles per la C-59, en tres etapes de tipologia ben diferent (una volta sortint i acabant a la costa, del Vallès al Pirineu i del Pirineu al Vallès).
En el moment de fer aquest escrit, la darrera edició que ha passat pels Cingles de Bertí ha estat la de 2026, concretament en la quarta etapa que havia d'unir Mataró i Vallter, amb 173 quilòmetres de recorregut i 3995 metres de desnivell positiu, però que per qüestions meteorològiques es va escurçar fins a Camprodon. En aquest cas, arriba als Cingles provinent de Granollers i Caldes de Montbui per després de Sant Feliu de Codines i al Moianès. El tram de Granollers a l'anomenat Alt de Sant Feliu, qualificat aquí de 2ª categoria, es repetirà a la tercera etapa del Tour de França d'aquest mateix any 2026.
En tots aquests anys, el sector dels Cingles de Bertí s'ha convertit en un pas clàssic sense ser un habitual de cada any. Tradicionalment, son dues les vies principals de pas. La primera, l'actual C-17, una via d'enllaç que transcorre acompanyant el Congost amb un recorregut lleugerament revirat i amb un pendent suau però constant. La segona gira a l'entorn de Sant Feliu de Codines, amb diferents vies d'accés i una fita de muntanya situada a l'actual C-59 que s'anomena diferent segons per on passi la cursa o com els organitzadors ho considerin (Alt de Sant Feliu, situat prop del punt quilomètric 24, o el Coll de Poses, frontera entre les comarques del Vallès Oriental i el Moianès, al punt quilomètric 26). És un port que és més dificultós per la seva vessant meridional, on té uns vuit o deu quilòmetres al 4 o 5% de pendent i ha estat sovint punt d'escapades, seleccions de grup o, fins i tot, testimoni d'algunes anècdotes.
A les primeres dècades del segle XX, la Volta programa diverses etapes que enllaçaven Barcelona i Manlleu pel pas del Congost, és a dir, passant per la Garriga, Figaró i Aiguafreda. Aquells eren temps de carreteres de terra o en no massa bon estat i bicicletes pesants, en què corredors com Miquel Poblet o Mariano Cañardo lluitaven més contra la pols i el fred que no pas entre ells.
A la dècada dels anys 50 del segle XX, la Volta comença a passar per Sant Feliu de Codines i el sector occidental dels Cingles de Bertí, en ocasions en sentit nord, com la 4ª etapa de l'edició de 1953 (de Granollers a Encamp), o en sentit sud, com la 9ª etapa de l'edició de 1957 (de Puigcerdà a Granollers). En aquesta edició, el corredor Luis Otaño, que debutava a la cursa, en plena baixada de Sant Feliu de Codines, va topar amb un pastor que travessava la carretera amb el ramat. La caiguda el va fer perdre minuts i somnis, i el va relegar al quart lloc final. Aquella etapa va guanyar-la Santiago Mostajo i la Volta, Jesús Loroño.
Als anys seixanta i setanta, el recorregut de la Volta mantenia les carreteres del Vallès com a pont natural entre la costa i l'interior. L'edició de 1968, que va ser, segons la premsa, la millor cursa de la temporada, el mític Eddy Merckx hi va escriure una de les seves pàgines de glòria. La 8ª etapa d'aquella edició va unir Sant Vicenç de Montalt i Barcelona fent volta passant per Bigues, Sant Feliu i Caldes de Montbui.
Més modernament, la Volta ha anat incloent el pas pels Cingles de Bertí d'una manera més o menys regular. La darrera etapa de l'edició del 2009, la Volta va voltar pràcticament tots els Cingles. Sortint del Centre d'Alt Rendiment de Sant Cugat, la cursa va remuntar la Vall del Tenes per Santa Eulàlia de Ronçana i Bigues, va pujar a Sant Feliu de Codines, es va dirigir a Centelles i després va baixar pel pas del Congost, per la C-17, cap al Circuit de Catalunya, on finalitzava l'etapa, que va ser guanyada pel neozelandès Greg Henderson, mentre que la Volta se la va endur Alejandro Valverde.
Baptiste Veistroffer (167) va ser el primer en coronar l'Alt de Sant Feliu
a l'edició de 2026, guanyada per Jonas Vingegaard.
a l'edició de 2026, guanyada per Jonas Vingegaard.
En el moment de fer aquest escrit, la darrera edició que ha passat pels Cingles de Bertí ha estat la de 2026, concretament en la quarta etapa que havia d'unir Mataró i Vallter, amb 173 quilòmetres de recorregut i 3995 metres de desnivell positiu, però que per qüestions meteorològiques es va escurçar fins a Camprodon. En aquest cas, arriba als Cingles provinent de Granollers i Caldes de Montbui per després de Sant Feliu de Codines i al Moianès. El tram de Granollers a l'anomenat Alt de Sant Feliu, qualificat aquí de 2ª categoria, es repetirà a la tercera etapa del Tour de França d'aquest mateix any 2026.
Entrades
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Els comentaris d'aquesta pàgina són moderats. Abans de visualitzar-se haurà de ser aprovat pel propietari del blog, pel que pot passar un cert temps abans no sigui publicat.