Les Barbotes és una surgència situada al terme municipal de Bigues i Riells, al Vallès Oriental. Situada a 223 metres sobre el nivell del mar, en el mateix curs del Tenes, al costat de llevant de la construcció més septentrional del complex de Can Noguera. Es pot veure la surgència en el lloc on el Tenes presenta un eixamplament del seu curs perquè l'aigua de les Barbotes sorgeix de sota la llera del riu, de manera que provoca una mena de bullidor visible a la superfície del Tenes, tot i que l'aigua que en surt no és pas calenta. En època d'estiatge és habitual que remuntant el corrent del riu aquest estigui sec o amb molt poca aigua i d'aquí en endavant estigui ben ufanós.
Les surgències són cabals d'aigua subterrània que surten a l'exterior mitjançant un forat o una cova, es fan bàsicament a terrenys càrstics ja que l'aigua erosiona fàcilment la roca i forma coves i canals.
Francisco de Zamora Peinado (Villanueva de la Jara, província de Cuenca, 1757 - 1812), un funcionari, escriptor i viatger espanyol de la Il·lustració, en el seu "Diario de los viajes hechos en Cataluña", comenta que "cerca de la casa de Noguera, en Bigas, empiezan a salir lo que llaman Marmotas, (sic) que son en sustancia unos surtidores naturales de agua de la que camina por debajo de las lajas de que se compone la madre de esta riera, que trayendo su origen de más arriba, salen con mucha fuerza por los agujeros que hallan aquí, llegando algunas a sobrepujar la superficie del río".
Norbert Font i Sagué (Barcelona, 1874 - 1910), a "Excursió espeleològica a la Bancó, les Barbotes y Singles de Bertí" ja dóna una explicació més acurada del fenòmen. Diu que "les Barbotes augmenten o disminueixen sense que hagi plogut o hi hagi sequedat en les montanyes vehines; y aço ha sigut causa de que se les consideri procedents de paisos mes o menys llunyans".
Hi ha una tradició reproduïda al llibre "Llegendes de Sant Miquel del Fai", editat al 1993 (Ed. del Brau, Girona), que diu que un dia un pastor estava pasturant el seu ramat a la muntanya de Montserrat. Menjant prop d'una font li caigué el plat i la cullera de fusta amb què menjava, i l'aigua els engolí cap a dins. Al cap d'uns quants dies el plat i la cullera eixiren a les Barbotes. Per això diu el poble que aquella aigua ve de Montserrat. Norbert Font titlla la llegenda de "cuento", però canvia Montserrat pels Pirineus. Aquesta llegenda ja fou recollida per Maria de Bell-lloc a "Costums i Tradicions del Vallès" (Granollers, 1882).
El nom de barbotes té l'origen en el terme barboteig, ja que en èpoques de crecudes l'aigua quan surt en aquestes zones sembla que bulli (barboteig).
Les surgències són cabals d'aigua subterrània que surten a l'exterior mitjançant un forat o una cova, es fan bàsicament a terrenys càrstics ja que l'aigua erosiona fàcilment la roca i forma coves i canals.
Francisco de Zamora Peinado (Villanueva de la Jara, província de Cuenca, 1757 - 1812), un funcionari, escriptor i viatger espanyol de la Il·lustració, en el seu "Diario de los viajes hechos en Cataluña", comenta que "cerca de la casa de Noguera, en Bigas, empiezan a salir lo que llaman Marmotas, (sic) que son en sustancia unos surtidores naturales de agua de la que camina por debajo de las lajas de que se compone la madre de esta riera, que trayendo su origen de más arriba, salen con mucha fuerza por los agujeros que hallan aquí, llegando algunas a sobrepujar la superficie del río".
Norbert Font i Sagué (Barcelona, 1874 - 1910), a "Excursió espeleològica a la Bancó, les Barbotes y Singles de Bertí" ja dóna una explicació més acurada del fenòmen. Diu que "les Barbotes augmenten o disminueixen sense que hagi plogut o hi hagi sequedat en les montanyes vehines; y aço ha sigut causa de que se les consideri procedents de paisos mes o menys llunyans".
Hi ha una tradició reproduïda al llibre "Llegendes de Sant Miquel del Fai", editat al 1993 (Ed. del Brau, Girona), que diu que un dia un pastor estava pasturant el seu ramat a la muntanya de Montserrat. Menjant prop d'una font li caigué el plat i la cullera de fusta amb què menjava, i l'aigua els engolí cap a dins. Al cap d'uns quants dies el plat i la cullera eixiren a les Barbotes. Per això diu el poble que aquella aigua ve de Montserrat. Norbert Font titlla la llegenda de "cuento", però canvia Montserrat pels Pirineus. Aquesta llegenda ja fou recollida per Maria de Bell-lloc a "Costums i Tradicions del Vallès" (Granollers, 1882).
El nom de barbotes té l'origen en el terme barboteig, ja que en èpoques de crecudes l'aigua quan surt en aquestes zones sembla que bulli (barboteig).
Entrades
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Els comentaris d'aquesta pàgina són moderats. Abans de visualitzar-se haurà de ser aprovat pel propietari del blog, pel que pot passar un cert temps abans no sigui publicat.