L'aigua estancada ha format un petit llac que queda amagat sota la
penya, sent possiblement l'estany més curiós de tot l'entorn de Sant Miquel del Fai. Hi viuen animalons aquàtics, peixos, amfibis i
cap-grossos, que si ens hi fixem bé, serem capaços de veure'ls. Aquest petit estany porta el nom de l'estany de les Monges, i té associada una llegenda que Francesc Maspons i Labrós va publicar a Tradicions del Vallès l'any 1876.
Quan a Sant Miquel del Fai cessà la comunitat de monjos, en lloc seu s'hi construí un monestir de monges. Esposes del Senyor, en soledad tan preada, vivint enmig d'una eterna primavera, acompanyades sols dels cants dels ocells i dels saltants d'argentines aigües, no semblarien sinó un aplec d'àngels baixats aquí en la terra. Quin lloc de més santedad i puresa! Quina joia i tranquil.litat hi gaudien! Desgraciadament el dimoni, enemic sempre de Déu, els tenia declarada guerra i feia temps que cercava ocasió propícia per fer-les perdre.
Era el temps en què es relaxaren totes les ordres monàstiques, i el mal esperit, aprofitant-ho, aparellà una comitiva de formosos i galants cavallers que anant de caça, perdut l'indret que seguien, vingueren a parar des de Riells al camí de Sant Miquel. Tots eren joves i ben dispostos, galants i rics, i l'or i la seda pertot lluïen, de manera que sols de veure captivaven.
Així és que quan arribaren a la porta del convent i van trucar-hi, les monges quedaren tan sorpreses que no sabien què els passava, i si bé de primer es mostraren receloses d'obrir, per fi va poder més en elles l'esperit dolent i els van franquejar de bat a bat la porta.
Tots van entrar; fins el nombrós aplec de criats, falconers i patges van tenir-hi cabuda, i tot va canviar ben aviat d'aspecte. Quin anar i venir de gent! Quins crits de l'un a l'altre! Quina animació i gatzara! En altre temps, allò que a tot estirar s'haguessin permès les monges hauria estat esttajar els joves a les dependències foranes de la casa, cas que l'hora avançada no els hagués permès tornar-se'n; llavors, encisades pel moviment aquell i del galanteig dels joves i cansades, per altra part, de la soledat i la vida aspra, els obsequiaren amb tota complaença i fins els van fer seure en la seva pròpia taula.
Els joves, agraïts, van voler correspondre a la seva finesa, van fer posar tota mena de viandes de les que duien; i amb elles i el vi que anava a dojo, es va animar tant la taulada que fins les altes roques acostumades a la quietud es van espantar i es va sentir un gemec horrorós que fa fer estrémer la terra; era un senyal diví, més els galants i les monges ni tan sols van sentir-ho.
Paraules dolces bé a l'orella cauen, i ulls que volen aviat captiven; el cas és que les pudoroses verges, perdut el respecte a Déu i al sant estat que tenien, es llançaren amb tot el foc de la jovenesa a l'alegria, i els crits de joia es succeïen sense mai parar. Els veires anaven que ni reposada tenien; l'embriaguesa, l'escalfament de cap, la rojor de les galtes, tot ho animava, i el deliri ja era al seu punt més alt, quan sentint-se un to esgarrifós, tota la muntanya va esclatar amb un gran devassall d'aigua; les dues cascades d0ample a ample es van desbordar i caient impetuoses damunt el monestir, tot d'una agafant-lo, amb les roques que de dalt s'esquinçaven, de ple a ple cap avall de la timba esmicolati amb horrorós estrèpit van llençar-lo. No es va sentir un ai, ni tan sols una queixa, no va haver-hi temps de proferir-la; per altra banda, el ressò de la caiguda tot va atordir-ho.
Res va quedar en peu. Més tard, en un lloc distint i més a prop del punt d'entrada, es va construir la casa que avui hi ha i que fins fa poc temps va pertànyer a mans eclesiàstiques, conservant-se com a record de la seva antiguitat una arca i una creu bizantines. Però d'aquell lloc es pot dir que fins i tot la terra va fugir-ne; sols com a edificant memòria en van quedar suspeses enmig la roca, que ningú no pot arribar-hi, una escala de pedra i una fusta que es diu que servia per aguntar els clemàstecs, les quals tothom estranyen i fan venir esgarrifances de fred sols de veure i pensar des d'on devien precipitar-se els convidats i les monges. Fou un càstig terrible, però s'ho van merèixer.
Quan a Sant Miquel del Fai cessà la comunitat de monjos, en lloc seu s'hi construí un monestir de monges. Esposes del Senyor, en soledad tan preada, vivint enmig d'una eterna primavera, acompanyades sols dels cants dels ocells i dels saltants d'argentines aigües, no semblarien sinó un aplec d'àngels baixats aquí en la terra. Quin lloc de més santedad i puresa! Quina joia i tranquil.litat hi gaudien! Desgraciadament el dimoni, enemic sempre de Déu, els tenia declarada guerra i feia temps que cercava ocasió propícia per fer-les perdre.
Era el temps en què es relaxaren totes les ordres monàstiques, i el mal esperit, aprofitant-ho, aparellà una comitiva de formosos i galants cavallers que anant de caça, perdut l'indret que seguien, vingueren a parar des de Riells al camí de Sant Miquel. Tots eren joves i ben dispostos, galants i rics, i l'or i la seda pertot lluïen, de manera que sols de veure captivaven.
Així és que quan arribaren a la porta del convent i van trucar-hi, les monges quedaren tan sorpreses que no sabien què els passava, i si bé de primer es mostraren receloses d'obrir, per fi va poder més en elles l'esperit dolent i els van franquejar de bat a bat la porta.
Tots van entrar; fins el nombrós aplec de criats, falconers i patges van tenir-hi cabuda, i tot va canviar ben aviat d'aspecte. Quin anar i venir de gent! Quins crits de l'un a l'altre! Quina animació i gatzara! En altre temps, allò que a tot estirar s'haguessin permès les monges hauria estat esttajar els joves a les dependències foranes de la casa, cas que l'hora avançada no els hagués permès tornar-se'n; llavors, encisades pel moviment aquell i del galanteig dels joves i cansades, per altra part, de la soledat i la vida aspra, els obsequiaren amb tota complaença i fins els van fer seure en la seva pròpia taula.
Els joves, agraïts, van voler correspondre a la seva finesa, van fer posar tota mena de viandes de les que duien; i amb elles i el vi que anava a dojo, es va animar tant la taulada que fins les altes roques acostumades a la quietud es van espantar i es va sentir un gemec horrorós que fa fer estrémer la terra; era un senyal diví, més els galants i les monges ni tan sols van sentir-ho.
Paraules dolces bé a l'orella cauen, i ulls que volen aviat captiven; el cas és que les pudoroses verges, perdut el respecte a Déu i al sant estat que tenien, es llançaren amb tot el foc de la jovenesa a l'alegria, i els crits de joia es succeïen sense mai parar. Els veires anaven que ni reposada tenien; l'embriaguesa, l'escalfament de cap, la rojor de les galtes, tot ho animava, i el deliri ja era al seu punt més alt, quan sentint-se un to esgarrifós, tota la muntanya va esclatar amb un gran devassall d'aigua; les dues cascades d0ample a ample es van desbordar i caient impetuoses damunt el monestir, tot d'una agafant-lo, amb les roques que de dalt s'esquinçaven, de ple a ple cap avall de la timba esmicolati amb horrorós estrèpit van llençar-lo. No es va sentir un ai, ni tan sols una queixa, no va haver-hi temps de proferir-la; per altra banda, el ressò de la caiguda tot va atordir-ho.
Res va quedar en peu. Més tard, en un lloc distint i més a prop del punt d'entrada, es va construir la casa que avui hi ha i que fins fa poc temps va pertànyer a mans eclesiàstiques, conservant-se com a record de la seva antiguitat una arca i una creu bizantines. Però d'aquell lloc es pot dir que fins i tot la terra va fugir-ne; sols com a edificant memòria en van quedar suspeses enmig la roca, que ningú no pot arribar-hi, una escala de pedra i una fusta que es diu que servia per aguntar els clemàstecs, les quals tothom estranyen i fan venir esgarrifances de fred sols de veure i pensar des d'on devien precipitar-se els convidats i les monges. Fou un càstig terrible, però s'ho van merèixer.
Entrades
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Els comentaris d'aquesta pàgina són moderats. Abans de visualitzar-se haurà de ser aprovat pel propietari del blog, pel que pot passar un cert temps abans no sigui publicat.