Dilluns de cendra

Tal dia com avui, però de l'any 1994, bona part de Catalunya va començar a cremar, com es pot veure en el mapa adjunt. Justament va ser una època com la d'aquests dies que estem passant, dies de calor extrema amb unes temperatures extremadament elevades. La situació, a més, venia agreujada degut a que s'estava en una època de sequera i, a més a més, aquells foren uns dies ventosos.

De cop i volta, molts llocs de Catalunya, llastimosament, van començar a cremar i un d'ells fou, per desgràcia, els Cingles de Bertí. El foc dels Cingles inicialment afectà els termes municipals de Bigues i Riells, l'Ametlla del Vallès, Figaró (llavors anomenat Montmany-Figaró), Sant Feliu de Codines i Sant Quirze Safaja. Va arribar a creuar la N-152 (actualment C-17), que no serví de tallafoc, per començar-se a enfilar cap al Parc Natural del Montseny. Sortosament, per aquesta banda no va evolucionar massa i va quedar en un ensurt. El foc va provocar, fins i tot, alguns desallotjaments, com el d'un geriàtric del Figaró i el de les monges benedictines del Santuari de Puiggraciós. Al final del dia, el nucli del Figaró va rebre la visita del Molt Honorable President de la Generalitat de Catalunya, en Jordi Pujol i Soley.

Inicialment, els serveis de bombers i dispositius antiincendis de la Generalitat es veieren desbordats pel gran nombre d'incendis que coexistien. En el dels Cingles, fins al final del primer dia no començaren a aparèixer les primeres dotacions, que ja estaven cansades després d'un dia de lluita en fronts d'altres incendis. En tots els pobles veïns dels Cingles es muntaren dispositius de voluntariat popular per combatre les flames, en tots els casos amb molt bona voluntat, i als quals se'ls ha d'agrair aquest gran esforç.

Després d'uns quants dies cremant i diversos fronts oberts a la vegada, al final del segon dia es donava el foc per controlat, tot i que encara van haver de passar forces hores fins que no s'extingís del tot. Al final d'aquest trist episodi d'incendis, només als Cingles de Bertí cremaren al voltant d'unes 3000 hectàrees. 15 anys després, en moltíssimes zones encara es pot endevinar sense massa esforç el lloc per on passaren les flames. Arreu de Catalunya foren unes 30000 hectàrees el que es va acabar cremant.

La Vanguardia, en les pàgines de color salmó de l'edició del 7 de juliol de 1994, describia, sobre Sant Miquel del Fai, en el centralitzava un extens article de 3 pàgines, que "no hay nadie en los alrededores del monasterio, ni en el camino de la ermita de Sant Martí, que ha quedado intransitable porque los restos de troncos forman barricadas de carbón. El fuego, al menos, respetó la ermita. Tampoco hay nadie en la zona de picnic donde sólo ha quedado una barbacoa de hierro. Nadie espera en la parada de autobús con las señales calcinadas. Cuando las señales de tráfico se derriten a causa del fuego, su plancha forma a veces un espejo cuarteado donde la tragedia se refleja y multiplica inútilmente. Una estatua de santo quemada y decapitada resiste sobre su pedestal carbonizado. La alameda que bordeaba el riachuelo ya no existe. Nadie pasea junto al agua y nadie se sienta a verla pasar. Los pájaros han callado. Es el silencio de desierto sobre un paisaje de planeta sin vida. Sólo el ruido del agua que cae. El viento trae más ceniza pero no se oye porque el aire no suba cuando pasa sobre la nada". Jaume Pujol, que llavors comptava 90 anys i era l'amo de la Madella, una de les masies més conegudes de Riells del Fai, comentava al mateix diari que "esto era como Suiza. Antes nos llamaban la Suiza catalana y ahora dicen que somos la Cataluña profunda".

Espero (i esperem, espero) que episodis d'aquests no tornin a passar. La meva experiència es redueix a la visita que vaig fer un cop passats els incendis a Puiggraciós, on correspon la fotografia que complementa aquest escrit, i a les imatges que veia des del tren on es veien tots els Cingles engolits per unes flames diabòliques. Encara recordo la pudor de socarrim que hi havia i l'incòmode silenci, només trencat pel vent... No em puc ni imaginar els moments d'angoixa de la gent que es va jugar la pell per apagar els focs, els autèntics herois d'aquells dies.