El camí ramader dels Cingles de Bertí

La transhumància

La transhumància és la migració estacional dels ramats a la recerca de les pastures allà on n'hi hagi segons l'època de l'any: pastures d'estiu o agostejadors (a muntanya) i pastures d'hivern (a la plana).

Les zones de pastura estival eren el Pirineu axial, de la capçalera del riu Ritort a la Val d'Aran, que, sens dubte, era la zona més important; el migjorn català, que inclou el Puigsacalm-Collsacabra, el Montseny i el Montsant, entre d'altres; i els Ports de Beseit, que eren la porta de la important zona d'estivada de les muntanyes de Terol.

Les pastures d'hivern eren la Depressió interior (el Segrià, l'Urgell i la Noguera), zona que enllaçava amb la Llitera ja en terres d'Aragó; el Montsià i el Baix Ebre, que feia transhumància no pirinenca, cap als Ports de Beseit, el Maestrat i Gúdar (Terol); laDepressió Prelitoral Catalana (el Penedès i el Vallès, sobretot, però també la Selva i el Maresme), que és on ubicaríem els Cingles de Bertí; i l'Empordà i el Gironès.

L'estratègia transhumant necessitava una xarxa de camins per on el bestiar pogués transitar sense ocasionar ni patir problemes. Són els camins ramaders: "carretades", "cabaneres" o "lligallos", denominacions diferents segons comarques. Dins d'aquesta xarxa de camins es poden trobar, també, pastures, abeuradors i llocs de descans (els amorriadors). Els camins ramaders són de domini públic, pels quals el ramat té dret de pas i estan protegits per la Llei 3/1995, de 23 de març, de vies pecuàries, d'àmbit estatal. Alguns dels seus articles tenen la consideració de legislació bàsica, que ha de ser desenvolupada per les comunitats autònomes a través de les disposicions legals que estimin oportunes. Aquesta llei defineix les vies pecuàries, estableix la seva naturalesa jurídica demanial (béns de domini públic inalienables, imprescriptibles i inembargables) i n'atribueix la titularitat a les comunitats autònomes, que hauran de preservar-les i garantir-ne l'ús públic. A Catalunya la competència recau en el Departament de Medi Ambient de la Generalitat.

Actualment, bona part de la transhumància ha estat substituïda molta part per una ramaderia en estabulació. Però segurament es faria molta més transhumància si els camins ramaders estiguessin nets i el dret de pas fos garantit, ja que aquestes vies són anteriors als camins reials, als camins de bast i a qualsevol de les carreteres que hi ha ara. Els camins ramaders són del ramat i cap persona, autoritat, carretera o ciutat no pot negar-hi el dret de pas.

A Catalunya, on l'agricultura sempre ha tingut un pes important, els camins ramaders acostumen a ser camins elevats, sovint de carena. S'eludeixen així les sinuositats dels barrancs; s'eviten conflictes amb els agricultors; i, sovint, en ser partions de municipis, els possibles perjudicis que pugui ocasionar el ramat queden més repartits. Quan el camí ramader discorre per la terra baixa acostuma a fer-ho per la zona interfluvial, lluny de les valls i els conreus.

Sovint el camí ramader és discontinu, perquè, en alguns trams, el ramat transhumant avança pel camí ral o el camí veïnal per prendre de nou, uns metres o uns quilòmetres més enllà, el veritable camí ramader. Les cabaneres anaven assenyalades, de tant en tant, per uns rocs llargs, plantats drets, anomenats fites. A cada terme comunal per on passaven hi havia una desviada, on podien descansar i dormir pastors i ramats.

Al llarg del recorregut, hi ha diversos paradors o eixamplaments on els animals poden gitar-se i buscar l'ombra que ells mateixos projecten, amagant el cap dessota la panxa de l'ovella veïna. Altres noms d'aquests paradors són: "reaturada" (el Berguedà i el Ripollès), "remunta", "remuntada" o "estassada" (la Cerdanya), "desviada" (el Pallars), "acampador" (l'Urgell) o "atans" (el Baix Ebre). Els mots "mosquera", "amorriador" o "amorriador" s'acostumen a emprar quan el parador disposa d'ombra d'arbres, matolls, penyes, etc.

Des de començaments del segle XX s'adverteix un declivi ràpid de la transhumància i un menor ús de les vies pecuàries. La pèrdua de la pràctica transhumant s'ha degut sovint més a dificultats d'organització i desenvolupament que a la pèrdua dels avantatges. La dificultat de trobar pastors i l'augment dels salaris també fan de la ramaderia transhumant una pràctica cada cop menys rendible. Curiosament, la pèrdua de les vies pecuàries sol ésser en els trams intermedis, mentre que s'intensifiquen, sovint, els segments terminals de la xarxa de transhumància.

El camí dels Cingles de Bertí

Camí ramader al coll de Gassens, St. Martí de Centelles
Carregat originalment per Jesús Cano Sánchez

El camí dels Cingles de Bertí s'inclou dins el camí del Vallès o de Moià, que forma part del gran camí ramader que uneix les muntanyes del Ripollès i del Berguedà amb el Vallès. A l'alçada de la Caseta Alta, 9 quilòmetres al nord de Moià, comença el camí ramader que arrenca cap als Cingles de Bertí, una alternativa al camí tradicional del Vallès, que continua pel centre de Moià cap a la Ginebreda, on es separen els camins dels dos vallesos. El de l'Oriental es dirigeix directament cap al poble de Castellterçol, travessant-lo pels carrers de Moià i de Barcelona (a la plaça de can Llauner els ramats feien nit), i després de passar pel Collet dels Termes baixa a Sant Feliu de Codines fins al castell de Montbui, indret on es distribuïen els camins d'aquest sector del Vallès.

El camí passa pel coll de la Pollosa, a llevant de Collsuspina, i per les envistes de la masia anomenada la Rovira de Cerdans. Des d'aquest punt, continua per la cinglera fins al Fabregar i baixa per les escales de la Creu del Pou, punt en el que creua amb la C-1413, la carretera que uneix Centelles amb Sant Feliu de Codines. Des de la Creu del Pou, o el Coll del Taló, surt el camí que mena a can Miqueló, on hi ha una alzina molt gran darrere la casa que també era punt de parada. D'aquí, continua asfaltat cap a la propera i antiga parròquia de Sant Miquel Sesperxes, on es converteix en pista forestal per arribar al coll de Gassens (a la foto), des d'on continua cap al coll del Pollancre.

Una mica més avall d'aquest turó, el camí es bifurca en dos brancs que es retroben a la banda nord del coll d'en Tripeta, darrera el santuari de Puiggraciós. El primer dels dos tira per la Taula de Pedra, segueix fins a la casa del sot del Grau i pren el camí vell del sot del Grau o Grau de Montmany fins a arribar al coll d'en Tripeta. L'altre continua per ca l'Esmolet fins al Clascar, on hi havia hagut un amorriador, el sot de la Llòbrega i can Mestret, camí que actualment és una pista forestal.

Des del santuari de Puiggraciós, el camí segueix cap al Serrat de l'Ocata, on enforca un camí que baixa cap a la Garriga per la plana de Puiggraciós, les Roques Blanques i l'església de la Doma. A continuació, travessa el riu per l'antic pont de davant la gasolinera de la Garriga i es dirigeix cap a la plaça de can Dachs.

Tornant al Serrat de l'Ocata, el camí continua baixant vers la urbanització del Serrat de l'Ametlla i, tot passant pel pla de la Violona, es dirigeix al nucli urbà de l'Ametlla, que travessa fins a arribar a la masia de can Draper. Al costat d'aquesta masia, allà on ara hi ha l'entrada al centre comercial Sant Jordi, hi havia la zona anomenada les Saleres de can Draper, on hi havia unes alzines amb unes pedres a sota on es donava sal als ramats). En aquest punt, el camí es torna a bifurcar en dos brancs. Un d'ells es dirigeix cap al pla de Llerona, tot passant per l'actual carretera (BV-1433); l'altre ramal tira cap a can Reixac i es dirigeix cap al pla de Canovelles, seguint l'antic camí de Granollers a l'Ametlla.

També hi havia dos camins que baixaven a Bigues. El primer, partint del coll d'en Tripeta per can Canals; el segon, a l'alçada del Serrat de l'Ocata, seguint l'antic camí de Bigues a Puiggraciós, per can Riera i can Isidret.

Informació extreta de la Wikipedia i d'una ponència de l'Anuari del Centre d'Estudis de Granollers.