El Serrat de l'Ocata (i V): Els masos enrunats

El Serrat de l'Ocata és un preciós veïnat de masies disseminades que enllaça amb la zona superior de la urbanització del Serrat de l'Ametlla, o simplement El Serrat, de la que parlarem després. Aquest veïnat rep el nom de la serra a la qual pertany, que té en el Puiggraciós el seu punt culminant amb els seus 800 metres d'altitud.

És al nord del terme municipal de l'Ametlla del Vallès, a tocar dels termes municipals veïns de Figaró-Montmany i de Bigues i Riells del Fai. El barri original és un conjunt de masies del segle XIV properes al santuari de Puiggraciós, situades a la solella del Puiggraciós, i que es va estructurar com a veïnat aïllat respecte del cap del municipi. Totes aquestes masies estaven dedicades a l'agricultura minifundista en terres dels turons contigus. No obstant, amb el pas dels anys, aquestes feines agrícoles s'han anat deixant de banda i caient a l'oblit, el que ha provocat que el veïnat s'anés despoblant. Això ha fet que alguns masos no hagin pogut superar els contratemps i hagin anat caient a l'oblit i, també, perquè no dir-ho, per l'oblit.

Can Bernardines, la situada a menor altitud, concretament a 632 metres sobre el nivell del mar, s'ubica a l'altra banda del camí d'accés al Serrat de l'Ocata des de l'Ametlla del Vallès. Del segle XV, només en resten vestigis i tenia una arquitectura pobra compensada per la integració paisatgística, com totes les altres, i la magnificència del conjunt. Tenia una ocupació en planta petita en relació amb les altres, només 40 metres quadrats.

De Can Simó Petit, també del segle XV i a 637 metres d'altitud, només en queden quatre parets i unes petites estructures que s'identifiquen amb l'escala i un forn.

Can Gitano, a 646 metres, era probablement més moderna, ja del segle XVII. Era una masia adossada al marge davant de can Xacó. Sí que s'identifica que tenia dues plantes i que, gairebé amb total seguretat, la teulada era a una sola vessant paral·lela a façana.

Can Garriga, ja a 655 metres d'altitud, i possiblement del segle XIV o XV, per referències orals es sap que el carener era perpendicular a la façana (tipologia 2 segons Danés) i la teulada a dues vessants. També de dues plantes, la façana i els murs eren de pedra de la zona amb rejuntament de calç i cantoneres de pedra de majors dimensions i amb alguna pedra treballada. Les parets interiors són fetes amb pedra i calç. Ocupava en planta uns 152 metres quadrats.

Can Vicenç, a 664 metres d'altitud, només resten dues parets alçades, la de la cara de tramuntana i la de ponent. Del segle XVI, més que probablement seguia la tipologia de les masies veïnes. Tampoc era massa gran, només 68 metres quadrats de planta.

Can Coix, la situada a més altitud entre les deshabitades, a 674 metres, en resten unes petites parets que no es pot assegurar que siguin de la masia, ja que podrien correspondre a un marge. No obstant, hi ha referències oral i escrita de l'existència de la masia, que devia datar del segle XVI. També era de dimensions reduïdes, només 48 metres quadrats de planta.