El Serrat de l'Ocata (II): Aprofitament i adaptació al terreny

El Serrat de l'Ocata és un preciós veïnat de masies disseminades que enllaça amb la zona superior de la urbanització del Serrat de l'Ametlla, o simplement El Serrat, de la que parlarem després. Aquest veïnat rep el nom de la serra a la qual pertany, que té en el Puiggraciós el seu punt culminant amb els seus 800 metres d'altitud.

És al nord del terme municipal de l'Ametlla del Vallès, a tocar dels termes municipals veïns de Figaró-Montmany i de Bigues i Riells del Fai. El barri original és un conjunt de masies del segle XIV properes al santuari de Puiggraciós, situades a la solella del Puiggraciós, i que es va estructurar com a veïnat aïllat respecte del cap del municipi. Totes aquestes masies estaven dedicades a l'agricultura minifundista en terres dels turons contigus.

El veïnat es troba situat en un espai típic de la muntanya mitja catalana caracteritzada per forts desnivells, sòls pobres i rocosos i una vegetació mediterrània de solella (pins i alzines). L'antropització de l'espai va condicionar un tipus d'assentament adaptat a aquests factors i caracteritzat per l'aterrassament (feixes), dedicades principalment i fins a finals del segle XIX a la vinya i cultius de secà. Aquest entorn i la limitada disponibilitat d'aigua i de sòl són els modeladors d'una estructura social caracteritzada per una economia agrària de subsistència i un petita activitat d'explotació de la pedra, un caràcter més aviat tancat de la població, una tipologia constructiva austera que compensà l'aïllament i la manca de recursos amb l'agrupament en dos centres de poder: entorn de la masia de Puigllonell, a tocar del veïnat del Serrat, i de la de can Ciurans, més avall, amb els centres espirituals de referència de Puiggraciós i de Sant Bartomeu de Mont-ras, respectivament.

A banda dels masos, els elements més fàcilment visibles i identificables, altres mostres d'aquesta antropització les trobem en d'altres elements, com els murs de pedra seca que hi ha en els diferents masos de l'espai, com can Calces, can Joanet, can Panxa Rossa, can Roses o can Vicens. Aquests murs són fets amb pedres de la zona, de color vermellós, i permetien estructurar les terres en feixes i així disposar de més espai conreable. A can Rit, aquests murs són més elaborats, ja que tenen graons per superar-los, graons formats per pedres llargues que sobresurten del pla de la paret a manera de permòdols, també en sec, introduïdes al gruix de la paret. Aquests murs s'aixequen amb més de 2 metres d'alçada. D'aquesta manera es podia accedir directament d'una feixa a una altra sense haver d'anar a donar la volta. Altres murs que trobem són simplement amb una funcionalitat delimitadora, com la tanca de pedra situada entre Can Rit i Can Calces, que separa les dues propietats, feta amb pedres de la zona lligades amb morter de calç, i que mesura, si fa no fa, 1.2 metres d'alçada, 30 centímetres d'amplada i uns 5 metres de llargada.

Pels treballs agrícoles també eren important les eres i les pallisses. L'era de ca l'Arcís és de forma rectangular, amb paviment de lloses de pedra de la zona. Les lloses de l'extrem de la façana són de formes regulars, rectangulars i quadrades, i les de l'extrem contrari són irregulars, de formes i mides diverses. La pallissa de can Roses, situada a migjorn de la casa, és de planta rectangular, i fa aproximadament 2 metres de llargada, 2 d'amplada i 3 d'alçada, amb teulada d'un sol vessant amb embigat de fusta i teula àrab. Les parets són de pedra de la zona lligada amb morter, i la porta d'accés amb volta de totxo.

L'abastament d'aigua venia garantit pels pous, com el de can Panxa Rossa, situat a l'extrem de ponent de les propietats de la casa. Està fet de pedres de la zona rejuntades amb morter de calç. És de planta semicircular amb una coberta còncava amb una obertura quadrada a la paret per a donar accés al seu interior. Es creu que és de fàbrica moderna, aproximadament en el tombant dels segles XIX i XX. Una obra ja d'enginyeria més avançada és el complex de mina i safareig de can Joanet. La mina té una longitud d'uns 5 metres i permet l'accés de persones al seu interior. Subministrava un petit cabal d'aigua que s'emmagatzemava en un safareig rectangular, d'aproximadament 1,5 metres per 1, situat a tocar de la boca de la mina i que permetia regar els horts.