Riells del Fai és un poble que es troba en una pintoresca vall al peu dels Cingles de Bertí, just a l'entrada de l'anomenada Vall de Sant Miquel, a la capçalera de la qual es troba el conjunt de Sant Miquel del Fai, amb els saltants del Tenes i el Rossinyol i l'antic conjunt monàstic. Forma part del terme municipal de Bigues i Riells, al Vallès Oriental, al sector nord-occidental de la comarca. Històricament ha format part del bisbat de Barcelona, però des de 1957 pertany al bisbat de Vic.
S'hi accedeix per la carretera BV-1483, que comença just al costat del pont de can Camp i de la Parada, a la carretera BP-1432, a uns dos quilòmetres al nord-oest de Bigues, cap municipal, i a quatre quilòmetres a l'est de Sant Feliu de Codines.
Tant pel filòleg Joan Coromines com pel Diccionari Alcover-Moll, el nom de "Riells" procedeix del llatí rivus. La primera accepció del diccionari diu que significa regalim o porció prima de líquid que corre o cau per la superfície d’un cos. Segons Coromines, hauria evolucionat primer a riellu i, finalment a riells. Aquesta significació té sentit ja que rierols com el Tenes i el Rossinyol, que es precipiten per Sant Miquel del Fai, o bé la riera de Bertí, el torrent de l’Ullar, la Llòbrega i d’altres torrents i saltants que cauen dels Cingles de Bertí conflueixen d'una manera o altra a Riells, topònim que ja es troba documentat des del 971.
Pel que fa a "Fai", la primera opció de Coromines és la de salt d'aigua, i podria derivar del germànic fall o del llatí fallere, que vol dir caure, trenc, esquerda o escletxa. El diccionari Alcover-Moll, en la tercera accepció, és on es relaciona fai a cascada o salt d'aigua. En qualsevol cas, fai s'originaria pel ieisme típic vallesà. El topònim del Fai ja apareix esmentat en un precepte del rei Lotari l'any 986 fent referència a l'esglesiola de Sant Martí del Fai ("ecclesias Sancti Martini et Sancti Felicis que sunt ad ipsum Fallium")
Riells del Fai i el seu entorn es divideixen en diverses unitats geogràfiques amb el Tenes com a eix vertebrador. La Vall de Sant Miquel, creuada pel Tenes, que separa els Cingles del Perer dels Cingles de Bertí; el sector de Vallderròs, col·lector de tots els torrents que baixen de l'altiplà dels Cingles de Bertí; i el sector de la Vallbona, compartida amb Sant Feliu de Codines. El Tenes marxa de Riells en direcció a Bigues per un petit i curt congost situat entre la Parada i can Margarit, entre el Turó de can Vileu i les Roques Blanques a banda i banda del riu.
Sempre ha estat un poble petit. Pascual Madoz esmenta en el seu Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de Ultramar del poble de Riells de San Miguel del Fay, que està format per unes 150 cases, que acullen 60 veïns (caps de casa) i unes 300 ànimes (habitants). Fins, aproximadament, la meitat del segle XX, la Sagrera de Riells del Fai era l'únic nucli urbà del terme municipal.
La seva ubicació, amb terres fèrtils a la vall, abundància d’aigua i el clima suau fan que els testimonis de presència humana al municipi siguin presents ja a la prehistòria -s'ha trobat algun sepulcre de fossa i es sap d'una vil·la romana a la zona del Margarit- i que tradicionalment s'hagin volgut aprofitar aquests recursos. Madoz comenta que s'hi cullen llegums, vi, oli, fajol, patates i cebes, de les que treien molt de profit venent-les pels pobles de l'entorn i per tot el pla de Vic i de Granollers. Fa saber que hi havia també abundosa cacera de llebres, conills i perdius i, en el camp de la indústria, diversos molins de farina, molts d'ells actualment malmesos i que formen part del patrimoni arquitectònic local.
La primera referència documental de Riells pertany a l'església de Sant Vicenç i data de l'any 971 ("basílica Sancti Vincencii, in villa nuncupata Riello"). A l'any 1045, el bisbe de Barcelona Guislabert la cedeix al monestir de Sant Miquel del Fai. L'església, amb el temps (segles XII i XIII), origina la Sagrera, una zona sagrada i inviolable que correspon a trenta passes al voltant de l’església on no es pot protagonitzar cap mena d'acció violenta. Aquesta sagrera és l'embrió de l'actual nucli urbà de Riells.
Al segle XVI, com a conseqüència del descens del nombre de feligresos, passa a ser sufragània de la parròquia de Bigues, en el que podria ser l'inici del lligam documentat entre Bigues i Riells, pel que, també, doncs, passa a formar part de ple dret de la Baronia de Montbui tot i que, políticament, sembla ser que anteriorment d'aquest fet ja n'era part
La Baronia es dissol arran d'un Reial Decret del 23 de juliol de 1835 i aquesta dependència parroquial és l'origen de l'actual municipi de Bigues i Riells, que no va ser operatiu fins el 1843. No obstant, Riells no ha estat des de llavors sempre supeditat a Bigues, ja que, a principis del segle XX, Cels Gomis diu a la seva Geografia general de Catalunya que l'ajuntament es reuneix a Riells "y està format per les següents entitats: lo poble de Bigues, los caserius de Riells, lo Picardell, lo Plà del Vermell, Sant Matéu de Montbuy, La Torre y La Vall Blanca de Riells y 185 cases escampades". Durant l'època de la Guerra Civil espanyola, Riells va disposar d'ajuntament propi.
La segona meitat del segle XX i l'inici del XXI han suposat una gran transformació en l'entorn de Riells, amb la formació de les urbanitzacions que s'han anat escampant pel territori i amb la pedrera que ha rosegat part del Turó d'en Vileu.
S'hi accedeix per la carretera BV-1483, que comença just al costat del pont de can Camp i de la Parada, a la carretera BP-1432, a uns dos quilòmetres al nord-oest de Bigues, cap municipal, i a quatre quilòmetres a l'est de Sant Feliu de Codines.
Tant pel filòleg Joan Coromines com pel Diccionari Alcover-Moll, el nom de "Riells" procedeix del llatí rivus. La primera accepció del diccionari diu que significa regalim o porció prima de líquid que corre o cau per la superfície d’un cos. Segons Coromines, hauria evolucionat primer a riellu i, finalment a riells. Aquesta significació té sentit ja que rierols com el Tenes i el Rossinyol, que es precipiten per Sant Miquel del Fai, o bé la riera de Bertí, el torrent de l’Ullar, la Llòbrega i d’altres torrents i saltants que cauen dels Cingles de Bertí conflueixen d'una manera o altra a Riells, topònim que ja es troba documentat des del 971.
Pel que fa a "Fai", la primera opció de Coromines és la de salt d'aigua, i podria derivar del germànic fall o del llatí fallere, que vol dir caure, trenc, esquerda o escletxa. El diccionari Alcover-Moll, en la tercera accepció, és on es relaciona fai a cascada o salt d'aigua. En qualsevol cas, fai s'originaria pel ieisme típic vallesà. El topònim del Fai ja apareix esmentat en un precepte del rei Lotari l'any 986 fent referència a l'esglesiola de Sant Martí del Fai ("ecclesias Sancti Martini et Sancti Felicis que sunt ad ipsum Fallium")
Riells del Fai i el seu entorn es divideixen en diverses unitats geogràfiques amb el Tenes com a eix vertebrador. La Vall de Sant Miquel, creuada pel Tenes, que separa els Cingles del Perer dels Cingles de Bertí; el sector de Vallderròs, col·lector de tots els torrents que baixen de l'altiplà dels Cingles de Bertí; i el sector de la Vallbona, compartida amb Sant Feliu de Codines. El Tenes marxa de Riells en direcció a Bigues per un petit i curt congost situat entre la Parada i can Margarit, entre el Turó de can Vileu i les Roques Blanques a banda i banda del riu.
Sempre ha estat un poble petit. Pascual Madoz esmenta en el seu Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de Ultramar del poble de Riells de San Miguel del Fay, que està format per unes 150 cases, que acullen 60 veïns (caps de casa) i unes 300 ànimes (habitants). Fins, aproximadament, la meitat del segle XX, la Sagrera de Riells del Fai era l'únic nucli urbà del terme municipal.
La seva ubicació, amb terres fèrtils a la vall, abundància d’aigua i el clima suau fan que els testimonis de presència humana al municipi siguin presents ja a la prehistòria -s'ha trobat algun sepulcre de fossa i es sap d'una vil·la romana a la zona del Margarit- i que tradicionalment s'hagin volgut aprofitar aquests recursos. Madoz comenta que s'hi cullen llegums, vi, oli, fajol, patates i cebes, de les que treien molt de profit venent-les pels pobles de l'entorn i per tot el pla de Vic i de Granollers. Fa saber que hi havia també abundosa cacera de llebres, conills i perdius i, en el camp de la indústria, diversos molins de farina, molts d'ells actualment malmesos i que formen part del patrimoni arquitectònic local.
La primera referència documental de Riells pertany a l'església de Sant Vicenç i data de l'any 971 ("basílica Sancti Vincencii, in villa nuncupata Riello"). A l'any 1045, el bisbe de Barcelona Guislabert la cedeix al monestir de Sant Miquel del Fai. L'església, amb el temps (segles XII i XIII), origina la Sagrera, una zona sagrada i inviolable que correspon a trenta passes al voltant de l’església on no es pot protagonitzar cap mena d'acció violenta. Aquesta sagrera és l'embrió de l'actual nucli urbà de Riells.
Al segle XVI, com a conseqüència del descens del nombre de feligresos, passa a ser sufragània de la parròquia de Bigues, en el que podria ser l'inici del lligam documentat entre Bigues i Riells, pel que, també, doncs, passa a formar part de ple dret de la Baronia de Montbui tot i que, políticament, sembla ser que anteriorment d'aquest fet ja n'era part
La Baronia es dissol arran d'un Reial Decret del 23 de juliol de 1835 i aquesta dependència parroquial és l'origen de l'actual municipi de Bigues i Riells, que no va ser operatiu fins el 1843. No obstant, Riells no ha estat des de llavors sempre supeditat a Bigues, ja que, a principis del segle XX, Cels Gomis diu a la seva Geografia general de Catalunya que l'ajuntament es reuneix a Riells "y està format per les següents entitats: lo poble de Bigues, los caserius de Riells, lo Picardell, lo Plà del Vermell, Sant Matéu de Montbuy, La Torre y La Vall Blanca de Riells y 185 cases escampades". Durant l'època de la Guerra Civil espanyola, Riells va disposar d'ajuntament propi.
La segona meitat del segle XX i l'inici del XXI han suposat una gran transformació en l'entorn de Riells, amb la formació de les urbanitzacions que s'han anat escampant pel territori i amb la pedrera que ha rosegat part del Turó d'en Vileu.
Entrades
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Els comentaris d'aquesta pàgina són moderats. Abans de visualitzar-se haurà de ser aprovat pel propietari del blog, pel que pot passar un cert temps abans no sigui publicat.