El problema no és Quim Torra: és Eugeni Xammar

Per inversemblant que pugui semblar, la investidura del 131è President de la Generalitat de Catalunya guarda una relació amb els Cingles de Bertí i, més concretament, amb un dels pobles de la seva falda, l'Ametlla del Vallès.

Arran de la proposta del ja Molt Honorable Senyor Quim Torra com a candidat a President, en Francesc Canosa va escriure un interessantíssim article al Diari Ara que va sortir publicat en l'edició del diumenge 13 de maig de 2018, a la vigília de la segona volta de la sessió d'investidura, on una majoria simple de vots favorables és suficient per proclamar el President; un article on el passat es relaciona amb el present i el futur a través de n'Eugeni Xammar, probablement l'ametllatà més il·lustre del qual Quim Torra n'ha estat biògraf.

L'article diu així:

Al seu DNI només es llegia: “Eugeni Xammar”. Era el seu passaport, targeta existencial. Un bocí de paper que li obria les portes de París, Ginebra, Londres, Berlín... Ningú sabia mai on era, però fos on fos allà es rostia algun pollastre. Com a bon sentimental feia viatges llampec a Barcelona. Aleshores, a l’Ateneu, algú cridava: “Ha arribat en Xammar!” La frase corria i s’aixecaven Francesc Pujols, Josep Pla, Josep Maria de Sagarra... Tothom volia saber què succeïa a Europa, al món. Però tornem a terra.

 Eugeni Xammar (1888-1973) és fill del somni català. Un jove saltataulells de cabellera lleonina agafa l’ascensor social, nacional, i arriba a ser un “superperiodista” llegendari, mític, que vola amb una gavardina planetària. El noi alt, prim, pengim-penjam, afuat, que es fa a si mateix: a les biblioteques, les xarxes socials de la curiositat, les lectures robades a la son... Xammar és la tradicional i innovadora start-up catalana: autogestió, autosuficiència, autodeterminació. Només ens tenim a nosaltres. I explica el know-how català al món.

Des de 1909 viu fora de Catalunya i només hi torna per morir. Entremig fa entendre que, més enllà de la nació, Catalunya ha de ser una narració, una explicació. I ho fa real. Ensuma, rumia, escriu. Explica la Primera Guerra Mundial. I tota l’olla de totalitarismes: leninisme, estalinisme, feixisme, nazisme... Cap periodista ha explicat l’enlairament nazi com ell. És ell que als anys vint fa veure “l’ou de la serp” de Hitler i els seus, que eren vistos com uns friquis. És ell que explica la veritat de l’Alemanya nazi dels anys trenta: “Gairebé cap dia la veritat del matí ha estat la veritat de la nit, i la veritat de la nit no és mai la veritat del dia següent”. Els crits, plors, morts: la mentida d’ombres. És ell que ha de fugir el 1936 de Berlín perquè als nazis no els agrada el que explica. I és ell que no trepitja la Catalunya de 1936 perquè explica “el feixisme espanyol” -amb còmplices a l’exèrcit i la policia- i els seus “aliats naturals”: els anarquistes de la FAI, “els professionals de l’assassinat i de l’atracament”. Per això l’amenacen de mort els uns i els altres. És ell que el 1931 ja ha vist el cel tenebrós de guerra amb una República de fum per vestir una Espanya ancestral, letal. És ell que diu que l’Estatut català quedarà en “estatutet”. Que “la feina dels catalans havia d’ésser la de preparar les coses per a poder aprofitar les dificultats d’Espanya i convertir-les en oportunitat per a Catalunya”. És ell que continuarà explicant des de Ginebra, Washington... Ell, que parla set llengües i n’escriu cinc. Ell, dotat d’un nas avançat, d’una mirada perforadora, visionària, d’uns dits àgils i precisos, d’un mapa mental liberal, universal, català, d’una ironia al cub. Per això, el 1973, abans de morir, a la seva casa de l’Ametlla del Vallès, hi ha a fora una bandera catalana, solitària, revolucionària, desafiant, onejant, gronxant-se com ell: entre l’escepticisme davant els afers col·lectius i l’emoció per les coses del país. Ell, com els catalans, que sempre estan atrapats, a l’aire, volant, com una hipòtesi que no aterra. Per això, com va dir el seu amic Josep Pla quan va morir Xammar, viu “del futur”.

 Per això el problema no és Quim Torra: és Eugeni Xammar. Torra, candidat a president de la Generalitat, quan va descobrir Xammar li va canviar la vida. Torra ha estat biògraf de Xammar. N’ha escrit, n’ha parlat, l’ha defensat... I aquest és el problema: que molts no volen que veiem Xammar, els Xammars. Que fins i tot neguen que existeixin. No volen perquè no fos cas que descobríssim qui som. Per això ens volen matar a mentides, falsedats. Ens diuen provincians, xenòfobs, nazis, supremacistes... Tot al revés. Perquè la realitat, la veritat, és una altra. Xammar també és una xifra. Forma part del 80% dels periodistes catalans que entre 1936 i 1939 es van haver d’exiliar. És l’exili de la realitat. Un país es queda sense explicació. Un país substituït. Aquest és el problema ahir i avui. Tot només per voler ser, existir, per viure al futur.

Per cert, si teniu interès en conèixer quelcom d'en Xammar sobre el terreny, aquí us deixo una excursió matinal a peu on descobrireu els racons de l'Ametlla del Vallès segons l'aguda visió d'aquest personatge.