 |
Eugeni Xammar i Puigventós (Barcelona, 17/1/1888 - l'Ametlla del Vallès, 5/12/1973) fou un periodista cosmopolita, diplomàtic de carrera i traductor políglota (parlava set llengües i n'escrivia cinc) que visqué la major part de la seva vida fora de Catalunya fent de corresponsal a Europa durant els convulsos anys de la Primera i la Segona Guerra Mundial.
Xammar es definia a si mateix com un demòcrata, republicà i catalanista. Afirmà que “tractant-se de Catalunya jo no he pres mai precaucions”, afirmació que es troba en el seu epitafi. Va ser molt crític amb aquells que, partint de posicionaments com el seu, van ser “no bel·ligerants” amb el règim franquista de postguerra, com ara els intel·lectuals col·laboradors de la revista Destino, tot i ser considerada un referent liberal, catalanista i democràtic de l'època.
L’excursió està feta a partir de les memòries de Xammar titulades “Seixanta anys d’anar pel món: converses amb Josep Badia i Moret”, de Quaderns Crema, que van ser dictades per ell mateix a Badia entre 1971 i 1973, i del documental "Eugeni Xammar: la ploma silenciada", de l'any 2013, fet per sabem.com per encàrrec de l'Ajuntament de l'Ametlla del Vallès en motiu del 40è aniversari de la seva mort.
L'itinerari que es presenta té el seu inici i final a l'Ajuntament de l'Ametlla del Vallès (294 metres d'altitud), un lloc fàcil d'arribar-hi i de deixar-hi el vehicle en les seves proximitats. És un edifici modernista de 1906 obra de Manuel Joaquim Raspall i que, com no podria ser d'una altra manera, surt referenciat en les memòries de Xammar: “Anoto l’acolliment que em va fer el meu íntim amic de la infantesa Joan Plumé, un pagès modest de l’Ametlla, aficionat a la política que, durant el temps de la República i de la Guerra Civil fou l’alcalde del poble i l’actitud del qual durant les setmanes o mesos de trasbals del començament de les hostilitats fou exemplar, puix que a l’Ametlla del Vallès no hi va haver ni una sola mort violenta.”
L'excursió comença deixant la plaça de l'Ajuntament pel carrer de la Mina, vers ponent. En poca estona arribem a la Font de la Mina (km 0.4; 0:00h; 287m), que es el que resta del Bosc de la Mina, espai d'esbarjo emblemàtic dels veïns de l'Ametlla, on els estiuejants anaven a passejar i a berenar. "En l’època de la Setmana Tràgica, acabava de passar [...] una quinzena de vacances felices a l’Ametlla del Vallès: quatre hores de lectura al matí, ajaçat al (llavors) magnífic bosc de la Mina [...], una bona migdiada, berenar i tres o quatre hores de passejada amunt i avall, fins a can Plantada o a can Barbany de Santa Eulàlia, adés muntanya amunt fins al Serrat, l’ermita de Puiggraciós i el cim del Pollancre.”
Passem pel costat del Pavelló Poliesportiu i seguim pels carrers Mestre Millet primer i Camí de Bigues després. En aquest hi trobem l'Institut d'Ensenyament Secundari de l'Ametlla (km 1.3; 0:00h; 348m), que duu el nom d'Eugeni Xammar en honor del nostre protagonista. Poc després, el camí de Bigues passa a ser una pista de terra que seguim fins a una bifurcació (km 2.1; 0:00h; 345m), on seguim l'opció de l'esquerra, que no deixarem fins al trencant de Can Feliu (km 3.3; 0:00h; 266m), una masia humil que històricament ha tingut forta dependència de can Forns. La primera datació que es disposa és de 1780, però, probablement, és anterior. Xammar va comprar-la a la dècada de 1930. “Per la modesta quantitat de 16000 pessetes vaig tornar a ésser, després d’un eclipsi d’un quart de segle, propietari de casa i terres a l’Ametlla del Vallès. Per la quantitat pagada, és evident que ni la casa ni les terres podien ser gran cosa. Les terres no arribaven a tres quarteres i el masover –perquè hi havia un masover–, treballava de manobre els dies feiners i feia de pagès el diumenge; altrament, s’hauria mort de gana. La casa dels masovers era sòrdida i la part de l’edifici reservada per als amos i senyors de la finca era tan sòrdida com la casa dels masovers. Un detall? De l’entrada de la casa als dormitoris del primer pis s’hi pujava per una escala feta amb caixes d’ampolles de xampany falcades per mètodes rudimentaris.” Xammar va fer restaurar la casa, que va quedar “notòriament millorada.” “No és que sigui gran cosa, però les caixes d’ampolles de xampany no figuren entre els materials emprats per la reconstrucció.”
Ens hem trobat l'actual propietari, que ens explica aspectes molt interessants sobre en Xammar, entre d'altres que li agradava molt passejar pel torrent, així que, de retorn, decidim apropar-nos en la mesura del possible al mateix. Després del trencant de Can Ros i al costat d'una altra casa (km 3.7; 0:00h; 277m) un camí poc fressat es desprèn a la dreta fins gairebé tocar el torrent per després tornar a arribar a la pista, que no seguim sinó ens endinsem al bosc per un seguit de corriols fins a creuar el camí de Bigues (km 4.5; 0:00h; 344m). Seguim al nord, en clara pujada, que s'incrementa a partir del següent camí, que prenem a la dreta. És, sens dubte, el tram més costerut de l'itinerari. Vers el final de la pujada (km 4.9; 0:00h; 399m) tenim l'opció d'anar, a ponent, a les ruïnes de la capella de la Santa Creu (km 5.1; 0:00h; 425m), modesta capella del segle XIII que res té a veure amb en Xammar però que ja que hi passem a prop mereix la pena de visitar. Seguint el camí original arribem a la pista asfaltada del Pla de la Violona (km 5.4; 0:00h; 422m), històric camí ramader. La seguim en descens fins a la propera cruïlla, per on ens endinsem al bosc i al la primera cruïlla baixem per anar a trobar el Torrent del Verder (km 6.1; 0:00h; 370m), que resseguim. Creuem la pista del Refugi de Laila (km 6.5; 0:00h; 345m) i seguim resseguint el torrent per un camí fins a una cruïlla (km 6.9; 0:00h; 322m) amb un camí que baixa fort. A baix de tot hi trobem la Font del Racó (km 7.0; 0:00h; 306m), un entorn d'incomparable bellesa. Seguirem planejant pel camí inferior, creuem la carretera i arribem a Can Xammar de Dalt (km 7.4; 0:00h; 325m), actualment conegut com can Millet, que fou un petit mas que va anar guanyant en importància, fins que al segle XV comprenia totes les terres de la part alta de l’Ametlla, fins al Serrat, arribant a tenir la família Xammar una gran consideració social. Va heretar-lo la mare d’Eugeni Xammar en nom seu pel fet de ser menor d’edat. "Quan un segle va acabar i en va començar un altre, nosaltres, la meva mare, el meu germà Josep Maria i la meva àvia Antònia feia set mesos que vivíem a l’Ametlla del Vallès, a can Xammar, una casa que havia estat rica –seixanta quarteres de terres de conreu, uns quants centenars d’oliveres i quatre-centes quarteres de bosc (vinyes en gran part abans de la fil·loxera)–, de la qual jo era l’hereu. Can Xammar, la nostra casa pairal, era una gran casassa, encara avui conservada per dins si fa no fa, però totalment desfigurada per fora des del dia que Joan Millet (cotonaire i germà de Lluís Millet, director de l’Orfeó Català), comprador que fou de la finca, en va confiar la restauració a un arquitecte modernista del Vallès que portava el cognom simbòlic de Raspall. Un cop de raspall –per dir-ho així– fou suficient per transformar una magnífica i gegantina masia, de dos vessants, en una mena de mona de Pasqua que encara avui fa esgarrifar totes les persones sensibles.”
Seguint en la mateixa direcció s'arriba, poc després, a l'església parroquial (km 7.6; 0:00h; 324m), que tampoc escapa a la finor de Xammar. L'església parroquial, dedicada a Sant Genís de Roma i Sant Genís d’Arle, és d'origen romànic tot i que va ser ampliada en estil barroc al segle XVII. De l’antiga església romànica només en queda un llenç de mur, que dóna al carrer per la cara meridional, on es conserven dues finestres de doble esqueixada. “Què direm de la transformació de l’Ametlla del Vallès? Si el meu pare (mort el 1896) ressuscités i arribés a l’Ametlla pensaria que s’ha equivocat de poble. [...] Tampoc no reconeixeria el campanar de l’església [...]. Amb els diners d’un [...] industrial barceloní propietari sobrevingut de can Pagès Nou, [...] l’Ametlla del Vallès disposa avui d’un campanar nou de trinca, poca-solta, perfectament deshonrat, amb un cimbell fet exprés, sembla, per a la pagoda d’una parròquia budista pobra. [...] I no parlem dels sants patrons de la parròquia, pintats amb el mal gust més exquisit a la paret de l’absis.”
Pel carrer de la Mare de Déu de Puiggraciós fem cap a Can Xammar de Baix (km 7.7; 0:00h; 327m), conegut també com el Casal. El seu origen es remunta a la segregació de la casa pairal Can Xammar de Dalt, que s'havia produït a meitat del segle XVI; el poder econòmic de la nova branca familiar va permetre construir la masia actual.
Seguim pel carrer de Sant Nicolau fins arribar al Parc del Casal (km 8.0; 0:00h; 342m), just a tocar de la carretera de Puiggraciós, a l'alçada del Repartidor. Pels caminois del Parc, després de passar pel costat de petits oratoris i per raconades molt acollidores, creuem el torrent de Sant Nicolau i pugem a l'ermita de Sant Nicolau (km 8.5; 0:00h; 374m), que és d’origen romànic i és situada dalt d’un turó que domina el poble i des d'on es veia -actualment la vegetació és molt alta- el camí de la Garriga, que és el camí històric que unia l’Ametlla amb la Garriga, usat ja en època medieval i alguns diuen que d’origen romà. “A la Garriga s’hi podia anar per dalt o per baix. Per dalt, és a dir, per Sant Nicolau, a can Busquets i la baixada d’en Planell us trobàveu tot d’un cop separat de la Garriga per un riu sense passera. [...] El camí de baix, la carretera de Sant Feliu a la Garriga, tot just acabada, era més llarg però més còmode i, sobretot, em permetia llegir. [...] Anant per la carretera deserta una topada violentíssima em va treure, per un dia, però, de les boires de la lectura i em féu tocar de peus a terra. Havia topat de cap amb el front d’un mul enganxat a un carro que el pagès propietari havia deixat plantat al bell mig de la carretera.” Can Busquets és una masia històrica de la Garriga, del segle XII, situada a tocar del termenal amb l’Ametlla.
Deixem Sant Nicolau per un corriol al sud-est que baixa directament a can Mitjans, i d'allà arribem al cementiri (km 9.1; 0:00h; 313m), on reposen les restes d'Eugeni Xammar. El cementiri es troba en aquesta ubicació des de 1902, quan es va reformar l’accés principal a l’església. “El camí el conec prou bé. És el camí que, molt jove, jo prenia gairebé cada dia per anar de l’Ametlla a la Garriga. [...] És un camí que per sota de Sant Nicolau va a parar a can Busquets i quan jo era noi, un cop a can Busquets podia triar entre dos camins, el de baix que per can Illa anava a la carretera i al pont sobre el Congost, i el de dalt que per la baixada d’en Planell em portava fins al riu que jo travessava, quan l’aigua era baixa, fent saltirons d’una pedra a l’altra. Entremaliadures que ja no són per a la meva edat. Quan ara torni a agafar un dia aquell camí, no hauré d’anar tan lluny. No em caldrà arribar a can Busquets. Al peu del turó de Sant Nicolau ens aturarem i s’obrirà una porta, la porta d’un recinte de pau, silenci i repòs. M’hi portaran ajagut i ja no me’n mouré mai més.”
Per finalitzar, retornem a l'Ajuntament (km 10.2; 3:00h; 294m) passant per la Plaça Vella i el Carrer Major, el nucli antic de l'Ametlla.
Dades de la ruta:
Xammar es definia a si mateix com un demòcrata, republicà i catalanista. Afirmà que “tractant-se de Catalunya jo no he pres mai precaucions”, afirmació que es troba en el seu epitafi. Va ser molt crític amb aquells que, partint de posicionaments com el seu, van ser “no bel·ligerants” amb el règim franquista de postguerra, com ara els intel·lectuals col·laboradors de la revista Destino, tot i ser considerada un referent liberal, catalanista i democràtic de l'època.
L’excursió està feta a partir de les memòries de Xammar titulades “Seixanta anys d’anar pel món: converses amb Josep Badia i Moret”, de Quaderns Crema, que van ser dictades per ell mateix a Badia entre 1971 i 1973, i del documental "Eugeni Xammar: la ploma silenciada", de l'any 2013, fet per sabem.com per encàrrec de l'Ajuntament de l'Ametlla del Vallès en motiu del 40è aniversari de la seva mort.
Powered by Wikiloc
L'itinerari que es presenta té el seu inici i final a l'Ajuntament de l'Ametlla del Vallès (294 metres d'altitud), un lloc fàcil d'arribar-hi i de deixar-hi el vehicle en les seves proximitats. És un edifici modernista de 1906 obra de Manuel Joaquim Raspall i que, com no podria ser d'una altra manera, surt referenciat en les memòries de Xammar: “Anoto l’acolliment que em va fer el meu íntim amic de la infantesa Joan Plumé, un pagès modest de l’Ametlla, aficionat a la política que, durant el temps de la República i de la Guerra Civil fou l’alcalde del poble i l’actitud del qual durant les setmanes o mesos de trasbals del començament de les hostilitats fou exemplar, puix que a l’Ametlla del Vallès no hi va haver ni una sola mort violenta.”
L'excursió comença deixant la plaça de l'Ajuntament pel carrer de la Mina, vers ponent. En poca estona arribem a la Font de la Mina (km 0.4; 0:00h; 287m), que es el que resta del Bosc de la Mina, espai d'esbarjo emblemàtic dels veïns de l'Ametlla, on els estiuejants anaven a passejar i a berenar. "En l’època de la Setmana Tràgica, acabava de passar [...] una quinzena de vacances felices a l’Ametlla del Vallès: quatre hores de lectura al matí, ajaçat al (llavors) magnífic bosc de la Mina [...], una bona migdiada, berenar i tres o quatre hores de passejada amunt i avall, fins a can Plantada o a can Barbany de Santa Eulàlia, adés muntanya amunt fins al Serrat, l’ermita de Puiggraciós i el cim del Pollancre.”
Passem pel costat del Pavelló Poliesportiu i seguim pels carrers Mestre Millet primer i Camí de Bigues després. En aquest hi trobem l'Institut d'Ensenyament Secundari de l'Ametlla (km 1.3; 0:00h; 348m), que duu el nom d'Eugeni Xammar en honor del nostre protagonista. Poc després, el camí de Bigues passa a ser una pista de terra que seguim fins a una bifurcació (km 2.1; 0:00h; 345m), on seguim l'opció de l'esquerra, que no deixarem fins al trencant de Can Feliu (km 3.3; 0:00h; 266m), una masia humil que històricament ha tingut forta dependència de can Forns. La primera datació que es disposa és de 1780, però, probablement, és anterior. Xammar va comprar-la a la dècada de 1930. “Per la modesta quantitat de 16000 pessetes vaig tornar a ésser, després d’un eclipsi d’un quart de segle, propietari de casa i terres a l’Ametlla del Vallès. Per la quantitat pagada, és evident que ni la casa ni les terres podien ser gran cosa. Les terres no arribaven a tres quarteres i el masover –perquè hi havia un masover–, treballava de manobre els dies feiners i feia de pagès el diumenge; altrament, s’hauria mort de gana. La casa dels masovers era sòrdida i la part de l’edifici reservada per als amos i senyors de la finca era tan sòrdida com la casa dels masovers. Un detall? De l’entrada de la casa als dormitoris del primer pis s’hi pujava per una escala feta amb caixes d’ampolles de xampany falcades per mètodes rudimentaris.” Xammar va fer restaurar la casa, que va quedar “notòriament millorada.” “No és que sigui gran cosa, però les caixes d’ampolles de xampany no figuren entre els materials emprats per la reconstrucció.”
Ens hem trobat l'actual propietari, que ens explica aspectes molt interessants sobre en Xammar, entre d'altres que li agradava molt passejar pel torrent, així que, de retorn, decidim apropar-nos en la mesura del possible al mateix. Després del trencant de Can Ros i al costat d'una altra casa (km 3.7; 0:00h; 277m) un camí poc fressat es desprèn a la dreta fins gairebé tocar el torrent per després tornar a arribar a la pista, que no seguim sinó ens endinsem al bosc per un seguit de corriols fins a creuar el camí de Bigues (km 4.5; 0:00h; 344m). Seguim al nord, en clara pujada, que s'incrementa a partir del següent camí, que prenem a la dreta. És, sens dubte, el tram més costerut de l'itinerari. Vers el final de la pujada (km 4.9; 0:00h; 399m) tenim l'opció d'anar, a ponent, a les ruïnes de la capella de la Santa Creu (km 5.1; 0:00h; 425m), modesta capella del segle XIII que res té a veure amb en Xammar però que ja que hi passem a prop mereix la pena de visitar. Seguint el camí original arribem a la pista asfaltada del Pla de la Violona (km 5.4; 0:00h; 422m), històric camí ramader. La seguim en descens fins a la propera cruïlla, per on ens endinsem al bosc i al la primera cruïlla baixem per anar a trobar el Torrent del Verder (km 6.1; 0:00h; 370m), que resseguim. Creuem la pista del Refugi de Laila (km 6.5; 0:00h; 345m) i seguim resseguint el torrent per un camí fins a una cruïlla (km 6.9; 0:00h; 322m) amb un camí que baixa fort. A baix de tot hi trobem la Font del Racó (km 7.0; 0:00h; 306m), un entorn d'incomparable bellesa. Seguirem planejant pel camí inferior, creuem la carretera i arribem a Can Xammar de Dalt (km 7.4; 0:00h; 325m), actualment conegut com can Millet, que fou un petit mas que va anar guanyant en importància, fins que al segle XV comprenia totes les terres de la part alta de l’Ametlla, fins al Serrat, arribant a tenir la família Xammar una gran consideració social. Va heretar-lo la mare d’Eugeni Xammar en nom seu pel fet de ser menor d’edat. "Quan un segle va acabar i en va començar un altre, nosaltres, la meva mare, el meu germà Josep Maria i la meva àvia Antònia feia set mesos que vivíem a l’Ametlla del Vallès, a can Xammar, una casa que havia estat rica –seixanta quarteres de terres de conreu, uns quants centenars d’oliveres i quatre-centes quarteres de bosc (vinyes en gran part abans de la fil·loxera)–, de la qual jo era l’hereu. Can Xammar, la nostra casa pairal, era una gran casassa, encara avui conservada per dins si fa no fa, però totalment desfigurada per fora des del dia que Joan Millet (cotonaire i germà de Lluís Millet, director de l’Orfeó Català), comprador que fou de la finca, en va confiar la restauració a un arquitecte modernista del Vallès que portava el cognom simbòlic de Raspall. Un cop de raspall –per dir-ho així– fou suficient per transformar una magnífica i gegantina masia, de dos vessants, en una mena de mona de Pasqua que encara avui fa esgarrifar totes les persones sensibles.”
Seguint en la mateixa direcció s'arriba, poc després, a l'església parroquial (km 7.6; 0:00h; 324m), que tampoc escapa a la finor de Xammar. L'església parroquial, dedicada a Sant Genís de Roma i Sant Genís d’Arle, és d'origen romànic tot i que va ser ampliada en estil barroc al segle XVII. De l’antiga església romànica només en queda un llenç de mur, que dóna al carrer per la cara meridional, on es conserven dues finestres de doble esqueixada. “Què direm de la transformació de l’Ametlla del Vallès? Si el meu pare (mort el 1896) ressuscités i arribés a l’Ametlla pensaria que s’ha equivocat de poble. [...] Tampoc no reconeixeria el campanar de l’església [...]. Amb els diners d’un [...] industrial barceloní propietari sobrevingut de can Pagès Nou, [...] l’Ametlla del Vallès disposa avui d’un campanar nou de trinca, poca-solta, perfectament deshonrat, amb un cimbell fet exprés, sembla, per a la pagoda d’una parròquia budista pobra. [...] I no parlem dels sants patrons de la parròquia, pintats amb el mal gust més exquisit a la paret de l’absis.”
Pel carrer de la Mare de Déu de Puiggraciós fem cap a Can Xammar de Baix (km 7.7; 0:00h; 327m), conegut també com el Casal. El seu origen es remunta a la segregació de la casa pairal Can Xammar de Dalt, que s'havia produït a meitat del segle XVI; el poder econòmic de la nova branca familiar va permetre construir la masia actual.
Seguim pel carrer de Sant Nicolau fins arribar al Parc del Casal (km 8.0; 0:00h; 342m), just a tocar de la carretera de Puiggraciós, a l'alçada del Repartidor. Pels caminois del Parc, després de passar pel costat de petits oratoris i per raconades molt acollidores, creuem el torrent de Sant Nicolau i pugem a l'ermita de Sant Nicolau (km 8.5; 0:00h; 374m), que és d’origen romànic i és situada dalt d’un turó que domina el poble i des d'on es veia -actualment la vegetació és molt alta- el camí de la Garriga, que és el camí històric que unia l’Ametlla amb la Garriga, usat ja en època medieval i alguns diuen que d’origen romà. “A la Garriga s’hi podia anar per dalt o per baix. Per dalt, és a dir, per Sant Nicolau, a can Busquets i la baixada d’en Planell us trobàveu tot d’un cop separat de la Garriga per un riu sense passera. [...] El camí de baix, la carretera de Sant Feliu a la Garriga, tot just acabada, era més llarg però més còmode i, sobretot, em permetia llegir. [...] Anant per la carretera deserta una topada violentíssima em va treure, per un dia, però, de les boires de la lectura i em féu tocar de peus a terra. Havia topat de cap amb el front d’un mul enganxat a un carro que el pagès propietari havia deixat plantat al bell mig de la carretera.” Can Busquets és una masia històrica de la Garriga, del segle XII, situada a tocar del termenal amb l’Ametlla.
Deixem Sant Nicolau per un corriol al sud-est que baixa directament a can Mitjans, i d'allà arribem al cementiri (km 9.1; 0:00h; 313m), on reposen les restes d'Eugeni Xammar. El cementiri es troba en aquesta ubicació des de 1902, quan es va reformar l’accés principal a l’església. “El camí el conec prou bé. És el camí que, molt jove, jo prenia gairebé cada dia per anar de l’Ametlla a la Garriga. [...] És un camí que per sota de Sant Nicolau va a parar a can Busquets i quan jo era noi, un cop a can Busquets podia triar entre dos camins, el de baix que per can Illa anava a la carretera i al pont sobre el Congost, i el de dalt que per la baixada d’en Planell em portava fins al riu que jo travessava, quan l’aigua era baixa, fent saltirons d’una pedra a l’altra. Entremaliadures que ja no són per a la meva edat. Quan ara torni a agafar un dia aquell camí, no hauré d’anar tan lluny. No em caldrà arribar a can Busquets. Al peu del turó de Sant Nicolau ens aturarem i s’obrirà una porta, la porta d’un recinte de pau, silenci i repòs. M’hi portaran ajagut i ja no me’n mouré mai més.”
Per finalitzar, retornem a l'Ajuntament (km 10.2; 3:00h; 294m) passant per la Plaça Vella i el Carrer Major, el nucli antic de l'Ametlla.
Dades de la ruta:
- Distància aproximada: 10.22 quilòmetres.
- Durada aproximada: 3:00 hores.
- Alçada mínima: 263 metres.
- Alçada màxima: 426 metres.
- Desnivell: +/- 343 metres.
- Mapa recomanat: El Farell (Editorial Alpina).
- Track al Wikiloc
- Índex IBP: 47.
Entrades
Ahir vam seguir la ruta, però degut al temps vam haver-la d'escurçar lleugerament, així que tenim una versió reduïda de la mateixa per a qui li interessi.
ResponEliminahttps://gebracb.wordpress.com/2018/03/01/ruta-eugeni-xammar-el-periodista-que-ens-va-explicar-el-mon/