El Tenes

El Tenes neix als altiplans del Moianès, a la serra de la Sauva Negra, rebent en els seus orígens el nom de riera de Castellcir, ja que passa just per davant de l'església romànica de Sant Andreu de Castellcir. Per la pròpia natura del terreny (roques calcàries fàcilment erosionables), s'encaixa molt ràpidament, formant pintorescs gorgs i saltants d'aigua, els més destacats dels quals es troben entre Sant Quirze Safaja i Riells del Fai, destacant els de l'entorn de Sant Miquel del Fai, on rep, per l'esquerra, després de tres espectaculars saltants d'uns centenar de metres d'alçada en el seu conjunt, el Rossinyol.

A partir d'aquest punt, ja en el terme de Bigues i Riells, i després de la unió de diversos torrents que baixen del Bertí i zones properes en el Gorg de Vallderròs, lloc d'una singularitat especial i font de moltes de les llegendes del lloc, s'obre a la depressió del Vallès, destacant el torrent de Vallderròs, tributari per l'esquerra a l'alçada de Riells, i una gran quantitat de gorgs. Just abans del nucli de Bigues té un altre parell de racons destacables, les Barbotes i l'Avencó. Aquesta zona és la capçalera del que es coneix com la vall del Tenes, formada pels municipis de Bigues i Riells, Santa Eulàlia de Ronçana, Lliçà d'Amunt i Lliçà de Vall, vertebrats tots ells pel riu. Després de creuar de nord a sud el municipi de Parets del Vallès, s'uneix per la dreta al Besòs entre Montmeló i Mollet del Vallès, en un entorn plenament industrialitzat.

En les obres de geografia especialitzades rep el qualificatiu de riera. La seva longitud és de 40 quilòmetres i té una conca de 167'5 km², on destaca, com a afluent, el Rossinyol. Presenta un règim plenament mediterrani, molt irregular. Sol portar aigua bona part de l'any i només resta sec durant l'estiu unes setmanes o uns mesos, segons la durada de la sequera. Esporàdicament, als hiverns també s'asseca. En les rierades de primavera i de tardor el cabal pot assolir diversos centenars de m³/segon, que retornen als escassos habituals al cap d'unes hores d'haver acabat la precipitació.

La seva aigua ha estat sempre utilitzada pels habitants dels entorns, com ho demostra la gran quantitat de molins que es troben al seu llit, destacant, sobretot, el Molí de Llobateres, a mig camí entre Sant Quirze Safaja i Sant Miquel del Fai, o les poues de glaç, tant a Sant Quirze Safaja com les de can Gurri, a Lliçà de Vall.

El nom de Tenes és procedent del llatí tenda (barraca, botiga, tenda), segons l'etimòleg Joan Coromines i Vigneaux (Barcelona, 1905 - Pineda de Mar, el Maresme, 1997), el nom del riu prové d'un poblat o castell prop del qual discorria, com prova l'existència d'un Raymundus de Tendis al segle IX.

Francisco de Zamora Peinado (Villanueva de la Jara, província de Cuenca, 1757 - 1812), un funcionari, escriptor i viatger español de la Il·lustració, en el seu "Diario de los viajes hechos en Cataluña", comenta que el Tenes, que ja rep el tractament de riera, "se compone de otras dos rieras: una que viene de Santa Coloma Saserra, y la otra de Castelltersol". En aquelles dates, l'aspecte que devia oferir havia de ser força diferent a l'habitual, ja que duien "bastante agua perpetua". Pel que fa al tret més espectacular del Tenes, els seus salts a Sant Miquel del Fai, descriu que les aigües "se precipitan por un elevado risco formando una cascada natural de tres saltos soberbios, especialmente el de enmedio, por su extensión, igualdad del agua y hermosura". També li va cridar l'atenció el fet de poder passar per darrere les aigües, ja que "el paso que hay debajo del arco del agua está debajo de la roca, de modo que parece cubierto el paso".

També li mereix comentari un tram de la riera entre Riells del Fai i Bigues. "Cerca de la casa de Noguera, en Bigas, empiezan a salir lo que llaman Marmotas, (sic) que son en sustancia unos surtidores naturales de agua de la que camina por debajo de las lajas de que se compone la madre de esta riera, que trayendo su origen de más arriba, salen con mucha fuerza por los agujeros que hallan aquí, llegando algunas a sobrepujar la superficie del río". Val a dir que al lloc encara se'l coneix pel nom de les Barbotes (Zamora va escriure literalment "Marmotas"), però les surgències d'aigua sembla ser que des d'un temps ençà han desaparegut.