Les poues de glaç, o caves, són unes construccions ovalades que es prop de les rieres on, des de mitjans del segle XVII, bona part dels jornalers que no treballaven en la indústria tèxtil, es guanyaven la vida de pouers, o negociants de la neu i el glaç. Per la zona, la majoria es troben al Moianès, però seguint el curs del Tenes encara se'n troben unes quantes, algunes en acceptable estat de conservació, tant a Castellcir com a Sant Quirze Safaja i altres municipis del Moianès.
A mitjans del segle XVII, va començar a florir la indústria del glaç, que va mantenir-se viva, en alguns casos, fins a mitjans del segle XX i va donar vida a una bona colla de jornalers que miraven de treure profit de la climatologia adversa a l'hivern. Així doncs, començaren a construir poues a prop de les rieres per tal de disposar d'aigua, i ben aviat es començà un procés de comercialització del glaç, el qual era trasportat majorment a Barcelona.
La temporada començava amb la neteja de les poues i la preparació dels embassaments propers a elles per tal que, a les primeres glaçades, s'hi glacés l'aigua acumulada i poder emmagatzemar el glaç. També es treia profit de la neu, llavors més abundant que avui en dia. L'empouament es feia mitjançant pisos, cobrint de cap a cap la poua de glaç o neu glaçada i quan ja s'havia omplert un sostre, al damunt s'hi tirava un bon gruix de boll ben aplanat, el qual feia de junta de separació de l'altre capa de glaç i evitava que s'enganxessin unes capes amb les altres, fins a tenir-la plena. El glaç d'aquesta manera no és fonia i es conservava intacte fins arribar la primavera i encara quan hom el treia fora. Quan el temps ho permetia, els jornalers començaven a treure'l, aparellar els carros i les mules i començar el transport, que es feia de nit i, principalment, cap a Barcelona. El transport era llarg i laboriós i calia apressar-se ja que la mercaderia era fràgil a l'ambient climatològic. Tot i això arribava en bones condicions.
Cada poua, ni que siguin veïnes, té una forma característica i peculiar de construcció i, en general, són un exemple típic d'arquitectura catalana, ben nostrada, emprant els coneixements i aplicacions de la volta romànica, creus d'aresta i contraforts medievals. Aquests pous de glaç, o poues, tant se val, són unes excavacions seques, d'uns 9 a 12 metres de fondària, per 10 de diàmetre, amb parets i voltes de maçoneria, perfilades, la majoria fetes de pedra, tot i que n'hi ha de maons, on es guardava i es conservava el glaç o neu glaçada per el bon temps. La construcció és molt sòlida, fins al punt que les parets, arran de base, arriben a tenir un gruix de 3 metres, com per exemple la poua del Molí Nou, les parets de la poua de Sant Jeroni a Castellcir amb el seu mur de contrafort o la grandiositat de la poua de la Franquesa de Moià a tocar a la riera de Castellnou. Els pous, amb alguna part de paret decoberta, fóren calçades amb contraforts, tantmateix de maçoneria, també. A la paret orientada cap a la riera, s'hi deixava un portell d'un metre d'alçada per 30 cm d'amplada per tal de facilitar l'evacuació de les aigües, quan la bonança de l'estiu fonia el gel sobrer. Quedi clar, però, que no es pot generalitzar ja que cada poua té les seves mides.
Bona part de les pues, tenint en compte que algunes tenen més de 300 anys, es pot considerar força acceptable l'estat en el qual es troben. Alguna sembla talment com si el pas del temps hagués ressolat sense deixar-hi cap senyal. D'altres s'han esfondrat i alguna dóna senyals de ruïnes gairebé prehistòriques. Al sud de Castellterçol s'hi troba, ben sencera, la poua de cal Revitllat, poua remarcable, tant per l'estat de conservació en el qual es troba com per l'originalitat de construcció. Està situada a pocs metres de la riera del Castell.
La poua de la foto, la de can Torras, dins el terme de Sant Quirze Safaja, es troba situada sobre un petit turonet en el marge del camí que porta al riu Tenes, és dels primers anys del segle XVII. Al costat sud del pou que dona al riu, hi ha un petit moll de càrrega, fet amb pedra seca. És de planta cilíndrica, i està coberta amb cúpula, sobre aquesta hi ha tres obertures, fetes amb llinda i brancals de pedra, ara protegides amb reixes de ferro, que en deixen veure l'interior, força ben conservat.
A mitjans del segle XVII, va començar a florir la indústria del glaç, que va mantenir-se viva, en alguns casos, fins a mitjans del segle XX i va donar vida a una bona colla de jornalers que miraven de treure profit de la climatologia adversa a l'hivern. Així doncs, començaren a construir poues a prop de les rieres per tal de disposar d'aigua, i ben aviat es començà un procés de comercialització del glaç, el qual era trasportat majorment a Barcelona.
La temporada començava amb la neteja de les poues i la preparació dels embassaments propers a elles per tal que, a les primeres glaçades, s'hi glacés l'aigua acumulada i poder emmagatzemar el glaç. També es treia profit de la neu, llavors més abundant que avui en dia. L'empouament es feia mitjançant pisos, cobrint de cap a cap la poua de glaç o neu glaçada i quan ja s'havia omplert un sostre, al damunt s'hi tirava un bon gruix de boll ben aplanat, el qual feia de junta de separació de l'altre capa de glaç i evitava que s'enganxessin unes capes amb les altres, fins a tenir-la plena. El glaç d'aquesta manera no és fonia i es conservava intacte fins arribar la primavera i encara quan hom el treia fora. Quan el temps ho permetia, els jornalers començaven a treure'l, aparellar els carros i les mules i començar el transport, que es feia de nit i, principalment, cap a Barcelona. El transport era llarg i laboriós i calia apressar-se ja que la mercaderia era fràgil a l'ambient climatològic. Tot i això arribava en bones condicions.
Cada poua, ni que siguin veïnes, té una forma característica i peculiar de construcció i, en general, són un exemple típic d'arquitectura catalana, ben nostrada, emprant els coneixements i aplicacions de la volta romànica, creus d'aresta i contraforts medievals. Aquests pous de glaç, o poues, tant se val, són unes excavacions seques, d'uns 9 a 12 metres de fondària, per 10 de diàmetre, amb parets i voltes de maçoneria, perfilades, la majoria fetes de pedra, tot i que n'hi ha de maons, on es guardava i es conservava el glaç o neu glaçada per el bon temps. La construcció és molt sòlida, fins al punt que les parets, arran de base, arriben a tenir un gruix de 3 metres, com per exemple la poua del Molí Nou, les parets de la poua de Sant Jeroni a Castellcir amb el seu mur de contrafort o la grandiositat de la poua de la Franquesa de Moià a tocar a la riera de Castellnou. Els pous, amb alguna part de paret decoberta, fóren calçades amb contraforts, tantmateix de maçoneria, també. A la paret orientada cap a la riera, s'hi deixava un portell d'un metre d'alçada per 30 cm d'amplada per tal de facilitar l'evacuació de les aigües, quan la bonança de l'estiu fonia el gel sobrer. Quedi clar, però, que no es pot generalitzar ja que cada poua té les seves mides.
Bona part de les pues, tenint en compte que algunes tenen més de 300 anys, es pot considerar força acceptable l'estat en el qual es troben. Alguna sembla talment com si el pas del temps hagués ressolat sense deixar-hi cap senyal. D'altres s'han esfondrat i alguna dóna senyals de ruïnes gairebé prehistòriques. Al sud de Castellterçol s'hi troba, ben sencera, la poua de cal Revitllat, poua remarcable, tant per l'estat de conservació en el qual es troba com per l'originalitat de construcció. Està situada a pocs metres de la riera del Castell.
La poua de la foto, la de can Torras, dins el terme de Sant Quirze Safaja, es troba situada sobre un petit turonet en el marge del camí que porta al riu Tenes, és dels primers anys del segle XVII. Al costat sud del pou que dona al riu, hi ha un petit moll de càrrega, fet amb pedra seca. És de planta cilíndrica, i està coberta amb cúpula, sobre aquesta hi ha tres obertures, fetes amb llinda i brancals de pedra, ara protegides amb reixes de ferro, que en deixen veure l'interior, força ben conservat.
Entrades
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Els comentaris d'aquesta pàgina són moderats. Abans de visualitzar-se haurà de ser aprovat pel propietari del blog, pel que pot passar un cert temps abans no sigui publicat.