divendres, 22 de gener de 2010

El Regne de la Mort

El Regne de la Mort
El Regne de la Mort
Carregat originalment per Jesús Cano Sánchez
Aquesta és la descripció que fa Raimon Casellas dels Sots Feréstecs, en la novel·la del mateix títol publicada el 1901, tal i com ens apropem a Montmany pujant des del Figaró.

Y ¡quína tristor, allavors, quína tristor més fonda va ser la de mossen Llátzer quan va veure que, tant com anava caminant cap a la rectoría, semblava que'l cèrcol de montanyas que'l voltava s'anés clouhent, clouhent, derrera seu, com si per tots costats l'aparedessin, fins a quedar enterrat dintre del sot! Devant per devant se li alçavan las foscas ubagas de la Rovira, coronadas pels cims altíssims de Puiggraciós. A má dreta se li arrengleravan, com un pany de murallas que toqués al cel, las rocas fantasmas del cingle de Bertí. A má esquerra se li extenían las feixas conreuadas de l'Uyá, tot esgrahonant las vessants, com si volguessin arribar als núvols. Y a derrera, cap a derrera, ajuntantse de mica en mica ab las feixas de conreu, se li apareixía'l toçalot de Romaní, ab el Castell dels Moros dalt de tot, trayent el cap com un espectre. Rocas, turons, feixas, espadats, toçals, cingleras, se donavan la má tot a l'entorn, formant una roda de montanyas negras qu'esglayava de mirar.

Al veures soterrat al fons del clot, el pobre rector sentía fret a las entranyas y li agafava una vaga temença de que'ls penyals que'l voltavan se li decantessin a demunt. Tancat, enrotllat per tots cantons, feya com si per instint cerqués ab els ulls un indret per hont fugir, o a lo menos poguer extendre la mirada. Però era en va, tot era en va... Allí no hi havía forat ni respirall pera esplayar la vista lliurement... allí era tot tapat, cobert, enmurallat... allí no's coneixían llunyarias fora del sot... allí no se sabía què volia dir horitzons... y s'havía d'alçar el cap enlayre pera poguer contemplar el cel entre'l cèrcol de molas y cimals.

Encara'l sol estava leri-leri, si's pon, no's pon... y ja's passejavan grans clapas d'ombra per tot arreu. El misteri del crepúscol s'amparava per instants dels avenchs, las boscurias y timberas. ¡Quína fredat, quína fredat que sentía mossen Llátzer al veure com la foscuria venía a marxas doblas a reposar a n'aquella trista fondalada que, per la soletat y el silenci qu'hi suravan eternament, ja semblava'l regne de la nit!

Las quatre casas qu'hi havía per allí escampadas acabavan de fer més feréstech, més solitari, aquell desert enclotat. A l'altra banda de l'Uyá, ab prou feynas s'hi endevinavan las molsosas parets de la Rovira, quasi del tot amagadas entre la fosca d'un alzinar atapahit; allí, lluny, apenas s'entreveyan las casetas de càn Pere Mestre y de càn Pugna, arrupidas al peu de la cinglera, com mortas de por; enllá, enllá, dessota'l Castell dels Moros, quasi no's reparava'l casalot enrunat de Romaní, tot decantat de gayrell, igual que si pesés figas, aclaparat pels tropells y per l'edat.

Després d'aquets caus mitj ajeguts per terra, no's veya altre vestigi d'estada humana que l'aplech que formavan, al mitj de la trista vall, la rectoría y l'esglesia, ajuntadas entre sí per la verdor negrenca del cementiri. Pera trobar més casas esgarriadas dins del terme, s'havía de pujar ¡ala, ala! cap al serrat de Puiggraciós, o trescar, rostos amunt, amunt, fins al coll de càn Ripeta, o bé traspassar las aspras serras del voltant del sot y devallar, rostos avall, avall, a las clotadas vehinas, rodolant pels pendiços pedregosos de càn Sunyer o enfonzantse a las ubagas de càn Prat, per entre las tenebras del Bosch Negre...




Mostra Cingles de Bertí en un mapa més gran

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Els comentaris d'aquesta pàgina són moderats. Abans de visualitzar-se haurà de ser aprovat pel propietari del blog, pel que pot passar un cert temps abans no sigui publicat.