diumenge, 28 de desembre de 2008

El Rossinyol

El Rossinyol és el principal afluent del Tenes, al qual tributa per l'esquerra en els espectaculars saltants de Sant Miquel del Fai. Es tracta d'un col·lector de la majoria de les aigües que davallen dels Cingles de Bertí, resultat de la unió de diversos torrents, els de més longitud procedents del Pla de la Garga. Tot i això, la seva longitud no arriba als 5 quilòmetres.

Tant el Rossinyol com tots els seus torrents tributaris corren constantment engorjats en congosts modestos, això sí, però molt pintorescos, fet que origina que siguin, potser, tingui els paisatges i racons més atractius de la zona, tot i que es troben força amagats. A part del saltant del costat del campanar de Sant Miquel del Fai, cal destacar el de Roca Gironella (el saltant de la imatge), que només es manifesta després d'una bona pluja, i d'una alçada gens despreciable. És, per tant, un altre curs d'aigua de marcat caràcter mediterrani.


dilluns, 22 de desembre de 2008

La climatologia dels Cingles

Els Cingles de Bertí presenten un clima mediterrani que es defineix de muntanya mitjana, amb una pluviositat mitjana que s'acosta als 1000mm anuals. Les pluges es concentren en pocs dies, sobretot en la primavera i la tardor, amb algun xàfec o tempesta que trenca la tendència més aviat seca dels estius. Quan més cap al nord els Cingles estem, més contrastos ens trobarem entre fred i calor, un dels trets més típics de la Catalunya Central.

Els vents de llevant solen ser la causa de les majors i més sobtades situacions d'inestabilitat atmosfèrica. Aquesta inestabilitat també pot venir a causa de les tempestes, que ocasionalment provoquen les crescudes dels rius, rieres i torrenteres, a vegades de maneres massa violentes, mentre que les nevades són escasses, ja que difícilment coincideixen el fred i la situació borrascosa. No és d'extranyar que, si es produeixen, siguin, fins i tot, al març, que és quan comencen les primeres pluges primaverals.

També s'ha pogut veure, molt ocasionalment, algun petit tornado al peus dels Cingles.

dimarts, 16 de desembre de 2008

Sant Miquel del Fai

Sant Miquel del Fai
Sant Miquel del Fai
Carregat originalment per Jesús Cano Sánchez
Construit allà on hom no poduia construir res, el priorat benedictí de Sant Miquel del Fai forma part del terme municipal de Bigues i Riells, literalment penjat a la confluència del riu Tenes amb el Rossinyol, que es precipiten en cascada, la darrera sobre l'església romànica construïda en una profunda balma. Es troba en un bell paratge natural, que el literat, historiador i polític Víctor Balaguer (Barcelona 1824 - Madrid 1901), un dels ideòlegs de la restauració dels Jocs Florals, va definir com un lloc on "las rocas lloran agua, las yerbas perlas. La naturaleza estiende su bordada vejetación como si quisiera colgar una vistosa mantilla de encaje en los hombros de cada monte. Ni las grutas son palacios, las cascadas ríos, las quebradas despeñaderos, los despeñaderos abismos; allí las peñas son colinas, las colinas montañas, las montañas gradas de una escalera de Titanes".


divendres, 12 de desembre de 2008

L'origen del relleu dels Cingles

Els materials més antics, el corresponents a les èpoques precàmbriques i paleozoiques, són, la majoria, d'origen silícic, com els granits i les pissarres. Aquests materials van veure's afectats pel plegament hercinià, el que vol dir que sembla que van formar una serralada que, durant l'era mesozoica, va anar-se aplanant. Entre Bigues i el Serrat de l'Ametlla encara avui veiem aquests granits, tot i que moltes vegades el trobem descompost, conegut amb nom popular de sauló. Les formes són més aviat suaus i el color de la roca és grisós. Els seus components són el quars (de color blanc), el feldespat (ocre) i la mica (negra). Els saulons han constituït la seu preferent de cultius arboris i arbustius de secà (oliveres, ametllers, avellaners i ceps) i del cereal. No hi ha pissarres plaeozoiques.


dimarts, 2 de desembre de 2008

Sant Andreu de Castellcir

L'església de Sant Andreu de Castellcir es troba emplaçada a la falda oest de la serra de Roca Sitjana, molt propera a la riera de Castellcir (el futur riu Tenes). L'edifici, tot i representar el centre neuràlgic del municipi en els seus orígens, es troba allunyat de l'actual nucli urbà.

L'església apareix documentada des del 939, i l'any 1011 ja constava com a parròquia de ple dret. Més endavant es va construir un nou temple consagrat el 1032 pel bisbe i abat Oliba, i és l'edifici que ha arribat fins avui en dia, amb substancials modificacions, que han suposat una important mutilació de l'església primitiva.