L'edició de 2026 del Tour de França tindrà l'anomenat Grand Départ a Barcelona. En el marc d'aquest Grand Départ, la tercera etapa, a celebrar el 3 de juliol, sortirà de Granollers i es dirigirà a Els Angles passant pels Cingles de Bertí. No serà la primera vegada que el Tour passa pels Cingles de Bertí, que ja han tingut la sort i el plaer de ser testimoni de dos passatges d'aquesta famosa cursa ciclista quan, els anys 1957 i 1965, va creuar Catalunya de nord a sud —o a la inversa— per la carretera que ressegueix la base d'aquestes cingleres, en dues etapes que van unir la capital catalana, Barcelona, amb Ax-les-Thermes, a l'Arieja. Ambdues etapes, en cap cas, han estat dues etapes més del Tour de França, sinó que, per circumstàncies diverses, son dues etapes que han quedat al record.
1957: L'èpica de Bourlès camí dels Pirineus
La primera etapa va ser a l'edició del Tour de 1957, la primera en què el Tour s'endinsava a Catalunya. La quinzena etapa es va dividir en dos sectors, un en línia que va unir Perpinyà amb Barcelona i un segon que va ser una contrarellotge individual a Montjuïc.
Després d'una jornada de descans, el 14 de juliol de 1957, la setzena etapa del Tour sortia d'una assolellada i calorosa Barcelona rumb a Ax-les-Thermes en un recorregut de 220 quilòmetres que remuntava la vall del Congost cap a Vic i Ripoll i coronar posteriorment la collada de Toses i el coll de Pimorent. Després de deixar enrere Mollet i Granollers, el pilot, de 66 ciclistes, s'enfilava cap a la Garriga, Figaró i Aiguafreda, travessant l'ombra allargada dels Cingles de Bertí, que s'alcen sobre la carretera com un mur natural.
La calma climàtica al pas pel Bertí contrastava amb el que vindria després: mala visibilitat a Pimorent i pluja intensa a l'arribada. Els primers quilòmetres de l'etapa van tenir diverses batusses, que van provocar que el pas del Congost, als peus del Cingles de Bertí, els francesos Georges Gay i Marcel Queheille el passessin escapats respecte el neerlandès Michel Stolker i el gran grup. Entre Vic i Ripoll, amb tots els ciclistes reagrupats, el francès Jean Bourlès va construir la fuga que li donaria la victòria de l'etapa, a una velocitat mitjana de 35,335 km/h. Va coronar la collada de Toses amb 8'15" d'avantatge sobre Queheille, va reduir-se a 5'25" al coll de Pimorent i a 4'03" a l'arribada a Queheille, que va fer segon. El pilot va arribar a gairebé 11 minuts i mig.
D'aquella etapa cal lamentar la mort del reporter Alex Virot i del seu motorista Richard Wagner, accidentats a 5 quilòmetres de Ripoll.
Aquell Tour va guanyar-lo el francès Jacques Anquetil, amb 14'55" d'avantatge sobre el belga Marcel Janssens.
1965: La gesta de Pérez Francés
El 2 de juliol de 1965, l'onzena etapa d'aquell Tour repetia l'etapa del 1957, però en sentit contrari, d'Ax-les-Thermes cap a Barcelona. Després de devorar els ports pirinencs, primer Pimorent i després Toses, els 109 corredors que en van prendre part descendien cap al pla i, un cop superat Ripoll, la ruta els portava novament cap a Sant Quirze de Besora, Vic, Tona i Aiguafreda, entrant de ple a la vall que s'obre als peus dels Cingles. L'etapa va tenir 240 quilòmetres de recorregut perquè es van fer un seguit de voltes al circuit de Montjuïc, on hi havia l'arribada.
Aquell dia, l'espanyol José Pérez Francés escriuria una de les grans gestes del ciclisme modern: més de 200 quilòmetres d'escapada, una calor sufocant, i una entrada triomfal a Montjuïc amb minuts d'avantatge i el pilot completament deshidratat. Pérez Francés es va escapar a l'inici del coll de Pimorent, que ja va ascendir en solitari. Al cim li treia 1'30" als seus perseguidors, avantatge que va augmentar fins als 7'30" al peu de la collada de Toses i 8'30" al cim. L'escapada es va anar movent en aquests paràmetres i al pas pels peus del Bertí va ser el d'un home que veia molt factible una victòria històrica. Pérez Francés va entrar al circuit de Montjuïc amb 6'15" sobre un pilot agrupat, que el va atrapar però amb una volta de retard. Pérez Francés va guanyar l'etapa amb una mitjana de 34,688 km/h amb 4'23" d'avantatge sobre el flamenc Georges Vandenberghe.
L'italià Felice Gimondi va guanyar aquell Tour amb 2'40" d'avantatge sobre el francès Raymond Poulidor.
A tall de curiositat, l'endemà d'aquesta etapa, jornada de descans al Tour, els Beatles van oferir la seva única actuació a Barcelona. La següent etapa, curiosament, va seguir desfent el Tour de 1957, ja que va unir Barcelona amb Perpinyà.
L'edició d'aquest 2026 de ben segur que serà ben diferent.
1957: L'èpica de Bourlès camí dels Pirineus
La primera etapa va ser a l'edició del Tour de 1957, la primera en què el Tour s'endinsava a Catalunya. La quinzena etapa es va dividir en dos sectors, un en línia que va unir Perpinyà amb Barcelona i un segon que va ser una contrarellotge individual a Montjuïc.
Després d'una jornada de descans, el 14 de juliol de 1957, la setzena etapa del Tour sortia d'una assolellada i calorosa Barcelona rumb a Ax-les-Thermes en un recorregut de 220 quilòmetres que remuntava la vall del Congost cap a Vic i Ripoll i coronar posteriorment la collada de Toses i el coll de Pimorent. Després de deixar enrere Mollet i Granollers, el pilot, de 66 ciclistes, s'enfilava cap a la Garriga, Figaró i Aiguafreda, travessant l'ombra allargada dels Cingles de Bertí, que s'alcen sobre la carretera com un mur natural.
La calma climàtica al pas pel Bertí contrastava amb el que vindria després: mala visibilitat a Pimorent i pluja intensa a l'arribada. Els primers quilòmetres de l'etapa van tenir diverses batusses, que van provocar que el pas del Congost, als peus del Cingles de Bertí, els francesos Georges Gay i Marcel Queheille el passessin escapats respecte el neerlandès Michel Stolker i el gran grup. Entre Vic i Ripoll, amb tots els ciclistes reagrupats, el francès Jean Bourlès va construir la fuga que li donaria la victòria de l'etapa, a una velocitat mitjana de 35,335 km/h. Va coronar la collada de Toses amb 8'15" d'avantatge sobre Queheille, va reduir-se a 5'25" al coll de Pimorent i a 4'03" a l'arribada a Queheille, que va fer segon. El pilot va arribar a gairebé 11 minuts i mig.
D'aquella etapa cal lamentar la mort del reporter Alex Virot i del seu motorista Richard Wagner, accidentats a 5 quilòmetres de Ripoll.
Aquell Tour va guanyar-lo el francès Jacques Anquetil, amb 14'55" d'avantatge sobre el belga Marcel Janssens.
1965: La gesta de Pérez Francés
El 2 de juliol de 1965, l'onzena etapa d'aquell Tour repetia l'etapa del 1957, però en sentit contrari, d'Ax-les-Thermes cap a Barcelona. Després de devorar els ports pirinencs, primer Pimorent i després Toses, els 109 corredors que en van prendre part descendien cap al pla i, un cop superat Ripoll, la ruta els portava novament cap a Sant Quirze de Besora, Vic, Tona i Aiguafreda, entrant de ple a la vall que s'obre als peus dels Cingles. L'etapa va tenir 240 quilòmetres de recorregut perquè es van fer un seguit de voltes al circuit de Montjuïc, on hi havia l'arribada.
Aquell dia, l'espanyol José Pérez Francés escriuria una de les grans gestes del ciclisme modern: més de 200 quilòmetres d'escapada, una calor sufocant, i una entrada triomfal a Montjuïc amb minuts d'avantatge i el pilot completament deshidratat. Pérez Francés es va escapar a l'inici del coll de Pimorent, que ja va ascendir en solitari. Al cim li treia 1'30" als seus perseguidors, avantatge que va augmentar fins als 7'30" al peu de la collada de Toses i 8'30" al cim. L'escapada es va anar movent en aquests paràmetres i al pas pels peus del Bertí va ser el d'un home que veia molt factible una victòria històrica. Pérez Francés va entrar al circuit de Montjuïc amb 6'15" sobre un pilot agrupat, que el va atrapar però amb una volta de retard. Pérez Francés va guanyar l'etapa amb una mitjana de 34,688 km/h amb 4'23" d'avantatge sobre el flamenc Georges Vandenberghe.
L'italià Felice Gimondi va guanyar aquell Tour amb 2'40" d'avantatge sobre el francès Raymond Poulidor.
A tall de curiositat, l'endemà d'aquesta etapa, jornada de descans al Tour, els Beatles van oferir la seva única actuació a Barcelona. La següent etapa, curiosament, va seguir desfent el Tour de 1957, ja que va unir Barcelona amb Perpinyà.
L'edició d'aquest 2026 de ben segur que serà ben diferent.
Entrades
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Els comentaris d'aquesta pàgina són moderats. Abans de visualitzar-se haurà de ser aprovat pel propietari del blog, pel que pot passar un cert temps abans no sigui publicat.