dijous, 14 de gener de 2016

La grandesa del senzill

M'he assabentat aquesta setmana del traspàs de la germana Lluïsa. Per tots els que estimem els Cingles de Bertí i, sobretot, Puiggraciós, i encara més si hi estem o hi hem estat vinculats d'alguna manera o altra, és una pèrdua molt sentida. Ja es va notar un buit difícil d'omplir quan per raons d'edat i de salut va tornar al monestir del qual depèn el Santuari de Puiggraciós, l'històric Sant Pere de les Puel·les.

De la seva estada a Puiggraciós en vull recordar, sobretot, dues coses: una, la seva discreció, semblava que mai hi fos; l'altra, que mai va perdre l'accent de la seva terra natal, fet que em feia recordar els orígens canareus de tota la meva família paterna.

Un cop a retornada a Barcelona, la vaig poder veure dues vegades. Una vaig anar expressament al monestir per veure-la, on em va deixar una rebuda que mai a la vida oblidaré. L'altra va ser l'abril de l'any passat en motiu de la meva visita al monestir per entregar-los una còpia del meu llibre, "El Bertí: Flaixos d'una cinglera", del que volia que hi hagi una còpia tant a Puiggraciós com a Sant Pere de les Puel·les. D'aquesta darrera vegada probablement tant l'un com l'altre érem conscients que era la darrera vegada que ens vèiem, potser per això em va fer més il·lusió que mai, il·lusió i alegria que ella també es va encarregar de transmetre'm.


Lluïsa Isabel Juan i Garcia va néixer el 18 de juny de 1921 a Castalla (l'Alcoià, Alacant). D'origen camperol, era una de les sis noies del matrimoni de Tomás i Soledad. Va entrar al monestir de Sant Pere el dia 1 d'abril de 1946, gairebé sense conèixer les monges ni ser coneguda d'elles, però amb fermesa, convençuda del que cercava. Va manifestar que ella tan sols sabia treballar a l'hort i, segons això, va ser destinada a l'hort de Sant Pere amb molta dedicació. Va fer la professió com a monja benedictina al nostre monestir el dia 21 octubre del 1947.

En proposar-li la mare abadessa d'anar a Puiggraciós, no s'hi va resistir gens ni mica. Era als inicis de la dècada dels 80. Ha estat excel·lent el record que hi ha deixat. Moltes persones la recorden amb estimació perquè era molt propera i afable amb la gent. Allà va exercir els serveis propis de la vida comunitària i del santuari, mentre la salut li ho va permetre. La seva especialitat: l'adornament de l'església i de la casa. La mà trencada per a rams amb varietat de formes i estils, es valia de qualsevol arbust, fulles i flors de la muntanya. Li plaïa molt fixar-se en la vegetació, en els animalets, en allò propi de la vida muntanyenca.

En reprendre la vida a Sant Pere, va continuar amb les mateixes característiques de vida entregada, segons les seves possibilitats. Es va fer molt propera a les monges de la infermeria, passant amb elles llargues estones de companyia. Alhora va treballar en els tallers d'enquadernació i restauració, amb gran destresa.

Com diuen els cristians creients, el 4 de gener de 2016 va néixer a la Vida.

Fonts biogràfiques: CulturaBenedictines.cat i CatalunyaReligió.cat.

Nota: He estat incapaç de trobar un títol millor que el que li dedica CulturaBenedictines.cat, així que el copio.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Els comentaris d'aquesta pàgina són moderats. Abans de visualitzar-se haurà de ser aprovat pel propietari del blog, pel que pot passar un cert temps abans no sigui publicat.