L'aplec de Bertí

Com ja és tradicional des de fa molts anys, el primer diumenge després de la diada de Sant Pere té lloc a l'antiga parròquia de Sant Pere de Bertí l'anomenat Aplec de Sant Pere.

Qui aquestes ratlles escriu no havia assistit mai a aquest aplec, i això que feia molt de temps que me'n moria de ganes. I per a l'estrena, circumstàncies ben especials, ideal per no oblidar-se'n mai a la vida. Mai abans havia anat a Bertí amb automòbil, però la intensa onada de calor que estem patint aquests dies (40º quan sortia de casa, al peu dels Cingles, i vorejant-los o igualant-los en bona part dels pobles pels quals he passat camí de Bertí) m'han animat a fer el trajecte, per una vegada a la vida, en cotxe... però tot just fins sobre el Clascar, ja que he volgut fer el darrer tram a peu tot i la calor (en aquest punt, el cotxe em marcava "només" 33º), potser una manera d'autoenganyar-me a mi mateix per poder dir que he arribat a peu a Bertí.

Com jo, al voltant d'una setantena més de persones, amb una mitjana d'edat que probablement superava amb escreix la temperatura que hi havia a l'exterior, van fer front a la calor i a l'aïllament del lloc per fer cap a aquest aplec, una trobada molt senzilla i acollidora, com ho és tot l'entorn. L'aplec consta d'un ofici religiós oficiat pel rector de Santa Coloma de Centelles, actualment mossèn Josep Alaró, que és acabat amb el cant dels goigs a Sant Pere de Bertí. Tot i que segons el Catàleg del Patrimoni Festiu de Catalunya hi hauria d'haver-hi ballada de sardanes i rifes de llonganisses i pernil, això, en tot cas, ja forma part de la història, ja que el que realment hi ha és un petit refrigeri basat en coca i en refrescs, cava i vi bo, ofert per l'Ajuntament de Sant Quirze Safaja, doncs l'església es troba en territori d'aquest municipi.

Que és un aplec amb molta tradició ho demostren un versos de Josep Carner i Ribalta (escriptor i polític nacionalista, Balaguer, la Noguera, 1898 - Simi Valley, Califòrnia, 1988) sobre els Cingles de Bertí, on, a més, es desprèn que es tractava d'un esdeveniment amb molta concurrència i molt esperat per la gent dels encontorns. Es té constància de la festa des de 1880 i, segons el versos que a continuació es reprodueixen, en aquelles èpoques es devia poder considerar com l'autèntica Festa Major dels Cingles, una Festa Major que, avui en dia, ha quedat reduïda a la seva mínima expressió, i de la que recordo que, de petit, havia sentit a descriure per la gent del Serrat de l'Ocata i els seus rodals com "la Festa Major més petita de Catalunya".

En aquest alt planell on brunz el vent
arran de cingle, avui, hi ha hagut ballades.
Un estol magne de jovent
—amb sengles estimades—
hi ha fet sardana ampla amb cor fervent,
tenses mans enllaçades.
La veu pairal dalt de Bertí
damunt l'aplec s'ha fet oir:
Aquesta terra tan xopa de dolceses,
vibrant d'idealisme i d'esperit,
l'ànima té ferma com el granit!
Clama el jovent dalt les roques enceses:
—Si mansa canta l'aigua del Congost
i són sentimentals nostres ballades,
l'estol de mans alçades
és de la pàtria la inflexible host
contra l'embat del fat i de les ponentades!

A títol més personal, el fet que els actuals propietaris de la rectoria de Bertí assistissin a la presentació d'"El Bertí. Flaixos d'una cinglera" a Sant Feliu de Codines va fer que em reconeguessin i que la meva presència no passés desaparcebuda, situació que va generar un intercanviar opinions amb alguns dels assistents sobre el llibre i d'altres temàtiques relacionades amb el Bertí entre mos i mos de coca i glop i glop de vi, en el que es podria considerar com una petita presentació improvitzada sobre la marxa del llibre, ja que bona part de les situacions van ser anàlogues a les viscudes a les diferents presentacions que s'han fet fins ara del llibre.