Les guineus, raboses, renards o guilles són mamífers de la família dels cànids. El nom "guineu" no té valor taxonòmic, sinó que pot designar diverses espècies que no pertanyen a un mateix grup sistemàtic. La seva semblança és deguda a una evolució convergent que els ha fet adquirir un aspecte similar.
Actualment estan representades per unes 27 espècies que es troben en gairebé tots els continents, encara que la més estesa és la guineu roja o guineu comuna (Vulpes vulpes), que habita Europa i Amèrica del Nord. Altres guineus importants són la guineu àrtica, també coneguda com la guineu polar, la guineu grisa i la guineu grisa de les illes Santa Bàrbara.
La majoria de les guineus viuen entre dos i tres anys, encara que poden arribar a aconseguir els deu anys, o fins i tot sobrepassar aquesta edat en captivitat. Són generalment més petits que altres membres de la família dels cànids, com ara llops, xacals i gossos domèstics. Els seus trets típics inclouen un fi musell i una espessa cua. Altres característiques físiques varien segons el seu hàbitat. Per exemple, la guineu del desert té llargues orelles i pelatge curt, mentre que la guineu àrtica té petites orelles i un dens pelatge.
A diferència de molts cànids, les guineus no són usualment animals de manada. Són solitaris caçant la seva presa (especialment rosegadors). Emprant una tècnica de salt practicada des d'una edat molt primerenca, són capaces de matar la seva presa ràpidament. S'alimenten així mateix de llagostes, de fruita i baies. Tenen el fenotip de glàndula mamària super-desenvolupada.
Les guineus són normalment molt previngudes cap als humans i no s'empren com a mascotes. No obstant això, en un programa de reproducció selectiva realitzat durant diverses dècades, un grup de científics russos liderat pels germans Nikolai i Dmitri Belyaev, després dirigit per Lyudmila Trut, després d'algunes dècades de selecció artificial va aconseguir produir exemplars de gran afabilitat cap a les persones, capaces de remenar la cua, respondre a les carícies, expressar el seu afecte gemegant o llepant als seus amos, així com seguir i respondre a les seves ordres. A partir de la novena generació, a més dels canvis conductuals, es van registrar canvis morfològics com orelles pèndules fins als tres mesos de vida, pelatge clapejat i cues enroscades. Un altre cas documentat de domesticació de guineus va correspondre als indis Selknam. A aquesta varietat se la coneixia com a Gos yagan.
En alguns països les guineus són una seriosa plaga. A Austràlia, per exemple, les guineus roges (Vulpes vulpes), que van ser introduïdes per l'home en el segle XIX, són probablement l'animal invasiu més nociu, sent responsables de més extincions que fins i tot els gats i els conills. Irònicament, algunes varietats de guineus en altres parts del món han estat declarades espècie en perill d'extinció.
Les guineus poden ser molt útils per a propòsits agrícoles. Han estat emprades per controlar plagues en granges fructícoles, deixant la fruita intacta.
Actualment estan representades per unes 27 espècies que es troben en gairebé tots els continents, encara que la més estesa és la guineu roja o guineu comuna (Vulpes vulpes), que habita Europa i Amèrica del Nord. Altres guineus importants són la guineu àrtica, també coneguda com la guineu polar, la guineu grisa i la guineu grisa de les illes Santa Bàrbara.
La majoria de les guineus viuen entre dos i tres anys, encara que poden arribar a aconseguir els deu anys, o fins i tot sobrepassar aquesta edat en captivitat. Són generalment més petits que altres membres de la família dels cànids, com ara llops, xacals i gossos domèstics. Els seus trets típics inclouen un fi musell i una espessa cua. Altres característiques físiques varien segons el seu hàbitat. Per exemple, la guineu del desert té llargues orelles i pelatge curt, mentre que la guineu àrtica té petites orelles i un dens pelatge.
A diferència de molts cànids, les guineus no són usualment animals de manada. Són solitaris caçant la seva presa (especialment rosegadors). Emprant una tècnica de salt practicada des d'una edat molt primerenca, són capaces de matar la seva presa ràpidament. S'alimenten així mateix de llagostes, de fruita i baies. Tenen el fenotip de glàndula mamària super-desenvolupada.
Les guineus són normalment molt previngudes cap als humans i no s'empren com a mascotes. No obstant això, en un programa de reproducció selectiva realitzat durant diverses dècades, un grup de científics russos liderat pels germans Nikolai i Dmitri Belyaev, després dirigit per Lyudmila Trut, després d'algunes dècades de selecció artificial va aconseguir produir exemplars de gran afabilitat cap a les persones, capaces de remenar la cua, respondre a les carícies, expressar el seu afecte gemegant o llepant als seus amos, així com seguir i respondre a les seves ordres. A partir de la novena generació, a més dels canvis conductuals, es van registrar canvis morfològics com orelles pèndules fins als tres mesos de vida, pelatge clapejat i cues enroscades. Un altre cas documentat de domesticació de guineus va correspondre als indis Selknam. A aquesta varietat se la coneixia com a Gos yagan.
En alguns països les guineus són una seriosa plaga. A Austràlia, per exemple, les guineus roges (Vulpes vulpes), que van ser introduïdes per l'home en el segle XIX, són probablement l'animal invasiu més nociu, sent responsables de més extincions que fins i tot els gats i els conills. Irònicament, algunes varietats de guineus en altres parts del món han estat declarades espècie en perill d'extinció.
Les guineus poden ser molt útils per a propòsits agrícoles. Han estat emprades per controlar plagues en granges fructícoles, deixant la fruita intacta.
Entrades
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Els comentaris d'aquesta pàgina són moderats. Abans de visualitzar-se haurà de ser aprovat pel propietari del blog, pel que pot passar un cert temps abans no sigui publicat.