L'àguila cuabarrada

Ploma d'àguila cuabarrada al sector de Vallderrós
Foto: GEBRACB
L'àguila cuabarrada o perdiuera, de nom científic Aquila fasciata, és una de les grans àligues més amenaçades d'Europa i un element de fauna dels més representatius dels sistemes mediterranis. En els Cingles de Bertí es coneix que hi nia a les parets, i ha estat, involuntàriament, la protagonista de més d'una sentència judicial, fet que li ha donat una rellevància, segurament en contra de la seva voluntat, encara més important.

Pel que es refereix estrictament a l'animal en sí, es tracta d'una espècie que presenta dimorfisme sexual; les femelles són lleugerament més grans que els mascles. És un rapinyaire diürn amb una envergadura d'ales de 144 a 173 centímetres, mentre que que els oscil·la dels 2'45 a 3 quilograms en les femelles i els 1'78 i 2'22 en els mascles. La seva cua és llarga i les ales són més curtes, amples i arrodonides que les altres grans àligues.

Presenta el dors marró fosc, amb una taca blanca característica a l'esquena, i coloració clara per sota. En vol s'observa clarament el contrast entre el cos de color blanc i la banda ample fosca a les infracobertores alars. Si s'observa de prop es pot distingir el pigallat marró del coll i la panxa, i la barra terminal fosca de la cua que li dona el nom. El plomatge variable segons l'edat permet diferenciar fins a cinc classes d'edat; juvenil, immadur, subadult, adult imperfecte i adult.

És sedentària i monògama, les parelles defensen i romanen al territori durant tot l'any, que inclouen l'àrea de cria i la de caça. Busca niar en penyals, en zones muntanyoses tranquil·les, des d'on pot dominar grans extensions de terreny -entre uns 40 i uns 120 quilòmetres quadrats- i amb facilitat d'accés. Pot tenir més d'un niu actiu.

L'àrea de cacera cal buscar-la a les muntanyes baixes i les planes, entre petits conreus i espais amb poca cobertura vegetal. S'adapta a capturar la presa més abundant en cada regió i a cada època de l'any. A la Península la seva dieta es basa en mamífers, aus i rèptils, sent el conill, el colom i la perdiu les seves preses majoritàries. Puntualment es pot alimentar de preses més grans o de carronya.

A l'hivern es dedica a reconstruir el niu i a reproduir-se. La posta sol realitzar-se entre el febrer i el juny, i la incubació dels ous s'allarga entre 37 i 41 dies, tasca que sol realitzar la femella, mentre el mascle s'ocupa de buscar aliment. La mida de la posta varia entre un i tres ous, sent la posta de dos ous la més habitual. Els polls neixen a la primavera i durant les primeres setmanes de vida la femella s'ocupa de donar-los escalfor i protegir-los. Amb 30 dies tenen plomissol i els comencen a sortir les plomes. Deixen el niu entre els 60 i 70 dies de vida, però no abandonen el territori patern de seguida, ja que tenen un període de dependència d'entre 2 i 3 mesos en el que aprenen a volar i caçar, és a dir, fins, més o menys, finals de setembre. Passat l'estiu deixen el territori per iniciar el període de dispersió, realitzen llargs desplaçaments d'exploració intercalats amb períodes variables de permanència en àrees de dispersió, on troben aliment amb facilitat i no reben competència de parelles territorials. Durant els desplaçaments d'exploració cerquen un buit en un territori per establir-s'hi i aparellar-se.

Els juvenils realitzen una notable dispersió i assoleixen la maduresa sexual entre els 3 i 4 anys. Tenen una aparent tendència filopàtrica cap als territoris natals. S'estima que té una esperança de vida en llibertat de 20 a 25 anys.

Font principal (i per saber-ne més) a l'Institut per la Conservació dels Rapinyaires (ICRA).

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Els comentaris d'aquesta pàgina són moderats. Abans de visualitzar-se haurà de ser aprovat pel propietari del blog, pel que pot passar un cert temps abans no sigui publicat.

copyright © . all rights reserved. designed by Color and Code

grid layout coding by helpblogger.com