El Teatre Eldorado de Barcelona fou un edifici teatral ubicat a la Plaça de Catalunya, cantonada carrer de Bergara, enderrocat l'any 1929 per deixar pas a la construcció d'un edifici bancari d'oficines (el Banco de Bilbao, actual BBVA). El nom fou manllevat del Eldorado de París, que en aquells moments era el cafè concert més famós de la capital francesa. Hi va acollir espectacles de tot tipus: teatre de text i musical, incloent representacions d'òpera i sarsuela, a més de dansa i concerts simfònics. Hi actuaren noms importants, com María Guerrero, Raquel Meller, Pastora Imperio, Fregoli o Maurice Chevalier.
Originàriament, el Eldorado es va inaugurar el 21 de juny de 1884 amb el nom de Teatre Ribas, en honor al seu empresari. Amb aquest nom van durar dos anys. Tot seguit, des de 1887, el teatre s'anomena Teatre Catalunya. A la dècada dels anys 90 del segle XIX ja duia el nom de Eldorado.
El 1887 s'hi estrenà amb èxit l'adaptació de l'opereta francesa Ki Ki Ri Ki feta per Conrad Colomer. Joan Molas i Casas hi estrena la paròdia No cantes más la Africana, o, Los nervios de Anselmito, consequència del gran èxit de El dúo de "La Africana". El 1902 Enric Morera hi estrena una sarsuela en castellà amb el títol de Las caramellas.
El 16 de juliol de 1903 la companyia de María Guerrero hi feu l'estrena absoluta del drama Mariucha de Benito Pérez Galdós, amb l'assistència de l'autor. El 8 de juny de 1904 s'hi estrenà La casa de García de Serafín i Joaquín Álvarez Quintero. El 2 de març de 1907 s'hi estrenà, sense èxit, Águila de blasón de Ramón María del Valle-Inclán, amb l'assistència de l'autor.
El 1904 s'hi estrenaren, per primer cop a Espanya, l'òpera Djamileh de Georges Bizet i s'hi cantà La bohème de Giacomo Puccini traduïda al castellà. El 1905 s'hi estrenà a Espanya l'òpera Els contes de Hoffmann de Jacques Offenbach (1884), en una traducció al castellà.
Al 1911 s'hi estrenà La dona d'aigua, òpera de Cassià Casademont i Busquets, ambientada en les llegendes de Riells del Fai, en els engorjats que es formen a peus dels Cingles de Bertí.
Del 1910 a 1924 va ser la seu de l'Orquestra Simfònica de Barcelona, fundada i dirigida per Joan Lamote de Grignon. El 1913 començà a oferir també projeccions de cinema, amb el nom de Gran Cine Eldorado.
El 1928 el teatre tancà i fou comprat pel Banco Central, que el va enderrocat l'11 de febrer. El 1942, n'adquirí el solar el Banco de Bilbao (actualment, BBVA), que hi edificà la seva seu, inaugurada el 1952.
Les llegendes d'El Dorado
El Dorado era un lloc mític de la part central de la Nova Granada, avui Colòmbia. Es deia que tenia grans reserves d'or i els conquistadors van buscar-lo amb molt d'esforç, atrets per la idea d'un lloc amb carrers amb paviments d'or, on aquest metall preciós era tan comú que fins i tot es desestimava. Molts d'ells van morir en l'intent de descobrir la ciutat, ja que les llargues expedicions tenien lloc a la selva i es trobaven amb un terreny molt dur i amb falta de provisions.
El mite va començar l'any 1530 als Andes de l'actual Colòmbia, on el conquistador Gonzalo Jiménez de Quesada va trobar la nació dels muisca a l'actual Altiplano Cundiboyacense. Els homes de Sebastián de Belalcázar van portar la història dels rituals dels muisca a Quito; allà, barrejant aquesta història amb altres rumors, es va formar la llegenda d'El Dorado, «l'home daurat», «l'indi daurat», «el rei daurat». El Dorado, que es va imaginar com un lloc, va arribar a ser un regne, un imperi, la ciutat d'aquest rei llegendari.
A la recerca d'aquest regne llegendari, Francisco de Orellana i Gonzalo Pizarro van sortir de Quito l'any 1541 en direcció a l'Amazones en una de les més fatídiques i famoses expedicions per trobar El Dorado.
Hi ha una altra llegenda sobre El Dorado que explica que en l'època de Tahuantinsuyo, quan els inques van saber que els conquistadors havien assassinat Atahualpa, malgrat que seguien arribant a Cajamarca centenars d'indígenes carregats d'or i plata per pagar el seu rescat, Rumiñahui, un dels principals generals, va decidir amagar tot l'or de la ciutat acompanyat de mil inques, com a mínim. La llegenda no diu exactament on es va amagar l'or però moltes persones creuen que l'or es va amagar al fons del llac Titicaca o als llanganatis equatorians. A partir del segle XVIII, expedicions que buscaven el tresor dels inques van avançar per l'abrupta i inhòspita zona de la serralada dels Andes coneguda amb el nom de "Llanganates" (una part de la qual forma part d'una reserva natural). Totes aquestes expedicions van acabar amb resultats oficialment inútils i tràgics degut a la pèrdua de vides.
Originàriament, el Eldorado es va inaugurar el 21 de juny de 1884 amb el nom de Teatre Ribas, en honor al seu empresari. Amb aquest nom van durar dos anys. Tot seguit, des de 1887, el teatre s'anomena Teatre Catalunya. A la dècada dels anys 90 del segle XIX ja duia el nom de Eldorado.
El 1887 s'hi estrenà amb èxit l'adaptació de l'opereta francesa Ki Ki Ri Ki feta per Conrad Colomer. Joan Molas i Casas hi estrena la paròdia No cantes más la Africana, o, Los nervios de Anselmito, consequència del gran èxit de El dúo de "La Africana". El 1902 Enric Morera hi estrena una sarsuela en castellà amb el títol de Las caramellas.
El 16 de juliol de 1903 la companyia de María Guerrero hi feu l'estrena absoluta del drama Mariucha de Benito Pérez Galdós, amb l'assistència de l'autor. El 8 de juny de 1904 s'hi estrenà La casa de García de Serafín i Joaquín Álvarez Quintero. El 2 de març de 1907 s'hi estrenà, sense èxit, Águila de blasón de Ramón María del Valle-Inclán, amb l'assistència de l'autor.
El 1904 s'hi estrenaren, per primer cop a Espanya, l'òpera Djamileh de Georges Bizet i s'hi cantà La bohème de Giacomo Puccini traduïda al castellà. El 1905 s'hi estrenà a Espanya l'òpera Els contes de Hoffmann de Jacques Offenbach (1884), en una traducció al castellà.
Al 1911 s'hi estrenà La dona d'aigua, òpera de Cassià Casademont i Busquets, ambientada en les llegendes de Riells del Fai, en els engorjats que es formen a peus dels Cingles de Bertí.
Del 1910 a 1924 va ser la seu de l'Orquestra Simfònica de Barcelona, fundada i dirigida per Joan Lamote de Grignon. El 1913 començà a oferir també projeccions de cinema, amb el nom de Gran Cine Eldorado.
El 1928 el teatre tancà i fou comprat pel Banco Central, que el va enderrocat l'11 de febrer. El 1942, n'adquirí el solar el Banco de Bilbao (actualment, BBVA), que hi edificà la seva seu, inaugurada el 1952.
Les llegendes d'El Dorado
El Dorado era un lloc mític de la part central de la Nova Granada, avui Colòmbia. Es deia que tenia grans reserves d'or i els conquistadors van buscar-lo amb molt d'esforç, atrets per la idea d'un lloc amb carrers amb paviments d'or, on aquest metall preciós era tan comú que fins i tot es desestimava. Molts d'ells van morir en l'intent de descobrir la ciutat, ja que les llargues expedicions tenien lloc a la selva i es trobaven amb un terreny molt dur i amb falta de provisions.
El mite va començar l'any 1530 als Andes de l'actual Colòmbia, on el conquistador Gonzalo Jiménez de Quesada va trobar la nació dels muisca a l'actual Altiplano Cundiboyacense. Els homes de Sebastián de Belalcázar van portar la història dels rituals dels muisca a Quito; allà, barrejant aquesta història amb altres rumors, es va formar la llegenda d'El Dorado, «l'home daurat», «l'indi daurat», «el rei daurat». El Dorado, que es va imaginar com un lloc, va arribar a ser un regne, un imperi, la ciutat d'aquest rei llegendari.
A la recerca d'aquest regne llegendari, Francisco de Orellana i Gonzalo Pizarro van sortir de Quito l'any 1541 en direcció a l'Amazones en una de les més fatídiques i famoses expedicions per trobar El Dorado.
Hi ha una altra llegenda sobre El Dorado que explica que en l'època de Tahuantinsuyo, quan els inques van saber que els conquistadors havien assassinat Atahualpa, malgrat que seguien arribant a Cajamarca centenars d'indígenes carregats d'or i plata per pagar el seu rescat, Rumiñahui, un dels principals generals, va decidir amagar tot l'or de la ciutat acompanyat de mil inques, com a mínim. La llegenda no diu exactament on es va amagar l'or però moltes persones creuen que l'or es va amagar al fons del llac Titicaca o als llanganatis equatorians. A partir del segle XVIII, expedicions que buscaven el tresor dels inques van avançar per l'abrupta i inhòspita zona de la serralada dels Andes coneguda amb el nom de "Llanganates" (una part de la qual forma part d'una reserva natural). Totes aquestes expedicions van acabar amb resultats oficialment inútils i tràgics degut a la pèrdua de vides.
Entrades
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Els comentaris d'aquesta pàgina són moderats. Abans de visualitzar-se haurà de ser aprovat pel propietari del blog, pel que pot passar un cert temps abans no sigui publicat.