A tocar del santuari de la Mare de Déu de Puiggraciós, dins el terme municipal de Figaró-Montmany, rondant els 700 metres d'alçada (el turó de Puiggraciós té en 807), hi ha una torre de planta quadrada que es conserva en bastant bon estat, ja que va ser restaurada.
Aquesta torre pertanyia a la línia de telegrafia òptica que passava pel Vallès Oriental, que era militar i comunicava Barcelona amb Vic i viceversa. Les estacions telegràfiques que formaven part d'aquesta línia eren, segons un document de gener de 1852, les del Turó de Montcada (torre número 48), Can Bosquerons (Montornès del Vallès, 47), can Casaca (Granollers, 46), Puiggraciós (Figaró-Montmany, 45), Ca l'Espargueró (Seva, 44), Tona (43) i Vic. La línia tenia una bifurcació que anava a Sabadell (49). La torre de Puiggraciós es comunicava amb la de Granollers vers el sud i amb la de Seva vers al nord, ambdues situades a uns deu o onze quilòmetres de distància en línia recta.
El 1837 una reial ordre va encarregar l'establiment de línies telegràfiques segons el sistema ideat per Claude Chappe, però no es dugué a terme fins el 1844, seguint un sistema ideat pel coronel basc José Maria Mathé Arangua, que era una adaptació del model de Chappe. A grans trets, aquest sistema consistia en la transmissió de missatges mitjançant uns mecanismes de braços i politges que, en moure's, anaven formant uns signes codificats. Finalment, l'abril de 1848, en plena guerra civil dels Matiners (1846-1849), el capità general Marquès de Novaliches (general Pavía) va aprovar el diccionari i l'aparell de senyals i va disposar el desplegament de diverses línies de telegrafia òptica pel territori català.
Aquestes torres telegràfiques es van construir amb els pressupostos de 1'Estat i costaven uns vint-i-cinc mil rals l'edificació i deu mil sis-cents rals la màquina i els aparells telegràfics. No obstant això, els ajuntaments dels pobles de les rodalies hi hagueren de fer front amb fons municipals i, a vegades, amb contribucions especials a les obres de reparació que de tant en tant s'hi feien. També havien de portar i proporcionar queviures i utensilis diversos a les guarnicions. En el cas de la torre de Puiggraciós, s'ignora el nom dels pobles que formaven la rodalia militar d'aquesta torre i que havien de dur les tasques anteriorment esmentades, però molt probablement foren la Garriga, l'Ametlla del Vallès, el Figaró i Bigues i Riells.
Aquesta torre fou descrita per Josep Maurí i Serra (la Garriga, 1912 - 1967) en l'extensa monografia titulada "Història del santuari de la Mare de Déu de Puiggraciós", publicada el 1952 i reimpresa en facsímil el 1982:
"Les guerres del segle passat (el XIX) han deixat a Puiggraciós una torre de senyals. S'aixeca a llevant del Santuari a un centenar de passes; té una socolada prismàtica, de base quadrada, de 5 m 70 cm de costat, per 1 m d'alçada, sobre aquest sòcol s'aixeca una paret, en forma de talús, d'uns 20 cm d'inclinació; en aquesta paret s'obre la porta d'entrada a l'edifici; té espitlleres. Al capdamunt del talús, una cornisa de maons dóna la volta a la torre; sobre la cornisa s'enfila un altre prisma de dos pisos interiors, amb finestra i espitlleres en el primer pis i finestres en el pis de dalt; hi havia terrat, la barana d'obra del qual pujava al damunt d'una altra senzilla cornisa de maons. Els sostres estaven sostinguts per bigues; en algun dels fragments que en resten es veuen senyals de foc; l'interior de la torre estava arrebossat; el seu angle sud-est està escapçat, potser per un llamp. La torre és feta amb pedra del país."
Una reial ordre a data 19 de setembre de 1862 va decretar l'abandonament definitiu d'aquestes torres telegràfiques, que, poc temps després, van quedar desmantellades i abandonades.
Aquesta torre pertanyia a la línia de telegrafia òptica que passava pel Vallès Oriental, que era militar i comunicava Barcelona amb Vic i viceversa. Les estacions telegràfiques que formaven part d'aquesta línia eren, segons un document de gener de 1852, les del Turó de Montcada (torre número 48), Can Bosquerons (Montornès del Vallès, 47), can Casaca (Granollers, 46), Puiggraciós (Figaró-Montmany, 45), Ca l'Espargueró (Seva, 44), Tona (43) i Vic. La línia tenia una bifurcació que anava a Sabadell (49). La torre de Puiggraciós es comunicava amb la de Granollers vers el sud i amb la de Seva vers al nord, ambdues situades a uns deu o onze quilòmetres de distància en línia recta.
El 1837 una reial ordre va encarregar l'establiment de línies telegràfiques segons el sistema ideat per Claude Chappe, però no es dugué a terme fins el 1844, seguint un sistema ideat pel coronel basc José Maria Mathé Arangua, que era una adaptació del model de Chappe. A grans trets, aquest sistema consistia en la transmissió de missatges mitjançant uns mecanismes de braços i politges que, en moure's, anaven formant uns signes codificats. Finalment, l'abril de 1848, en plena guerra civil dels Matiners (1846-1849), el capità general Marquès de Novaliches (general Pavía) va aprovar el diccionari i l'aparell de senyals i va disposar el desplegament de diverses línies de telegrafia òptica pel territori català.
Aquestes torres telegràfiques es van construir amb els pressupostos de 1'Estat i costaven uns vint-i-cinc mil rals l'edificació i deu mil sis-cents rals la màquina i els aparells telegràfics. No obstant això, els ajuntaments dels pobles de les rodalies hi hagueren de fer front amb fons municipals i, a vegades, amb contribucions especials a les obres de reparació que de tant en tant s'hi feien. També havien de portar i proporcionar queviures i utensilis diversos a les guarnicions. En el cas de la torre de Puiggraciós, s'ignora el nom dels pobles que formaven la rodalia militar d'aquesta torre i que havien de dur les tasques anteriorment esmentades, però molt probablement foren la Garriga, l'Ametlla del Vallès, el Figaró i Bigues i Riells.
Aquesta torre fou descrita per Josep Maurí i Serra (la Garriga, 1912 - 1967) en l'extensa monografia titulada "Història del santuari de la Mare de Déu de Puiggraciós", publicada el 1952 i reimpresa en facsímil el 1982:
"Les guerres del segle passat (el XIX) han deixat a Puiggraciós una torre de senyals. S'aixeca a llevant del Santuari a un centenar de passes; té una socolada prismàtica, de base quadrada, de 5 m 70 cm de costat, per 1 m d'alçada, sobre aquest sòcol s'aixeca una paret, en forma de talús, d'uns 20 cm d'inclinació; en aquesta paret s'obre la porta d'entrada a l'edifici; té espitlleres. Al capdamunt del talús, una cornisa de maons dóna la volta a la torre; sobre la cornisa s'enfila un altre prisma de dos pisos interiors, amb finestra i espitlleres en el primer pis i finestres en el pis de dalt; hi havia terrat, la barana d'obra del qual pujava al damunt d'una altra senzilla cornisa de maons. Els sostres estaven sostinguts per bigues; en algun dels fragments que en resten es veuen senyals de foc; l'interior de la torre estava arrebossat; el seu angle sud-est està escapçat, potser per un llamp. La torre és feta amb pedra del país."
Una reial ordre a data 19 de setembre de 1862 va decretar l'abandonament definitiu d'aquestes torres telegràfiques, que, poc temps després, van quedar desmantellades i abandonades.
Entrades
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Els comentaris d'aquesta pàgina són moderats. Abans de visualitzar-se haurà de ser aprovat pel propietari del blog, pel que pot passar un cert temps abans no sigui publicat.