La primera referència explícita no la trobem fins a l'any 1139, quan el bisbe de Barcelona, Arnau Armengol, concedeix al monestir de Santa Maria de l'Estany l'església de Sant Esteve de la Garriga, amb els seus delmes i primícies, i amb les esglésies sufragànies que té: l'església que se'n diu de Sant Pere de Vallcàrquera i l'església de Sant Cristòfol de Monteugues i l'església de Sant Pau de Montmany, com diu textualment el document. Montmany i Vallcàrquera, quan eren parroquials, marcaven el límit septentrional del bisbat de Barcelona, al qual pertanyien originalment. A l'acta de consagració de Sant Pere de Bigues de l'any 1156 és nombrada específicament (parrochia Sancti Pauli de Montemagno).
Hi ha una suposada acta de consagració que dataria de l'any 1187, concretament del 21 de març. Només se'n coneix una traducció del llatí al català, que sembla ser del segle XIV, el qual fa que les referències que es donen d'aquest document siguin tractades amb cautela.
Una visita pastoral de l'any 1421 parla del culte litúrgic a la Mare de Déu de Puiggraciós, que a finals del segle XVI ja es va passar al retaule de l'Altar Major.
El temple que ha arribat als nostres dies va ser construït entre els anys 1600 i 1606 en estil gòtic tardà i substitueix l'antic romànic, que va enderrocar-se a partir de 1593. Té planta de creu llatina d'una sola nau, coberta amb volta de canó, amb absis poligonal, que junt amb les dues capelles del creuer estan cobertes amb voltes de nervis. Mesura 11'28 metres de llarg per 5'10 d'amplada, mentre que els braços laterals ténen una longitud de 3'20 metres i una amplada de 3. L'alçada aproximada de la nau és de 6'5 metres. Els arcs i les pilastres de les capelles laterals, així com els marc de la portalada, que és coronada per un frontó amb tríglifs i mètopes, són de pedra picada.
A l'any 1910 fou definitivament abandonada al traslladar-se el culte al Santuari de Puiggraciós. Actualment es troba en estat ruinós, amenaçant l'esfondrament, amb la porta d'accés tapiada i amb una esfereïdora esquerda que parteix la façana en dues parts.
Es troba al bell mig dels Sots Feréstecs, lloc que ha pres el nom de la novel·la modernista homònima, publicada l'any 1901, que Raimon Casellas va ubicar en aquests paratges i a on ja fa referència a l'estat de conservació de l'església tot descrivint-la, en el capítol titulat L'església tancada com "rònega i fosca, tan plena d'esquerdes que la humitat se ficava per tot arreu, i tan romàtiga que els vestits de les imatges se desfeien consumits i els sants se florien dintre els ninxos dels altars". La rectoria tampoc quedava massa millor, ja que la descriu com "aquella rectoriota mig enrunada, amb uns trespols ronyosos que els queien a trossos pel damunt".
Una visita pastoral de l'any 1421 parla del culte litúrgic a la Mare de Déu de Puiggraciós, que a finals del segle XVI ja es va passar al retaule de l'Altar Major.
El temple que ha arribat als nostres dies va ser construït entre els anys 1600 i 1606 en estil gòtic tardà i substitueix l'antic romànic, que va enderrocar-se a partir de 1593. Té planta de creu llatina d'una sola nau, coberta amb volta de canó, amb absis poligonal, que junt amb les dues capelles del creuer estan cobertes amb voltes de nervis. Mesura 11'28 metres de llarg per 5'10 d'amplada, mentre que els braços laterals ténen una longitud de 3'20 metres i una amplada de 3. L'alçada aproximada de la nau és de 6'5 metres. Els arcs i les pilastres de les capelles laterals, així com els marc de la portalada, que és coronada per un frontó amb tríglifs i mètopes, són de pedra picada.
A l'any 1910 fou definitivament abandonada al traslladar-se el culte al Santuari de Puiggraciós. Actualment es troba en estat ruinós, amenaçant l'esfondrament, amb la porta d'accés tapiada i amb una esfereïdora esquerda que parteix la façana en dues parts.
Es troba al bell mig dels Sots Feréstecs, lloc que ha pres el nom de la novel·la modernista homònima, publicada l'any 1901, que Raimon Casellas va ubicar en aquests paratges i a on ja fa referència a l'estat de conservació de l'església tot descrivint-la, en el capítol titulat L'església tancada com "rònega i fosca, tan plena d'esquerdes que la humitat se ficava per tot arreu, i tan romàtiga que els vestits de les imatges se desfeien consumits i els sants se florien dintre els ninxos dels altars". La rectoria tampoc quedava massa millor, ja que la descriu com "aquella rectoriota mig enrunada, amb uns trespols ronyosos que els queien a trossos pel damunt".
Entrades
Ara ja li podem dir l'església ensorrada, el sostre ja s'ha esfondrat. És increïble com es deixa perdre el patrimoni del país quan es malbaraten recursos en altres assumptes.
ResponElimina