Raimon Casellas i Dou

Raimon Casellas i Dou (Barcelona, 1855 - Sant Joan de les Abadesses, 1910), crític d'art, narrador modernista i periodista. Autor d'Els sots feréstecs (1901), obra considerada la primera novel·la modernista.

El seu pare va morir quan tenia 9 mesos. El 1864 va començar a estudiar al seminari conciliar de Barcelona els estudis eclesiàstics: va estudiar Llatinitat, Humanitats i Filosofia. Quan es van morir la seva mare i el seu avi matern (1872), Raimon Casellas, amb 17 anys, va esdevenir hereu únic i va abandonar els estudis i va fer-se càrrec del negoci familiar, una tintoreria. L'octubre de 1884 es va casar amb Rafaela Escobar Manrique, originària de Múrcia i emigrada a Barcelona.

Els seus primers versos els va escriure en castellà perquè assistia a tertúlies en aquesta llengua. El 1887 es va fer soci de l'Ateneu de Barcelona. Casellas va començar a escriure de manera fixa com a crític d'art a L'Avenç el març de 1891. A l'Avenç hi va aportar agressivitat, manca de concessions als valors establerts i menyspreu per a la cultura catalana anterior que considerava rància, antiquada i tradicionalista. El 17 de març de 1892 va aparèixer la seva primera crítica artística a La Vanguardia i va deixar L'Avenç. A partir de 1893 fins al 1899 va col·laborar assíduament a La Vanguardia. Els crítics Josep Yxart i Joan Sardà van ser els primers que li van reconèixer la vàlua com a crític. L'any 1892 va ser nomenat membre de la Junta de Museus d'Art de Barcelona, des d'on va treballar per recuperar i indexar l'art medieval català. El mateix 1893 va liquidar el negoci familiar.

L'any 1893 va visitar París amb Santiago Rusiñol i Ramon Casas. Aquesta visita va suposar la descoberta de les tendències de l'art modern. Casellas es va convertir en un dels crítics d'art més influents de Catalunya. Va lluitar contra la pintura de temàtica històrica, costumista i acadèmica perquè considerava que els faltava emoció i sentiment. Va defensar l'impressionisme i el luminisme, que va aplicar a les seves obres. Tanmateix no va ser massa receptiu a les aportacions d'alguns dels millors pintors de la jove generació, com ara Isidre Nonell. Va parlar per primera vegada a Catalunya de prerafaelitisme i de parnasianisme.

A partir de 1899 Casellas va concentrar els esforços en l'escriptura de la seva única novel·la, Els sots feréstecs, que és considerada com la primera novel·la modernista de la literatura catalana. La novel·la era un gènere que, aleshores, es considerava poc idoni per a donar sortida a la intensa subjectivitat emotiva que caracteritzava la literatura modernista, i que semblava tenir més sortida amb la poesia i la narració curta. La novel·la està ambientada entre el sot de Montmany, anomenat com la novel·la arran de la mateixa, i el Santuari de Puiggraciós. El mateix 1899, a instàncies d'Enric Prat de la Riba, es va incorporar a La Veu de Catalunya, el diari de la Lliga Regionalista. Aquest és un fet significatiu ja que situa ideològicament a Casellas al costat del catalanisme regenerador i posa al seu abast les pàgines d'un diari català que li permet publicar contes amb regularitat. La mateixa novel·la Els sots feréstecs va començar a publicar-se a La Veu i es va publicar en un volum el 1901.

Fins a la seva mort, Casellas va ser redactor en cap de La Veu, alhora que va continuar escrivint relats que va aplegar en els volums Les multituds (1906) i Llibre d'històries (1909).

Durant els fets de la Setmana Tràgica, l'any 1909, Casellas va ser confós per una patrulla del Sometent, que va disparar contra ell. Tot i sortir il·lès de l'accident, els nervis de Casellas se'n van ressentir. Aquest fet, afegit als conflictes amb Enric Prat de la Riba, el convenciment que seria despatxat de La Veu de Catalunya i la sensació de sentir-se desplaçat per la nova generació noucentista, van provocar-li una crisi depressiva que el va dur al suïcidi. Es va suïcidar el capvespre del dia de difunts de 1910, llençant-se al pas d'un tren, prop de Sant Joan de les Abadesses.

Una selecció dels articles sobre estètica i crítiques d'art que Casellas havia publicat a La Vanguardia van ser aplegats pòstumament en dos volums: Etapes estètiques (1916 i 1918). Fou acadèmic de l'ara anomenada Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi (1909).