Mossèn Batlles

Joan Batlles i Alerm (La Garriga, Vallès Oriental, 23 de juliol del 1917 - Barcelona, 24 de setembre de 2017) va ser un sacerdot català considerat com un personatge de referència de l'Església de Barcelona i de l'Església catalana. Albert Manent li va fer un retrat en els 50: «Baix d'estatura, cap rodó, cabells mig blancs i esclarissats, ulls de mostela, gesticulador vibrant, orador que arrossegava masses sense tòpics, apòstol ardent, formidable organitzador, enèrgic i amb una dosi refinada d'ironia. Semblava una mena de follet que manegava tot i es feia escàpol de les dificultats amb la tenacitat en el treball i el joc de la imaginació». Antoni Serramona comenta que, amicalment, li deien «el Gran Barrufet».

Va créixer a ca l'Adzet, al costat de l'església de Bigues. Durant la guerra civil espanyola va estudiar teologia a la Pontifícia Universitat Gregoriana a Roma i fou ordenat prevere el 1943. La seva primera destinació parroquial van ser diverses parròquies del Penedès, que aleshores formaven part de l'arquebisbat de Barcelona. Fou professor del Seminari Conciliar de Barcelona el 1949, i el 1953 consiliari diocesà dels Joves d'Acció Catòlica i secretari de l'aleshores bisbe Vicent Enrique i Tarancón. En aquesta primera etapa va entrar en contacte amb l'escoltisme i els qui havien estat impulsors de la Federació de Joves Cristians, com l'avui beat Pere Tarrés. Des de l'obertura d'aquests moviments, va impulsar una Acció Catòlica més oberta. Com faria durant tota la seva trajectòria pastoral, promovia una església menys clerical i amb el protagonisme del laïcat. Tampoc va abandonar mai el contacte amb els joves. En una entrevista feta el 1992, mossèn Josep Bigor­dà comenta que mossèn Batlles parlava del futur de l’Església segons un ideari molt similar al del Papa Francesc. Va tenir una intervenció decisiva en la recuperació del temple de Puiggraciós el 1957 i l’arribada de la comunitat de monges el 1973.

Va haver de descobrir l'església d'abans, aquella que no era perseguida pels uns i després silenciada pels altres. Va tenir un pes important en la unió pastoral de l'Església catalana per l'encert en implicar les vuit diòcesis catalanes des del primer dia en la fundació del Centre d'Estudis Pastorals el 1968. Així mateix, va interferir en el disseny jurídic perquè el Centre fos «de facto i de iure», un organisme de la Tarraconense que es correspongués amb el plantejament de Catalunya com a «unitat pastoral» i un instrument en mans de la Conferència Episcopal Tarraconense. Amb el Centre d'Estudis Pastorals pretenia seguir les consignes del Concili Vaticà II, al costat de mossèn Josep Maria Totosaus, i que dirigí fins que en fou destituït el 1993. Hi va implicar capellans, laics i religiosos de tots els bisbats catalans. Va ser determinant per recollir l'arrelament de l'Església a Catalunya de la seva generació i transmetre'l als capellans que ja es van formar sota el franquisme. Un pont entre generacions, com se li reconeixia aquest juliol coincidint amb el seu centenari.

Segons Serramona, mossèn Batlles és «un personatge de referència indefugible de l’Església catalana». Molts el van tenir al cap com a bisbe, però la mitra no va arribar. Testimonis orals m'han comentat que ell deia que era «perquè era curt de talla», però la seva talla era tan gran i les seves idees tan fermes que n'és fàcil endevinar-ne els motius.

Entre 1970 i 1981 fou vicari episcopal de Barcelona-sud i entre 1981 i 1990 del Vallès Oriental i el Maresme. Ha defensat activament l'arrelament de l'Església en la realitat catalana, raó per la qual ha rebut la Creu de Sant Jordi el 1994.

En la seva darrera època activa va continuar treballant des de la parròquia barcelonina de Sant Maria del Pi.

Qui aquest bloc manté en té records de pràcticament sempre, de les misses de la Festa Major de Sant Bartomeu de Mont-ras i, de tant en tant, a Puiggraciós, a banda de ser el mossèn que, juntament amb en Joan Bellavista, va oficiar el meu casament, al qual ambdós no van posar cap més objecció que les lògiques per l'edat ja avançada que tenien llavors. I després d'haver departit amb ell quan li vam demanar si oficiaria el casament i d'escoltar el sermó que va fer, els motius pels quals no va ser bisbe, per si hi havia algun dubte, van quedar més que clars.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Els comentaris d'aquesta pàgina són moderats. Abans de visualitzar-se haurà de ser aprovat pel propietari del blog, pel que pot passar un cert temps abans no sigui publicat.

copyright © . all rights reserved. designed by Color and Code

grid layout coding by helpblogger.com