divendres, 22 de gener de 2016

La remuntada del Tenes (1): De l'aiguabarreig a Lliçà d'Amunt

El Tenes és un dels rius que creua i delimita els Cingles de Bertí. Per l'any 2016 s'han previst un seguit d'excursions, organitzades bàsicament per la UEC de la Vall del Tenes, en col·laboració amb d'altres entitats excursionistes i naturalistes de la Vall del Tenes, que consisteixen en remuntar el riu des del seu aiguabarreig amb el Besòs fins a una de les seves fonts, prop de la Collada, entre Collsuspina i Balenyà.

Aquesta etapa, tot i no pertànyer pròpiament a l'àmbit dels Cingles de Bertí, al ser un projecte de ruta integral d'un dels rius més importants dels Cingles he decidit incloure les ressenyes de les etapes en aquest espai. La primera etapa d'aquest projecte és, doncs, la que recorre el riu en el seu tram més baix, el que va de l'aiguabarreig amb el Besòs fins a Lliçà d'Amunt, per un total de 9'36 quilòmetres de recorregut i uns desnivells que no són pas dignes de destacar.

dijous, 14 de gener de 2016

La grandesa del senzill

M'he assabentat aquesta setmana del traspàs de la germana Lluïsa. Per tots els que estimem els Cingles de Bertí i, sobretot, Puiggraciós, i encara més si hi estem o hi hem estat vinculats d'alguna manera o altra, és una pèrdua molt sentida. Ja es va notar un buit difícil d'omplir quan per raons d'edat i de salut va tornar al monestir del qual depèn el Santuari de Puiggraciós, l'històric Sant Pere de les Puel·les.

De la seva estada a Puiggraciós en vull recordar, sobretot, dues coses: una, la seva discreció, semblava que mai hi fos; l'altra, que mai va perdre l'accent de la seva terra natal, fet que em feia recordar els orígens canareus de tota la meva família paterna.

Un cop a retornada a Barcelona, la vaig poder veure dues vegades. Una vaig anar expressament al monestir per veure-la, on em va deixar una rebuda que mai a la vida oblidaré. L'altra va ser l'abril de l'any passat en motiu de la meva visita al monestir per entregar-los una còpia del meu llibre, "El Bertí: Flaixos d'una cinglera", del que volia que hi hagi una còpia tant a Puiggraciós com a Sant Pere de les Puel·les. D'aquesta darrera vegada probablement tant l'un com l'altre érem conscients que era la darrera vegada que ens vèiem, potser per això em va fer més il·lusió que mai, il·lusió i alegria que ella també es va encarregar de transmetre'm.


dijous, 7 de gener de 2016

L'esquirol

L'esquirol comú o vermell, més modernament esquirol vermell comú o europeu (Sciurus vulgaris), és un dels petits i encantadors hostes dels nostres boscos. És un dels pocs animals que han après a tenir confiança en l'home i a viure en els parcs i els passeigs fins als centres de les grans ciutats, el que constitueix un llaç d'unió entre els ciutadans i la vida misteriosa del bosc.

Aquest simpàtic rosegador, de costums arborícoles -són uns autèntics acròbates de les branques dels arbres-, es troba, bàsicament, a Europa i al nord d'Àsia. És un animal omnívor de petites dimensions, que oscil·len entre els 38 i els 45 centímetres de longitud, comptant-hi la cua, que per ella sola ja és gairebé tan llarga com el seu cos. El seu pes estaria entre els 250 i els 340 grams.  Grimpa i salta de meravella i la seva llarga cua li serveix de timó i paracaigudes quan salta d'un arbre a un altre, mentre que les ungles, corbes i punxegudes, li serveixen per agafar-se sense problemes a les escorces dels arbres. No presenten dimorfisme sexual.

Acostumen a viure en boscos caducifolis o de coníferes, entre els quals es troben les pinedes.