dijous, 3 de desembre de 2015

Guillem Berenguer, comte d'Osona

L'església de Sant Miquel del Fai és l'església de tipus troglodític més important i més ben conservada del país, i en ella s'hi amaguen una colla de detallets que són dignes de menció i de càbales.

Un d'aquests detalls és una làpida sepulcral que ens transportaria pràcticament als inicis de la vida monestir. Aquests inicis es remunten a finals del segle X, concretament a l'any 997 quan s'esmenta per primera vegada l'església, que es trobava situada en el comtat de Barcelona i una part del seu alou en el d'Osona, en una donació que fan el comte Ramon Borrell i la seva muller Ermessenda a Gombau de Besora (992- 1050), que és considerat el fundador del monestir de Sant Miquel del Fai i qui, en un document datat l'any 1034, li atorga les primeres dotacions, que foren confirmades l'any 1041 en un testament afirmant que volia anar als territoris àrabs d'Espanya. Era molt habitual dels nobles de l'època crear monestirs i dotar-los de generoses dotacions que guanyar-se un bon cel.

Dins d'aquestes pràctiques habituals és on entra en joc aquesta làpida sepulcral que es troba a l'església de Sant Miquel. Aquesta làpida, de marbre negre i d'uns 35 centímetres de llarg, és suposadament trobada l'any 1790 i s'atribueix que pertany a Guillem Berenguer, comte d'Osona entre els anys 1035 i 1054, que, després de renunciar als seus drets, s'hauria fet monjo de Sant Miquel.


Aquest Guillem Berenguer, comte d'Osona, era fill de Berenguer Ramon I (aprox. 1006-1035), comte de Barcelona, casat en segones núpcies amb Guisla de Lluçà (1012-1079), de la qual Gombau de Besora n'era el besoncle. El seu testament, datat l'any 1032, llegava les seves possessions entre els tres fills que tenia, Ramon Berenguer i Sanç, fills de la seva primera muller Sança de Castella; i Guillem. Aquest testament separava en diverses parts el línia principal de la Casa de Barcelona: Ramon Berenguer va rebre els comtats de Girona i el de Barcelona fins al Llobregat; Sanç, des del Llobregat fins a la terra de sarraïns, amb capital a Olèrdola (el Penedès) i Guillem, juntament amb la seva mare mentre no es tornés a casar, el comtat d'Osona. Hi havia un quart fill, Bernat, que es considera que en aquell moment no havia nascut i una filla, Sibil·la.

A l'any 1053, Sanç va renunciar a la seva herència en favor del seu germà Ramon Berenguer I i va ingressar al monestir de Sant Benet de Bages, del que hauria arribat a ser-ne el prior. Un any després, Guisla es va tornar a casar, i Guillem Berenguer va fer el mateix que havia fet el seu germà. Per una banda, un hipòtesi afirma que va passar a formar part de la comunitat de Sant Miquel del Fai, on hi hauria mort l'any 1057, fet que seria descartable, doncs la seva àvia, la comtessa Ermessenda de Carcassona, li llega 50 mancusos l'any 1058. Una altra prova encara més concloent és que l'any 1064 redacta el seu testament, on el llegat més important el dóna a Sant Benet de Bages, que inclou l'alou de Santpedor, que li hauria cedit el seu germà Ramon com a compensació. Guillem Berenguer hauria mort entre el 14 d'octubre de 1064 i el 16 de juny de 1065. Les Gesta Comitum Barchinonensium semblarien confirmar aquest camí, ja que afirmen que Guillem fou comte de Manresa.

En qualsevol cas, la làpida té un escrit, que es transcriu de la manera següent:

"HIC WIELME IACES PARIS ALTER, ET ALTER ACHILES
NON IMPAR SPETIE, NON PROBITATE MINOR,
TE TUA NOBILITAS, TUA GLORIA, FORMA
INVIDIOSA TUOS SUSTULIT ANTE DIES
G DEC, TUMULO PIA SOLVERE VOTA SEPULTO
O JUVENES, QUORUM GLORIA LAUSQUE FUI."

que es traduiria per quelcom com "Aquí jeus, oh Guillem, semblant a Paris i Aquil·les, ja que no fores menor ni en llinatge ni en valentia. La parca envejosa t'arrabassà abans de temps la teva noblesa, la teva valentia i la teva glòria. És just, doncs, d'oferir pietosos sufragis en el túmul on estàs sepultat, oh joves, dels qui fou la glòria o la lloança".

No obstant, enlloc s'assegura que realment aquesta làpida correspongui a Guillem Berenguer, ni tan sols que sigui del segle XI. El testament d'aquest personatge sembla ser que és oposat a la hipòtesi d'aquesta làpida, en què s'identifica un Guillem guerrer, que és comparat amb Paris i Aquil·les, amb en Guillem Berenguer, de qui sembla ser no existir constància bel·licosa ni cap mena de relació amb el monestir del Fai. No obstant, no és descartable la possibilitat que morís en algun altre lloc i fos dut a enterrar a Sant Miquel del Fai per tal de dotar de prestigi al monestir, tot i no tenir cap càrrec monacal ni ser monjo, un altre costum habitual entre els nobles de l'època.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Els comentaris d'aquesta pàgina són moderats. Abans de visualitzar-se haurà de ser aprovat pel propietari del blog, pel que pot passar un cert temps abans no sigui publicat.