divendres, 27 de setembre de 2013

Les encantades de Vallderròs

En aquest formós Vallderròs, sota el cingle, en aquest lloc escabrosíssim i desert, hi viuen les encantades.

Els dies de boira, qualsevol que miri per aquell cantó hi veurà la roba estesa; més tan bon punt es dóna un pas per acostar-s'hi, la roba despareix en un dir "Jesús".

És que elles, amatents, sempre coneixen tot seguit la intenció.

Una pastora, tot guardant bestiar, va anar a parar a Vallderròs. Encantada per aquell loc anà curiosejant aquí i allà, i pujà amunt per un estretíssim camí. Es va trobar en un graó del cingle on hi havia un gorg que, posat al bell mig de la timba, deixa anar les aigües en els llocs de Vallderròs. Era el gorg de les Donzelles; allí on perderen la vida les cent jovenetes que havien de donar-se en tribut al moro que habitava la cova d'allí a prop.


La pastora va asseure's al seu peu tot filant i emmiranllant-se en les seves aigües. Tant s'hi va estar que el dia ja anava de caiguda, i quan determinava d'anar-se'n, va sentir una formosa veu que sortia de dintre el gorg i que cantava una dolça cançó. Va quedar meravellada i va pensar si seria aquest el cant de la sirena. Va acostar-se més al llav per intentar distingir alguna cosa. I seria per art d'encantament, sens dubte, que la pastora va veure-hi palaus de cristall i plata, que amb la seva riquesa li van fer venir el cap en roda, pel que va relliscar i va caure al fons de l'aigua.

Un xic de borra de la seva filosa va quedar nedant per sobre l'aigua, i entremig d'ella hi ha un rossinyol que tot l'any hi canta. I el ramadet que mirava admirat l'enfonsament va quedar convertit en pedres al voltant del gorg.

Tot filant hi va anar una altra pastora i, per veure la fondària del gorg, va lligar una pedreta al fil i el va anar amollant tot el de la fusada. Quan va haver-lo acabat, va sentir una veu que sortia de dins el llac i que li deia:

- "Tira'n més, encara!"

Espaorida, la pastora va anar-ho a explicar als riellencs, i molts van voler provar-ho, però per més fil que hi anmollessin, sempre sentien les mateixes paraules.

Quan la lluna escampa els seus melangiosos raigs als llacs de Vallderròs, les encantades surten de les seves aigües i enmig d'ells i entrellaçant-se amb les heures i ridortes maragdes,formen graciosos jocs i danses acompanyant-se amb els cants. Però si la nit és feréstega, si amenaça la tempesta,e sposen a fer sardanes tot voltant els gorgs, i de pressa de pressa, tan de pressa que ni es pot distingir el que són, que amb l'impuls que porten s'enlairen fins a la nuvolada i la desfan.

A vegades se les sent rentar bugada i donar cops de picador enmig de converses i rialles. Com ja hem dit, aquesta bugada l'estenen quan la boira cobreix la vall, i desapareix tot seguit quan algú s'hi acosta.

Maria de Bell-lloc (1882)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Els comentaris d'aquesta pàgina són moderats. Abans de visualitzar-se haurà de ser aprovat pel propietari del blog, pel que pot passar un cert temps abans no sigui publicat.