L'època medieval als Cingles de Bertí

St. Martí del Fai
St. Martí del Fai
Carregat originalment per Jesús Cano Sánchez
A mesura que van anar-se recuperant territoris als sarraïns, van anar-se construint edificis de culte cristià. En el sector dels Cingles la referència més antiga cal trobar-la al conjunt d’esglesioles del Fai (any 878), així com el conjunt de la capella i del castell de Centelles, que va originar la baronia i després comtat al que van pertànyer els Cingles durant l’Edat Mitjana.

En aquesta època, també, s’origina el mas que, com a unitat d’explotació, era la base econòmica de la família conjugal. Comprenia l’habitatge, les dependèncie i les terres de conreu, estructura que s’ha amntingut fins avui en dia i que es veu reflectida en les masies actuals. Hi havia masos alodials[1] i dominicals[2].


Durant el segle X es van consagrant noves esglésies i parròquies, que significaven noves entitats de població. Destaquen la de Sant Genís de l’Ametlla (any 932), Sant Andreu de Castellcir (any 939, que la vinculava a Santa Maria de l’Estany), Sant Feliu de Codines (any 940) o la de Sant Vicenç de Riells (any 971). En aquests anys cal datar també la parròquia de Sant Pau de Montmany, que apareix en documentació de la parròquia de Sant Esteve de la Garriga de l’any 966, tot i que no queda clar que tingués la categoria de temple paroquial. També es situa en aquesta època el castell de Bertí, concretament a l’any 978, que es situa en l’emplaçament que actualment ocupa el Clascar. Però el més destacat d’aquests anys és el monestir de Sant Miquel del Fai, fundat per Gombau de Besora l’any 997 i que va perdurar fins a mitjans del s. XIV.

Al s XI s’inicià el procés de submissió de la pagesia al domini senyorial i gran part dels pagesos aloers es convertiren en tinents de masos dominicals. Aquest domini senyorial va centrar-se, en els Cingles, en el castell de Centelles, mentre que en la part baixa del secotr de migdia en el castell de Montbui, baronia que va originar-se l’any 1059. Van anar sorgint noves parròquies com Sant Pere de Valldaneu (any 1007), Sant Martí de Centelles (any 1031), Sant Quirze Safaja (any 1100) o Sant Miquel Sesperxes (any 1154), algunes amb més èxit que d’altres. No obstant, el més destacat és l’església de Sant Pere de Bertí, que dóna nom als Cingles, que ja surt com a tal l’any 1031, tot i que es té constància del nom de Bertí des del 978.

Altres castells que cal situar en aquesta època són el de Castellcir, conegut actualment com la Popa, i el de Montmany, conegut popularment com castell dels Moros, del que se’n conserven dues parets.

L’edificació que no sigui castell ni d’ús religiós més interessant que ens ha arribat d’aquesta època és el mas Esplugues, a Castellcir, que data del segle XII i és el resultat de l’aprofitament de les balmes per fer-hi un mínim habitatge. En aquesta època devien ser molt utilitzades les barraques. Altres edificacions que comencen a sorgir són els molins, sobretot a arran del Tenes, on des del seu naixement fins als saltants del Fai se’n té coneixement, al llarg dels anys, d’un mínim de 6, destacant pel seu estat de conservació i perquè va utilitzar-se fins fa poc el de Llobateres, a Sant Quirze Safaja, que també tenia ús militar, com a defensa de la baronia de Centelles.

Nous poblaments van anar sorgint, sobretot a les valls, com els casos de l’Abella (s. XIII), el Figaró (s. XIV) o Aiguafreda (s. XV), originats per algun mas o com a raval de camí.

Ja més endavant, el règim feudal va conduir a la Guerra dels remences (1462-72.). El triomf de la monarquia sobre les institucions catalanes no va resoldre els problemes existents i les reivindicacions pageses van continuar. A les muntanyes persitien els focus revolucionaris i al 1484 va iniciar-se un nou enfromtament remença, on el Vallès va ser un dels focus principals. La Sentència Arbitral Guadalupe (21 d’abril del 1486) va imposar solució d’equilibri entre els enfrontats.

Tot i això, el poblament dels Cingles no va ser mai massa dens, ja que només el 4% dels focs es trobava per sobre dels 750 metres d’alçada.

[1] Masos alodials: Masos habitats per família d’aloers, propietaris de la casa i de la terra
[2] Masos dominicals: L’amo del mas era una persona diferent del pagès que l’ocupava com a tinent, i que estava subjecte a un cens

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Els comentaris d'aquesta pàgina són moderats. Abans de visualitzar-se haurà de ser aprovat pel propietari del blog, pel que pot passar un cert temps abans no sigui publicat.

copyright © . all rights reserved. designed by Color and Code

grid layout coding by helpblogger.com